Una petita història del Raval pel #FemPlaça Àgora Juan Andrés

Fanzine Punk-feminista Furor Uterí
2 Març, 2015
A 17 mesos #JusticiaJuanAndrés 5 de març a les 20,30h.
3 Març, 2015

Una petita història del Raval pel #FemPlaça Àgora Juan Andrés

Una petita història del Raval pel #FemPlaça Àgora Juan Andrés. Gregor Siles. Tot Història Associació Cultural. #Femplaça #Femhistoria. Galería de fotos

L’Àgora Juan Andrés Benítez és present i futur, i d’aquí a uns anys tota història del Raval no podrà eludir aquest espai d’autogestió i llibertat. I com altres persones coneixen millor aquest present i futur, aquí només farem una breu història del Raval sense explicar res en concret del sorgiment de l’àgora.

La paraula raval és d’origen àrab, significa barri fora muralles, era el nom medieval de l’espai entre Montjuïc i la rambla. A l’època contemporània s’havia perdut en l’ús popular, la denominació més habitual era l’administrativa de Distrito V. De vegades quan parlaves amb alguna persona que no era del barri i li deies que vivies al Distrito V sovint no tenia ni idea d’on era, havies que aclarir al costat de la rambla i sinó dir al barri Xino, nom que estigmatitzava, però que ja forma part de la història del barri.
El raval quedava enfront de la muralla del segle XIII que travessava la rambla (nom també d’origen àrab que significa riera). Entre camps estava el monestir de Sant Pau, així com la leproseria, de la que es conserva la capella de Sant Llàtzer, a la plaça del padró. Era l’espai on es practicava tot el que estava prohibit dins la muralla, com els jocs d’apostes, la prostitució no controlada, el contraban, així com es concentraven aquelles persones que malvivien i a les portes de la ciutat buscaven feina o caritat. Al segle XIV el raval queda integrat dins la ciutat amb la construcció d’una nova muralla, de la que només es conserva un fragment al final del paral·lel. Durant l’edat mitjana i moderna el barri s’omple de convents, hospitals, institucions d’assistència als pobres, estava la galera o presó de dones, així com el teatre de la Santa Creu, el primer de la ciutat i un dels més antics d’Europa. Aquesta connotació assistencial-repressiva i d’espai d’oci i clandestinitat, es mantindrà al llarg de la història, en un barri que és a la vegada central i marginal dins la ciutat.
Al segle XVIII resultat de la derrota de 1714, alguns veïns de la part destruïda del barri de la ribera es traslladen a viure al carrer robadors. Al XVIII aprofitant que el barri està poc urbanitzat s’instal·len moltes industries d’indianes, la d’Erasme Gònima (entre el carrer del Carme i riera alta) hi treballen 700 persones. Al 1832 al carrer tallers arranca la fàbrica Bonaplata, la primera de Vapor. En aquell moment els treballadors no tenien dret a reunió i podien ser acomiadats en qualsevol moment, les jornades eren de 12 hores o més amb sous baixos, les dones, nens i nenes treballaven a meitat de preu que un home adult. L’estiu de 1835 a Barcelona esclata una revolució, exigint un govern més progressista, així com més eficàcia en la guerra contra els absolutistes carlins, nombrosos convents del barri són incendiats i també la fàbrica Bonaplata, com a rebuig a les condicions laborals imposades.
La industrialització no s’atura i tampoc l’explotació dels i les treballadores. A Barcelona arriba molta gent a buscar-se la vida, primer d’arreu de Catalunya, després de la península, i fins ara de tot el món. El raval és sovint el primer lloc d’arribada dels immigrants, viuen uns mesos al barri, alguns es queden però molts marxen a altres llocs, aquest paràmetre de barri de pas i distribuïdor s’ha mantingut des del segle XIX fins a l’actualitat.
A finals del XIX moltes industries es traslladen a altres barris o fora de la ciutat, els edificis de les antigues fàbriques es converteixen en habitatges, o en llocs d’oci com les sala de ball la Paloma, o el cabaret la Criolla. El barri es densifica, i molta gent nouvinguda no té on viure, alguns/es estan de rellogats, en pensions barates, o en establiments molt precaris on es pagava per dormir de peu sobre una corda lligada que travessava l’habitació.
Al barri hi ha pobresa, delinqüència, marginalitat, prostitució, etc… i gent treballadora que de vegades per tirar endavant fa el que pot. La historiadora Temma Kaplan deixa molt clar que la línia entre la prostitució i la dóna obrera era molt tènue a inicis del segle XX a Barcelona. Les dones patien discriminació social, educativa, laboral i violència sexual. En les cases riques moltes minyones eren violades, si es quedaven embarassades eren acomiadades i sovint l’única sortida era la prostitució. En la mateixa situació es trobaven moltes dones vídues, mares solteres, etc… .El barri s’omple de bars, bordells, cabarets, teatres, llocs d’oci nocturn, on sembla que tot està permès al marge de la “respectable” ciutat burgesa. És quan se li dóna, a finals de la dècada de 1920, la denominació periodística de barri Xino.
Però el barri és molt més, és un espai de llibertat on han sorgit iniciatives socials i revolucionaries des del XIX fins ara, com ho demostra la mateixa Àgora Juan Andrés Benítez. Les primeres associacions de treballadors/es s’ubicaran al barri. El 1870 al Teatre Circ Barcelonès se celebra el I congrés obrer de l’estat, al mateix lloc el 1891 es fa un míting amb 4000 dones, organitzat per la Sociedad Autònoma de Trabajadoras de Barcelona, que tenia la seu al raval, en aquest destaca l’activista llibertària Teresa Claramunt nascuda a Sabadell però que viuria i moriria al barri. També estarà la seu de premsa llibertària, com el Productor, Tierra i Libertad, Solidaridad Obrera, Acracia. A finals del XIX també proliferen els ateneus i escoles laiques racionalistes, destinades a alfabetitzar les persones de les classes populars i donar-li aquella educació que l’estat els hi negava. El 1903 s’inicia l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), una entitat que sorgeix pel desenvolupament cultural i emancipador de les persones, freqüentat per Salvador Seguí, Francesc Layret, Àngel Pestanya, Lluís Companys, amb il·lustres convidats com Garcia Lorca i Einstein. Un llibre que recull molt bé l’ambient d’aquells anys al barri, i que alguna vegada esperem que es reediti, és d’Emili Salut (1938) Vivers de revolucionaris: apunts històrics del districte cinquè, on ens mostra un barri marginal i a la vegada subversiu. L’AEP va ser incendiat pels franquistes a l’ocupar Barcelona.
Durant la guerra civil el barri va ser molt castigat per l’aviació italiana, amb la victòria feixista la moral nacionalcatolicisme s’imposa i obliga a tancar molts bordells, abocant la prostitució al carrer. Durant la postguerra són anys molts durs al barri, on la gent sobreviu com pot. A la dècada de 1950 s’obre l’avinguda García Morató (actual drassanes), primera gran reforma urbanística facilitada pels bombardejos. Les reformes urbanístiques es reprenen a finals de la dècada de 1980, s’expulsen a milers de veïns, sense o amb escasses indemnitzacions, amb la idea de destruir un barri estigmatitzat per fer un nou amb atractiu turístic. Procés que es fa des de l’administració, sense la participació i opinió dels veïns i veïnes. El barri però, manté el seu caràcter llibertari, l’any 1977 al cine Diana es celebren alguns actes de les Jornades Llibertàries “Pel retrobament de la Vella Acracia”, espais com l’Ateneu Llibertari del barri Xino, el Lokal, Virus Editorial, la Llibreria Rosa de Foc, etc… mantenen la flama.
A la rambla del raval, antic cadena amb Sant Rafael, hi a un recordatori de l’assassinat del sindicalista llibertari Salvador Segui, a trets pels pistolers de la patronal (1923), aquí a l’Àgora es recorda a Juan Andrés Benítez, mort a cops pels mossos d’esquadra (2013), per motius diferents els dos víctimes de topar-se amb l’estat.
I per acabar dir, que del barri que vaig néixer queda poca gent, la majoria de companys/es de l’escola van marxar i molts dels pisos on vivien ni existeixen. De la família, amics i amigues, veïns i veïnes he escoltat moltes petites histories del barri, d’amor, somnis, anarquia, patiment, de la guerra i abans (la tia Paca recordava la setmana tràgica, ella i la seva germana veïnes del carrer espalter mai van ser indemnitzades ni reubicades per l’enderrocament d’allà on vivien als anys 90). L’altre dia enbustiant pel #femplaça cada vegada que ens obrien d’un portal em semblava que sortien totes aquelles histories i s’escampaven pel raval, ara només tenim que retrobar-les i fer de noves.
Referències
Fernández, M. (2014). Matar al Chino Entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona. Bracelona: Virus.
Kaplan, T. (2003). Ciudad roja, periodo azul: los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso. Barcelona: Península.
Oyón, J.L. (2008). La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras 1914-1936. Barcelona: Serbal
Villar, P. (1997). Historia y le Historia y leyenda del barrio chino. Barcelona: La Campana.

Comments are closed.