Va passar l’1 d’octubre, la gent va desbordar els plans i va fer seva la desobediència, va defensar de forma pacífica, posant el seu cos davant la repressió de l’estat que no va saber com contenir la rebel·lia. I ara torna a passar. Després de la sentència esperada, doble llenguatge jurídic per justificar la pura repressió, la venjança. Per fer pagar a uns pocs el que va ser responsabilitat de tots, mostra de debilitat enfront de la fortalesa de la gent mobilitzada de manera intel·ligent.

Van calcular malament una altra vegada. No compten que la gent va aprenent. Ja sap que són les infraestructures la clau. És més efectiu bloquejar un aeroport, una autopista, la ciutat que altres accions més clàssiques. La gent sap que les accions descentralitzades desborden la repressió que no arriba, que es veu incapaç i respon amb el que sap fer: colpejar, disparar projectils, tirar gas. Finalment aconsegueix créixer la protesta, indignar més a la gent i alimentar l’espectacle.

Barcelona és ja coneguda no tant com a marca internacional per al negoci, sinó com a ciutat activa en la rebel·lia. Catalunya es mobilitza davant els intents d’humiliar, menysprear i derrotar ànsies de llibertat enmig d’interessos de tota mena. Els que volen dirigir, canalitzar i rendibilitzar la revolta enfront de la mateixa gent que amb el seu cos i la seva força descobreix del que és capaç.

Avui es torna a fer història, des que el Tribunal Suprem va anunciar una sentència ja coneguda per tots (fet que encara va mobilitzar més la indignació de la gent). Milers de persones van sortir al carrer, organitzades, segur que amb criteris preparats prèviament però amb la capacitat d’adaptar-se, de decidir sota uns acords implícits acceptats per la majoria. Cada vegada més desobedients, cada vegada més preparats. Fins on arribarem? Ningú ho sap i és el més important. Caldrà confiar que els ritmes i els temps els marqui el mateix moviment al marge de partits i institucions o desbordant-los.

Qui sap? Però avui l’estat amb els seus jutges, els seus policies (la nacional i els mossos) van quedar una altra vegada en evidència. El discurs dels partits el de sempre, verborrea i por sota l’aparent seguretat amb què parlen. I la gent al carrer posant en qüestió l’estat de les coses, aquesta sí que és desobediència i malgrat els cops no saben com frenar-la. Anuncien temps dolents que ens faran més cecs però mentre aquests temps ens poden fer més bons, més generosos, més rebels. Salut i llibertat.

Cuando la desobediencia desborda las calles y los aeropuertos

Pasó el 1 de octubre, la gente desbordó los planes e hizo suya la desobediencia, defendió de forma pacífica, poniendo su cuerpo ante la represión del estado que no supo como contener la rebeldía. Y ahora vuelve a pasar. Tras la sentencia esperada, doble lenguaje jurídico para justificar la pura represión, la venganza. Para hacer pagar a unos pocos lo que fue responsabilidad de todos, muestra de debilidad frente a la fortaleza de la gente movilizada de manera inteligente.

Calcularon mal otra vez. No cuentan con que la gente va aprendiendo. Ya sabe que son las infraestructuras la clave. Es más efectivo bloquear un aeropuerto, una autopista, la ciudad que otras acciones más clásicas. La gente sabe que las acciones descentralizadas desbordan la represión que no alcanza, que se ve incapaz y responde con lo que sabe hacer: golpear, disparar proyectiles, echar gas. Finalmente consigue crecer la protesta, indignar más a la gente y alimentar el espectáculo.

Barcelona es ya conocida no tanto como marca internacional para el negocio, sino como ciudad activa en la rebeldía. Catalunya se moviliza frente a los intentos de humillar, despreciar y derrotar ansias de libertad en medio de intereses de todo tipo. Quienes quieren dirigir, encauzar y rentabilizar la revuelta frente a la misma gente que con su cuerpo y su fuerza descubre de lo que es capaz.

Hoy se vuelve a hacer historia, desde que el Tribunal Supremo anunció una sentencia ya conocida por todos (hecho que aún movilizó más la indignación de la gente). Miles de personas salieron a la calle, organizadas, seguro que con criterios preparados previamente pero con la capacidad de adaptarse, de decidir bajo unos acuerdos implícitos aceptados por la mayoría. Cada vez más desobedientes, cada vez más preparados. ¿Hasta donde llegaremos? Nadie lo sabe y es lo más importante. Habrá que confiar en que los ritmos y los tiempos los marque el propio movimiento al margen de partidos e instituciones o desbordándolos.

¿Quién sabe? Pero hoy el estado con sus jueces, sus polícías (la nacional y los mossos) quedaron otra vez en evidencia. El discurso de los partidos el de siempre, verborrea y miedo bajo la aparente seguridad con la que hablan. Y la gente en la calle poniendo en cuestión el estado de las cosas, esta sí que es desobediencia y a pesar de los golpes no saben como frenarla. Anuncian tiempos malos que nos harán más ciegos pero mientras estos tiempos nos puede hacer más buenos, más generosos, más rebeldes. Salud y libertad.