català: Grup Elissa  castellano: A las barricadas

Sense oblidar les que falten, l’excarceració de companyes preses és sempre una bona notícia i un motiu per a la celebració. Però aquesta alegria no hauria de diluir el greu significat polític d’aquesta darrera operació repressiva, intuït des d’un principi i ara confirmat a partir de l’aixecament del secret de sumari. Operació que mai ha tingut com a objectiu principal esbrinar qui ha realitzat x acció, sinó utilitzar alguns fets com a pretext per a construir una organització terrorista inexistent que possibilités perseguir tot un entorn i la seva activitat política. Llibres, actes d’assemblees, escrits, reunions, anotacions en agendes,… aquestes són els indicis centrals del procés, adobats amb algun cartutx de càmping-gas oportunament descontextualitzat.

Però si assenyalem els artificis i els estratagemes que l’Estat ha desplegat en aquesta operació no és per assumir i reivindicar el discurs que aquest ens imposa sobre la innocència i la culpabilitat, sobre allò il·legal o allò legal, entre allò violent i no-violent o entre allò que ens diu que es pot fer i allò que no. Tot el contrari. Precisament el que han demostrat els responsables de l’Operació Pandora és que estan disposats a forçar totes aquestes categories per tal de guanyar el que veritablement subjau als seus pomposos discursos sobre el crim, el dret i la legalitat: el conflicte social entre qui lluita contra el sistema establert i qui el defensa.

La mutació de l’amenaça

L’estratègia repressiva evidencia que els Mossos d’Esquadra insisteixen a recórrer al concepte de terrorisme i a tots els engranatges jurídics, penitenciaris i mediàtics associats a ell per tal de colpejar la dissidència política. Malgrat que en les notes de premsa el cos policial autonòmic i la conselleria d’interior han intentat remarcar que s’han limitat a complir ordres judicials de Madrid, queda prou clar que ha estat la mateixa Comissaria General d’Informació catalana – especialment la Unitat d’Anàlisi d’Estratègies d’Organitzacions (UCAEO)-, la que ha estat a l’avantguarda del procés, esforçant-se per crear artificialment una organització-marc que doni via lliure a la carrera repressiva contra l’anarquisme a Catalunya. Recapitulem:

A finals d’octubre del 2012 se celebren les “Jornades sobre intel·ligència davant la radicalització”, durant les quals Daniel Canals (sergent de la policia catalana i cap de la UCAEO) realitza una ponència en la qual assenyala l’anarquisme “insurreccionalista” com a amenaça terrorista potencial [1]. Canals barreja superficialment alguns tòpics de la sociologia burgesa, una interpretació batussera d’alguns autors de l’anarquisme post-industrial (Bonanno, Cavalieri, Bob Black) i quatre textos anònims que corrien per Internet fa 15 anys per elaborar la seva particular “teoria” policial. Segons Canals, del paradigma basat en organitzacions politicomilitars jeràrquiques nodrides per militants alliberats que viuen en clandestinitat s’hauria mutat a un model de terrorisme format per “llops solitaris” connectats a escala internacional a través d’Internet i organitzats horitzontalment en xarxa (molts cops sense que es coneguin entre ells). Són -diu ell- “terroristes a temps parcial” que fan vida normal i que només de forma puntual realitzen atacs, trobant-se totalment diluïts en el cos social. L’únic tret distintiu que diferencia un “ciutadà” normal i un d’aquests nous terroristes seria, per tant, la seva radicalització ideològica, objecte de renovada importància per al control social i policial.

Un any més tard, Canals tindrà l’oportunitat de valoritzar i donar prestigi professional al seu deliri amb la detenció dels companys Francisco i Mònica per part de la Policia Nacional espanyola, en el curs de la investigació sobre l’atac a l’església del pilar, duta a terme en col·laboració amb un Estat Xilè que havia fracassat en condemnar-los durant el fallit “Caso Bombas”. Serà la UCAEO dels Mossos la que en el marc d’aquest procés enviarà informes en la línia de la ponència exposada un any abans per Canals, introduint per primer cop el fantasma de l’organització terrorista “FAI/FRI/GAC-Comando Mateo Morral”. D’aquesta manera es barreja calculadament el nom amb el qual es va reivindicar l’acció del Pilar (Comando Mateo Morral), la “marca” comuna que alguns altres grups inconnexos utilitzen per revindicar accions (FAI-FRI) i les sigles d’una coordinadora pública dedicada a la discussió i la propaganda (GAC)[2]. Noms i sigles que han aparegut conjuntades únicament als atestats policials, i que tan sols existeixen com a unitat en les imaginatives ments dels cretins que habiten els despatxos dels jutjats i les comissaries.

El concepte del nou terrorisme anarquista i del complex “GAC/FAI/FRI” ha estat difós socialment pels mitjans de comunicació de masses i la seva propaganda, redactada per subperiodistes propers als entorns policials i sempre disposats a cacarejar paraula per paraula qualsevol estupidesa que surti de les oficines de premsa de la policia. Sense saber mai on acaba la criminalització policial i on comença la mediàtica, l’assetjament en forma de seguiments i pressions sobre companyes llibertàries va combinant-se amb la publicació periòdica d’articles alarmants sobre el terrorisme anarquista, fins que el dia 16 de desembre tot aquest procés culmina en l’esclat de l’Operació Pandora i els fets que totes coneixem: macro-desplegament policial, assalts nocturns, múltiples registres, saquejos de locals i domicilis, 11 detencions, 7 companyes empresonades durant més d’un mes… Les elucubracions teòriques sintetitzades als laboratoris d’Egara es materialitzen en efectes ben concrets i palpables per les vides de set companyes, dels seus entorns propers, i de més enllà. De nou l’espectre sinistre de “la lluita contra el terrorisme” recorre barris i pobles de matinada amb un missatge de força carregat per la raó d’Estat: si et mous, sigui el que sigui el que facis, et pot tocar a tu.

És precisament aquest espectre particular l’eina que ha possibilitat la cacera de l’anarquista protagonitzada pels Mossos. És el dispositiu que l’Estat espanyol porta utilitzant més de 30 anys intensiva i extensivament contra els seus enemics, creant situacions d’autèntic apartheid polític per a grans sectors de la població rodejat d’un consens polític i social silenciós que li ha permès mantenir-se disponible i operatiu fins als nostres dies. És el dispositiu antiterrorista.

Un fenomen complex

En un dels incomptables processos contra l’independentisme basc que terminarà amb diverses joves tancades i dispersades durant anys per la seva militància política, l’altra gran protagonista de la tragicomèdia Pandora el jutge Javier Bermúdez, cita la següent sentència del Tribunal Suprem, dictada l’any 2002[3]:

” […] el terrorismo no es, ni puede ser, un fenómeno estático sino que se amplia y diversifica de manera paulatina y constante, en un amplio abanico de actividades, por lo que el legislador penal democrático en la respuesta obligada a este fenómeno complejo ha de ir ampliando también el espacio penal de los comportamientos que objetivamente han de ser considerados terroristas […] Una organización terrorista que persigue fines pseudopolíticos puede intentar alcanzarlos no solo mediante actos terroristas, sino también a través de actuaciones que en sí mismas consideradas no podrían ser calificadas como actos terroristas. (movilizaciones populares no violentas, actos de propaganda política no violenta, concienciación popular de la importancia de los fines, etc.).”

Aquí ja és explícita la tendència expansiva a posar qualsevol activitat política al sac dels “comportaments que objectivament han de ser considerats terroristes”. Aquesta tendència suposa un punt de ruptura amb la pròpia definició històrica del delicte de terrorisme, que tot i haver estat sempre un concepte ambigu generador d’inseguretat jurídica, originàriament partia d’un fet ‘violent’ inicial.

D’aquesta manera, la bateria de mesures repressives excepcionals que el concepte de terrorisme permet a tots els nivells (detenció incomunicada, indefensió legal, aïllament, dispersió, disparament de les penes…), són aplicables a tot tipus de conductes polítiques, sovint castigant relacions personals d’amistat i companyerisme (a partir de les quals es creen organitzacions il·lícites), o argumentant criteris purament ideològics.

Malgrat que en la pràctica tot això significa posar en suspens les llibertats d’associació i expressió que teòricament donen substància a una democràcia liberal, escindint l’ordenament jurídic en un Dret ordinari pels ciutadans i un Dret especial pels enemics, l’antiterrorisme no és un llastre antic que impedeixi al sistema democràtic desenvolupar-se de forma correcta i natural. És el seu producte genuí. Tal com el coneixem va ser dissenyat i implementat als anys 70 per les modernes democràcies capitalistes europees, concebut per a neutralitzar els moviments revolucionaris de l’època i les seves expressions més combatives. Amb la derrota d’aquells moviments i la victòria de la contraofensiva neoliberal, que va trobar en la financiarització una vàlvula d’escapament provisional als greus problemes sistèmics que es donaven a escala global, l’esquema de “la lluita contra el terrorisme” no només va quedar-se sinó que va anar desenvolupant-se a tot arreu segons les condicions i les necessitats específiques de cada Estat.

El fulgurant procés de sofisticació de les tecnologies de la informació i la comunicació han catalitzat aquest desenvolupament repressiu, sobrequipant els Estats democràtics fins a un punt amb el qual els règims totalitaris feixistes d’entreguerres mai haguessin pogut ni tan sols somiar. Per una banda, els aparells estatals han estat els usuaris privilegiats de cada nova joguina de control social tecnològic. Per una altra, la població cada cop es més depenent de tecnologies que produeixen grans volums d’informació monitoritzable pels governs i les corporacions.

En l’absència d’uns moviments revolucionaris forts i a l’ofensiva, els Estats han anat anticipant-se de forma intel·ligent a les inevitables i previsibles tensions que estaven per venir, radicalitzant els diversos aspectes del dispositiu antiterrorista i estenent-los en tots els àmbits de la vida quotidiana. Els darrers reajustaments en la política antiterrorista, preparats des de fa temps però introduïts precipitadament just després del darrers atemptats salafistes a Paris, són només l’enèsima volta de rosca d’aquest engranatge.[4]

Trencar el cèrcol

La idea del “terrorisme anarquista”, de la mateixa manera que la idea dels “300 violents de sempre” [5] i dels avalotadors professionals que s’infiltren en mobilitzacions o celebracions de victòries futbolístiques – idees amb les quals no han deixat de bombardejar-nos des del revifament de la conflictivitat social i les lluites-, no té una dimensió únicament jurídica. Té una funció social. Té la funció de construir l’Enemic Intern necessari per a agrupar tota expressió o dissidència política considerada com a irrecuperable i aïllar-la de la resta de la societat.

És un discurs que busca buidar de contingut polític aquestes expressions, desconnectar-les de les seves causes i raons socials, i situar-les en el terreny dels ‘delictes comuns’ motivats per les desviades inclinacions psicològiques que alguns individus senten per la “violència”. La narrativa del Poder sap bé com carregar aquest discurs amb els detalls i les explicacions més morboses i efectistes: els bombers que de dia salven vides i de nit les posen en perill, els criminals estrangers que es desplacen per tot el món carregats d’odi i de bombes, els estudiants que es van apartar del bon camí i van dur les seves inquietuds socials als extrems fanàtics, les “novies de” que es van veure arrossegades per amor als plans malèfics dels seus homes, o directament les dones fredes, astutes, violentes, fascinants i odioses en tant que totalment desviades del rol que els hi pertoca.

L’intent de fixar una nova organització terrorista anarquista no obeeix només a l’intent de ficar a la presó uns quants individus. Forma part d’un projecte més ampli per a establir una estructura que en el futur possibiliti més operacions i que funcioni per a la dissuasió o eliminació de qualsevol expressió de dissidència combativa. Junt amb la nova Llei Mordassa, les modificacions en el codi penal, les creacions de bases de dades europees de sospitosos polítics (UCPI) o el desenvolupament privilegiat de les unitats antidisturbis, el dispositiu antiterrorista forma part del nou conjunt d’eines repressives que s’aplicaran sobre els sectors socials que en la fase actual es neguin a ser reacomodats per la resignació i la falsa il·lusió de la regeneració i del “canvi”. Entre l’assimilació institucional i la pura i simple violència repressiva, els moviments que s’entestin a confrontar a la continuïtat del sistema un projecte rupturista de revolució social, hauran de trobar la forma de trencar el cèrcol amb el qual l’Estat buscarà aïllar-los i asfixiar-los.

Ulrike Meinhof, una d’aquestes dones insubmises i públicament vilipendiades de les que parlàvem abans[6], va escriure: “La legalitat és una qüestió de poder”. Això no només significa que les lleis es fan i s’apliquen a la mida dels poderosos, sinó que la seva capacitat per exercir-les dependrà de la resistència amb la qual es trobin. Una llei que es topa amb la desobediència sistemàtica de la població que hauria de legitimar-la, és una llei insostenible.

La impressionant onada de solidaritat sortida de la capsa de Pandora ha estat una expressió d’aquesta força, l’única capaç de tombar la legalitat amb què volen amordassar-nos. Volien un ramat commocionat, assegut davant el televisor on l’Estat mostrava a tothom els caps dels enemics públics, i s’han trobat amb uns carrers plens de gent determinada a desobeir la consigna mediàtica d’apartar-se dels terroristes.

Amb les manifestacions, les accions de tot tipus, les aportacions econòmiques, i totes les altres mostres de suport, la solidaritat no només ha desafiat unes lleis que amenacen qualsevol mínima mostra de suport a les persones castigades, també ha aixecat un missatge clar enmig del bombardeig ideològic antiterrorista: El que realment hauria de motivar preguntes i investigacions no és perquè alguna gent ataca aquest sistema criminal, sinó perquè alguna gent encara el defensa. La lluita revolucionària és legítima encara que sigui declarada il·legal, i qui ha de donar explicacions no és qui es rebel·la contra una vida de misèries, sinó qui ens la imposa.

Solidaritat amb totes les encausades i perseguides per lluitar!

Llibertat immediata per a Mònica, Francisco i totes les altres lluitadores preses!

Notes

[1] La ponència va quedar recollida en l’article “La Mutació de l’amenaça. Les noves formes d’extremisme violent” publicat a la Revista Catalana de Seguretat Pública. (http://www.raco.cat/index.php/RCSP/article/view/264171 )

[2] Els Grups Anarquistes Coordinats es van presentar públicament fa uns dos anys amb un comunicat a Internet (http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/21244) i una direcció de contacte, convidant a altres col·lectius a formar part de la coordinadora i elaborant a partir de llavors propaganda i un llibre (http://www.traficantes.net/libros/contra-la-democracia) la tinència i distribució del qual és considerat per la policia com un indici de delicte terrorista.

[3] STS nº 546/2002 de 20 de març

[4] Águeda, P. (2015). Catálogo de nuevos terroristas según la reforma penal del PP y el PSOE. Eldiario.es. http://www.eldiario.es/politica/Catalogo-terroristas-reforma-PP-PSOE_0_352765796.html )

[5] Díaz-Toig, L., & Balanzà, A. (31 de març del 2012). Radiografia de la “guerrilla urbana”. Qui són, com s’organitzen, com actuen i quins mitjans tenen els radicals que sembren el caos? Diari Ara. ( http://www.ara.cat/especials/vagageneral29m/Radiografia-guerrilla-urbana_0_673132880.html )

[6] Durant els anys 70 la participació activa de dones alemanyes a a la guerrilla urbana va desencadenar una ràbia i una consternació especial en la reacció mediàtica i repressiva. El trencament de l’ideal normatiu de dona passiva, obedient, compassiva, etc. va generar una demonització específica sobre elles, com reflecteix la següent editorial del 2 de febrer del 77 al diari Die Welt: “ [les dones terrroristes] no només estan en guerra contra l’enemic de classe sinó també contra la seva pròpia natura interna. Això fa que encara siguin més desesperades i violentes; fa que siguin horrorosament dures de cor i despietades”. Aquesta descripció de la bruixa terrorista contra-natura s’ha anat alternant amb el perfil de la dona que generalment fa tasques logístiques o de suport allunyades de la primera línia, molts cops per amor a companys o familiars masculins, imatge que projecta sobre “l’activitat terrorista” la divisió del treball establerta per la construcció dicotòmica dels rols de gènere. La demonització de les dones ha estat una constant en “la lluita contra el terrorisme” practicada pels Estats, demostrant l’arrelament de les estructures patriarcals que fan inconcebible el compromís polític actiu i conscient de les dones amb una pràctica “violenta”.