A 110 anys de la Setmana Tràgica, memòria i oblit (cat/cas)

Horari del mes d’agost. Estarem oberts (cat/cas)
24 Juliol, 2019
Agraïments i primeres reflexions sobre les XVII Festes alternatives del Raval (cat/cas)
29 Juliol, 2019

A 110 anys de la Setmana Tràgica, memòria i oblit (cat/cas)

A 110 anys de la Setmana Tràgica, només dues àvies pel mig (ho va dir Oteiza). A 110 anys de l’inici d’una vaga general contra la guerra i els privilegis dels rics per no anar-hi. Una commemoració que no existeix, que no s’anomena i que va paralitzar Barcelona gràcies a l’organització dels i les treballadores, del poble, gràcies a Solidaritat Obrera, i que va ser derrotada amb sang per l’exèrcit. Una setmana que va ajudar a organitzar-se millor, a aquesta gimnàstica revolucionària que va permetre després la Revolta de les dones, la vaga de la Canadenca i les col·lectivitzacions del 36. Una història oblidada i tergiversada avui dia. Dos exemples, al programa de TV3 sobre art parlant de l’odi es van permetre comparar sense embuts parlant de la guerra civil dels “assassinats per part dels anarquistes de milers de capellans i monges alhora que la repressió feixista, dues cares de la mateixa moneda “. I recentment la justícia i la política han ratificat que els maquis antifranquista continuen sent bandolers i delinqüents. A la memòria popular tots aquests esdeveniments segueixen formant part de la lluita per la llibertat i la justícia malgrat tots i tants.

Aquestes revoltes van justificar la repressió de la dissidència dels i les que anaven contra l’ordre establert, el cas de Ferrer i Guàrdia com a “responsable” de la revolta exemplificava la lluita a mort contra els que se sortien dels estrets marges de l’ordre i la llei. Hi haurà qui cregui que és una exageració comparar situacions però és una evidència que la barbàrie avança a passos de gegant i sense frens, o amb molt pocs i la necessitat de l’organització de la gent per evitar-la i fer-ho de forma autònoma de partits i institucions, és una urgència.

Explotar rebel·lions populars o crear esdeveniments per a crear alarma social és una estratègia que el poder ha fet servir al llarg de la història: Joaquim Jordà ho va explicar molt bé en la pel·lícula “De nens” com l’acusació de pederàstia contra activistes del moviment
veïnal, va permetre callar l’oposició a les “reformes estructurals” del Raval, justificades pel progrés i en benefici de la majoria i en realitat pagant el poble els costos d’aquestes operacions beneficiant una minoría.

Una mica d’això està passant ara mateix, si no des de fa temps al Raval. “La situació arriba al límit, resulta insuportable, la inseguretat, la violència fa la vida impossible, cal posar ordre”. En tots els mitjans surt cada dia alguna notícia que el ratifica, els polítics ho afronten demanant més policia, més duresa en el codi penal i assenyalen els falsos “responsables”: ja siguin els menes, els manters, els sense papers. El soroll creix i prepara operatius, tota la força de l’estat contra els suposats i inventats “responsables”.

Per a la gent del barri, va d’una altra manera. Paguem tots els costos de la ineficàcia institucional, dels oportunismes, de la deixadesa. Patim tots els abusos de l’Estat i de les màfies de per baix i per dalt que entenen el mercat i saben com fer negoci. Paguem per la saturació turística, l’especulació immobiliària, ens expulsen amb total impunitat i només ens queda com a defensa la solidaritat i el suport mutu.

Tot i tant dolor, patiment i explotació sabem ser justos i moltes vegades sense fer gaire soroll anem lluitant contra el que ens oprimeix i anem creant mons nous com ho han fet sempre les nostres àvies , a la Setmana Tràgica, en la revolta de les dones, a la vaga de la Canadenca, a les barricades del 36, en la lluita antifranquista i en què ens toquen en l’actualitat.

Al Raval i al món, s’estan tensant massa la injustícia, l’espectacle, la mentida i la desídia. Tant com es van mobilitzant consciències, persones i col·lectius que es mobilitzen diàriament contra la barbàrie. Tant de bo siguem capaços d’organitzar-nos i actuar de la millor manera possible. És una lluita desigual però digna i justa. Salut i sort.

A 110 años de la Semana Trágica, memoria y olvido.

A 110 años de la Semana Trágica, solo dos abuelas de por medio (lo dijo Oteiza). A 110 años del inicio de una huelga general contra la guerra y los privilegios de los ricos para no ir. Una conmemoración que no existe, que no se nombra y que paralizó Barcelona gracias a la organización de lxs trabajadorxs, del pueblo, gracias a Solidaridad Obrera y que fue derrotada con sangre por el ejército. Una semana que ayudó a organizarse mejor, a esa gimnasia revolucionaria que permitió después la Revuelta de las mujeres, la huelga de la Canadiense y las colectivizaciones del 36. Una historia olvidada y tergiversada hoy en día. Dos ejemplos, en el programa dee TV3 sobre arte hablando del odio se permitieron comparar sin pestañear hablando de la guerra civil de los “asesinatos por parte de los anarquistas de miles de curas y monjas a la vez que la represión fascista, dos caras de la misma moneda”. Y recientemente la justicia  y la política ha ratificado que los maquis antifranquista continúan siendo bandoleros y delincuentes. En la memoria popular todos estos acontecimientos siguen formando parte de la lucha por la libertad y la justicia a pesar de todos y de tantos.

Estas revueltas justificaron la represión de la disidencia de lxs que iban contra el orden establecido, el caso de Ferrer y Guardia como “responsable” de la revuelta ejemplificaba la lucha a muerte contra quienes  se salían de los estrechos márgenes del orden y la ley. Habrá quien crea que es una exageración comparar situaciones pero es una evidencia que la barbarie avanza a pasos agigantados y sin frenos, o con muy pocos y la necesidad de la organización de la gente para evitarla y hacerlo de forma autónoma de partidos e instituciones, es una urgencia.

Explotar rebeliones populares o crear acontecimientos para crear alarma social es una estrategia que el poder ha usado a lo largo de la historia: Joaquim Jordà lo explicó muy bien en la película “De nens” como la acusación de pederastia contra activistas del movimiento vecinal, permitió callar la oposición a las “reformas estructurales” del Raval, justificadas por el progreso y en beneficio de la mayoría y en realidad pagando el pueblo los costos de estas operaciones beneficiándose unos pocos.

Algo de esto está ocurriendo ahora mismo, si no desde hace tiempo en el Raval. La situación llega al límite, resulta insoportable, la inseguridad, la violencia hace la vida imposible, hay que poner orden. En todos los medios sale cada día alguna noticia que lo ratifica, lo políticos lo afrontan pidiendo más polícía, más dureza en el código penal y señalan los responsables: ya sean los menas, los manteros, los sinpapeles. El ruido crece y prepara operativos, toda la fuerza del estado contra los supuestos e inventados “responsables”.

Para la gente del barrio, va de otra manera. Pagamos todos los costes de la ineficacia institucional, de los oportunismos, de la dejadez. Sufrimos todos los abusos del Estado y de las mafias de por abajo y por arriba que entienden el mercado y saben como hacer negocio. Pagamos por la saturación turística, la especulación inmobiliaria, nos expulsan con total impunidad y solo nos queda como defensa la solidaridad y el apoyo mutuo.

A pesar de tanto dolor, sufrimiento y explotación sabemos ser justos y mucha veces sin hacer mucho ruido vamos luchando contra lo que nos oprime y vamos creando mundos nuevos como lo han hecho siempre nuestrxs abuelxs, en la Semana Trágica, en la revuelta de las mujeres, en la huelga de la Canadiense, en las barricadas del 36, en la lucha antifranquista y en las que nos tocan en la actualidad.

A 110 anys de la Setmana Tràgica, només dues àvies pel mig (ho va dir Oteiza). A 110 anys de l’inici d’una vaga general contra la guerra i els privilegis dels rics per no anar. Una commemoració que no existeix, que no s’anomena i que va paralitzar Barcelona gràcies a l’organització dels i les treballadores, del poble, gràcies a Solidaritat Obrera i que va ser derrotada amb sang per l’exèrcit. Una setmana que va ajudar a organitzar-se millor, a aquesta gimnàstica revolucionària que va permetre després la Revolta de les dones, la vaga de la Canadenca i les col·lectivitzacions del 36. Una història oblidada i tergiversada avui dia. Dos exemples, al programa de TV3 sobre art parlant de l’odi es van permetre comparar sense pestanyejar parlant de la guerra civil dels “assassinats per part dels anarquistes de milers de capellans i monges alhora que la repressió feixista, dues cares de la mateixa moneda “. I recentment la justícia i la política ha ratificat que els maquis antifranquista continuen sent bandolers i delinqüents. A la memòria popular tots aquests esdeveniments segueixen formant part de la lluita per la llibertat i la justícia malgrat tots i de tants.

Aquestes revoltes van justificar la repressió de la dissidència dels i les que anaven contra l’ordre establert, el cas de Ferrer i Guàrdia com a “responsable” de la revolta exemplificava la lluita a mort contra els que se sortien dels estrets marges de l’ordre i la llei. Hi haurà qui cregui que és una exageració comparar situacions però és una evidència que la barbàrie avança a passos de gegant i sense frens, o amb molt pocs i la necessitat de l’organització de la gent per evitar-la i fer-ho de forma autònoma de partits i institucions, és una urgència.

Explotar rebel·lions populars o crear esdeveniments per a crear
alarma social és una estratègia que el poder ha fet servir al llarg de la
història: Joaquim Jordà ho va explicar molt bé en la pel·lícula “De nens”
com l’acusació de pederàstia contra activistes del moviment
veïnal, va permetre callar l’oposició a les “reformes estructurals” del
Raval, justificades pel progrés i en benefici de la majoria i en
realitat pagant el poble els costos d’aquestes operacions
beneficiant uns pocs

Una mica d’això està passant ara mateix, si no des de fa temps al Raval. La situació arriba al límit, resulta insuportable, la inseguretat, la violència fa la vida impossible, cal posar ordre. En tots els mitjans surt cada dia alguna notícia que el ratifica, els polítics ho afronten demanant més policia, més duresa en el codi penal i assenyalen els responsables: ja siguin els menes, els manters, els sense papers. El soroll creix i prepara operatius, tota la força de l’estat contra els suposats i inventats “responsables”.

Per a la gent del barri, va d’una altra manera. Paguem tots els costos de la ineficàcia institucional, dels oportunismes, de la deixadesa. Patim tots els abusos de l’Estat i de les màfies de per baix i per dalt que entenen el mercat i saben com fer negoci. Paguem per la saturació turística, l’especulació immobiliària, ens expulsen amb total impunitat i només ens queda com a defensa la solidaritat i el suport mutu.

Tot i tant dolor, patiment i explotació sabem ser justos i moltes vegades sense fer gaire soroll anem lluitant contra el que ens oprimeix i anem creant mons nous com ho han fet sempre les nostres àvies , a la Setmana Tràgica, en la revolta de les dones, a la vaga de la Canadenca, a les barricades del 36, en la lluita antifranquista i en què ens toquen en l’actualitat.

Al Raval i al món, s’estan tensant massa la injustícia, l’espectacle, la mentida i la desídia. Tant com es van mobilitzant consciències, persones i col·lectius que es mobilitzen diàriament contra la barbàrie. Tant de bo siguem capaços d’organitzar-nos i actuar de la millor manera possible. És una lluita desigual però digna i justa. Salut i sort.

En el Raval y en el mundo, se están tensando demasiado la injusticia, el espectáculo, la mentira y la desidia. Tanto como se van movilizando conciencias, personas y colectivos que se movilizan diariamente contra la barbarie. Ojalá seamos capaces de organizarnos y actuar de la mejor manera posible. Es una lucha desigual pero digna y justa. Salud y suerte.

Comments are closed.