La batalla per Barcelona, ​​a propòsit de les lluites i resistències al Raval (cat/cas)

dilluns 28, més de 5000 signatures. Aturada de 15m del CAP Raval Nord i punt d’informació a l’Ateneu Barcelonés
27 gener, 2019
Alerta desnonament obert al Raval del 1 al 15 de febrer
1 febrer, 2019

La batalla per Barcelona, ​​a propòsit de les lluites i resistències al Raval (cat/cas)

30 gener, 2019
 


Des de sempre el conflcite per guanyar la ciutat ha estat entre els de baix i els de dalt i els seus aliats i acompanyants. Des de fa uns anys al Raval (com en tants altres llocs) es van alimentat xarxes de persones, grups, espais que es donen suport i lluiten diàriament per defensar-se i defensar el barri de les diferents oligarquies que pretenen expulsar-nos, despullar-nos de l’habitatge, del territori, derrotar-nos per dominar-ho tot. Ens anem coneixent, confiem entre nosaltres i anem aprenent. La diversitat és la nostra condició, ningú mana i quan pretén fernos pagar un cost però fracassa, tenim els defectes de qualsevol però el fer diari ens va ensenyant a cuidar-nos, a protegir-nos i amb el temps a tenir força i poder presentar batalles en condicions contra els que sempre han manat i volen seguir fent-ho. La nostra baralla i el nostre objectiu no és el poder institucional sinó construir aquestes xarxes en què anem practicant i assajant aquest món que volem crear i que siguem capaços de condicionar el poder que ens toqui, que no se senti impune i arrogant alhora que construïm el nostre, el de baix.

La batalla per la Misericòrdia és un exemple de tot això. S’inicia gràcies en primer lloc a la dignitat de les treballadores del CAP Lluís Sayé que saben que es deuen a la gent i ho fan el millor que poden malgrat retallades i menyspreus de les diferents Administracions. Se suma el contacte amb les xarxes veïnals, primer tímidament ia poc a poc es van fent més forts. Tot això en poc temps i s’accelera gràcies a la tossuderia del MACBA i els seus espais que responen amb el tancament i el menyspreu a la reivindicació veïnal. I s’obren debats i la gent es va posicionant. Quan la plataforma + Macba + Cultura crida a recollir suports entre el món de la cultura, confrontant-lo amb les signatures i els suports de la gent comuna i de gran part d els col·lectius del barri fan que reaccionin altres sectors culturals que no se senten representats i que volen donar la seva veu i irrompen i en dos dies aconsegueixen mobilitzar moltes persones i treballadores del sector.

Quan es posa sobre la taula un conflicte gràcies a la mobilització normalment es posa en qüestió al poder que l’exerceix i se senten les veus que no solen parlar. I tot es mou, s’obren espais de llibertat que la gent omple a la seva manera i passen coses impressionants, les que canvien la normalitat. Es donen iniciatives autònomes, la gent no demana permís per fer tot i que sap que ens estem sumant en una cosa que serveix per tots i totes. No surt del no-res, surt d’aquest riu subterrani que quan té oportunitat o cal surt a la superfície i és capaç de canviar les coses. Aquest riu rebel que partits, institucions i avantguardes volen canalitzar però és impossible.

Són temps de batalles difícils, cada vegada més dures. Quan els poders se senten tocats, ja no dic vençuts, treuen tots els seus arsenals i es mostren amb la cara descoberta. Per contra les xarxes traiem sempre la nostra cara, amb les nostres forces i els nostres mitjans sense dependre de ningú i si ho fem bé vam rebre el suport de molta gent més que entén que el “nostre” és també el seu. I així parlem de salut pública, de qualitat, de l’organització de les treballadores, el mateix de les cultures enfront de la indústria oa les elits culturals i partits, els partits i els mitjans han de dir, ja no la demagògia o el màrqueting sinó amb què i amb qui estan. No n’hi ha prou amb la raó cal tenir la força suficient perquè es posi en qüestió la pregunta eterna: Es tracta de saber qui mana aquí si la voluntat popular o la d’elits i poderosos de la ciutat, la dels de sempre. Tota la resta es pot resoldre a posteriori i sense massa problemes. I dóna gust constatar que som molts més del que pensem. Salut i llibertat.

La batalla por Barcelona, a propósito de las luchas y resistencias en el Raval

Desde siempre el conflcito por ganar la ciudad ha sido entre los de abajo y los de arriba y sus aliados y acompañantes. Desde hace unos años en el Raval (como en tantos otros lugares) se van alimentado redes de personas, grupos, espacios que se apoyan y luchan diariamente por defenderse y defender el barrio de las diferentes oligarquías que pretenden expulsarnos, despojarnos de la vivienda, del territorio, derrotarnos para dominarlo todo. Nos vamos conociendo, confiamos entre nosotras y vamos aprendiendo. La diversidad es nuestra condición, nadie manda y cuando pretende hacernos pagar un coste pero fracasa, tenemos les defectos de cualquiera pero el hacer diario nos va enseñando a cuidarnos, a protegernos y con el tiempo a tener fuerza y poder presentar batallas en condiciones contra los que siempre han mandado y quieren seguir haciéndolo. Nuestra pelea y nuestro objetivo no es el poder institucional sino construir estas redes en las que vamos practicando y ensayando ese mundo que queremos crear y que seamos capaces de condicionar el poder que nos toque, que no se sienta impune y arrogante a la vez que construimos el nuestro, el de abajo.

La batalla por la Misericordia es un ejemplo de todo esto. Se inicia gracias en primer lugar a la dignidad de las trabajadoras del CAP Lluis Sayé que saben que se deben a la gente y lo hacen lo mejor que pueden a pesar de recortes y desprecios de las diferentes administracions. Se suma el contacto con las redes vecinales, primero tímidamente y poco a poco se van haciendo más fuertes. Todo esto en poco tiempo y se acelera gracias a la tozudez del MACBA y sus espacios que responden con la cerrazón y el desprecio a la reivindicación vecinal. Y se abren debates y la gente se va posicionando. Cuando la plataforma +Macba+Cultura llama a recabar apoyos entre el mundo de la cultura, confrontándolo con las firmas y los apoyos de la gente común y de gran parte d los colectivos del barrio hacen que reaccionen otros sectores culturales que no se sienten representados y que quieren dar su voz e irrumpen y en dos días consiguen movilizar muchas personas y trabajadoras del sector.

Cuando se pone sobre la mesa un conflicto gracias a la movilización normalmente se pone en cuestión al poder que lo ejerce y se oyen las voces que no suelen hablar. Y todo se mueve, se abren espacios de libertad que la gente llena a su manera y ocurren cosas impresionantes, las que cambian la normalidad. Se dan iniciativas autónomas, la gente no pide permiso para hacer aunque sabe que nos estamos sumando en algo que sirve para todxs. No sale de la nada, sale de ese río subterráneo que cuando tiene oportunidad o es necesario sale a la superficie y es capaz de cambiar las cosas. Ese río rebelde que partidos, instituciones y vanguardias quieren encauzar pero es imposible.

Son tiempos de batallas difíciles, cada vez más duras. Cuando los poderes se sienten tocados, ya no digo vencidos, sacan todos sus arsenales y se muestran con la cara descubierta. Por contra las redes sacamos siempre nuestra cara, con nuestras fuerzas y nuestros medios sin depender de nadie y si lo hacemos bien recibimos el apoyo de mucha gente más que entiende que lo “nuestro” es también lo suyo. Y así hablamos de salud pública, de calidad, de la organización de las trabajadoras, lo mismo de las culturas frente a la industria o a las élites culturales y partidos, los partidos y los medios tienen que decir , ya no la demagogia o el marketing sino con qué y con quien están. No basta con la razón hay que tener la fuerza suficiente para que se ponga en cuestión la pregunta eterna: Se trata de saber quien manda aquí si la voluntad popular o la de élites y poderosos de la ciudad, la de los de siempre. Todo lo demás se puede resolver a posteriori y sin demasiados problemas. Y da gusto constatar que somos muchos más de lo que pensamos. Salud y libertad.

Comments are closed.