11 del matí. Un grup de gent pertanyent a diversos col·lectius que lluiten per l’habitatge ha parat un desnonament al barri del Raval i ara s’afanya en direcció a la segona porta a defensar. La veïna ha signat el paper conforme avui no s’efectua el llançament i pot quedar-se amb la seva filla a casa, encara que pendent de la següent data que arribarà en poques setmanes. Mentre el seu grup de suport segueix amb ella, acompanyant-la per a rebaixar els nervis de la situació, s’apropa la directora del Centre de Serveis Socials Raval Nord amb l’amenaça més cruel: que lliuri les claus abans de la següent data, que sinó hauran de veure “què fan” amb la seva filla. El missatge és clar i el sentim els que estem en aquest moment amb ella.

Sembla un consens al Raval que els treballadors socials no ofereixen solucions als problemes dels seus usuaris, ja sigui fruit de l’escassetat de recursos o de la negligència. A aquest consens se li suma una certa noció de crueltat, vinculada a l’arbitrarietat amb què es distribueixen els recursos, però també al tracte deshumanitzant i a la jerarquització que emana d’una institució com Serveis Socials, on sovint s’atempta contra la dignitat de les persones i la seva capacitat de decisió. Servint-se de la por a les represàlies i al desemparament, són habituals judicis subjectius dels treballadors socials sobre els usuaris, sobrevigilància de les seves despeses o justificar que “altres estan pitjor” per a denegar l’accés a recursos, entre altres formes de maltractament institucional.

En aquest context apareix la cançó ‘Stop desnonaments’ del grup Xiula, resultat d’un procés creatiu amb alumnat d’escoles de Ciutat Meridiana, Raval, Torre Baró i Vallbona [1]. En el Raval concretament van col·laborar amb la Escola Collaso i Gil i l’Escola Rubén Darío. Segons la informació que ofereix l’Ajuntament, aquest projecte s’emmarca en un nou protocol de Serveis Socials de Barcelona per a protegir la infància en processos de desnonament “reduint l’impacte emocional”. La cançó, disponible en el canal de YouTube de l’Ajuntament de Barcelona, pretén ser un “himne reivindicatiu” i avui dia compta amb més de 7.000 reproduccions. Es donen poques oportunitats com aquesta per demostrar com darrere d’un vídeo benintencionat s’amaga l’ús de la infància amb finalitats propagandístiques.

No hi ha dubte que un dels objectius és el rentat de cara d’una institució disciplinària que opera per a moltes famílies usuàries com a amenaça constant de retirada de custòdia de menors, a més del ja referit: escassetat, negligència, arbitrarietat i deshumanització. Com hem vist en l’episodi de coacció que obre aquest article, l’amenaça de la retirada de custòdia és avui una arma de sotmetiment de les usuàries que no obeeixen al peu de la lletra el camí que els marca Serveis Socials.

Amb la realització d’aquesta campanya hi ha una ocultació expressa del paper que la mateixa institució juga en molts processos de desnonament, pressionant a les famílies perquè abandonin el seu habitatge, aparentment oferint suport psicològic a la infància en comptes de garantir de facto el seu accés a un habitatge. Amb polítiques comunicatives, en comptes de solucions materials, es postulen com una institució garant dels drets de la infància quan sabem que estan molt lluny de ser-ho. A més, utilitzen la infància per a una estratègia basada en les emocions, exposant públicament a menors que pateixen o poden patir desnonaments, quan la protecció de la seva imatge hauria de ser un principi bàsic de la institució.

Analitzant detalladament la lletra de la cançó, no deixen de sorprendre versos com “Solidaritat a nivell de barri […] / la lluita social a punt d’esclatar”. Un discurs que contrasta amb la realitat de l’atenció de Serveis Socials, no sols corporativa i allunyada d’una retòrica de “lluita social”, sinó també altament individualitzadora, ja que només compta amb l’entorn social de la persona afectada si és per a “col·locar-la” en el sofà d’un familiar o amic quan s’hagi quedat sense casa.

O “La resistència dels veïns / hem fet xarxa, estem en marxa fent camins / sé que no estem sols, que hi ha gent amable / ens tirin un cable i tornem a estar dins”. Més enllà de la sorprenent picada d’ullet a l’okupació, són versos que ens interpel·len directament: som els col·lectius que lluitem per l’habitatge la gent amable de la qual es parla? Sabem bé que no es tracta de ser o no amable sinó de lluitar per una vida digna, i és una falta de respecte que se’ns esmenti en la cançó mentre se’ns reprimeix constantment des de les diferents institucions de l’administració pública. Tot apunta a una maniobra de Serveis Socials apropiant-se de la lluita dels moviments de base, a més de les seves estratègies comunicatives, perquè no són pocs els col·lectius que han fet cançons des de les veïnes organitzades de manera autònoma. Un exemple seria La família de Raval Rebel, gravada pel col·lectiu que signa aquest text el juliol de 2019 [2].

I, no obstant això, més preocupant resulta l’opacitat que gira entorn del presumpte protocol que emmarca la cançó. La web de l’Ajuntament de Barcelona diu «Els Serveis Socials, juntament amb entitats i veïnat de Ciutat Meridiana i del Raval, han elaborat un protocol per acompanyar els infants i els adolescents que són desnonats. L’objectiu és ajudar-los a reduir l’impacte emocional que suposa aquesta situació des del treball en xarxa i l’acció comunitària» [3]. Quines entitats? Quin veïnat? I sobretot, quin protocol? El protocol no és consultable des del web i, encara que s’ha sol·licitat a consellers de barri i professionals de l’educació, no s’ha rebut cap resposta. Tot fa sospitar que aquest protocol no existeix i l’única cosa que s’ha fet és la cançó. Una demostració de com opera la política social en un dels barris més afectats per la crisi residencial, on es desnona setmana rere setmana.

Tornem al cas de la nostra veïna del Raval. Com estava previst, poc després de parar el desnonament arriba la nova data de llançament, i el seu col·lectiu organitza una campanya de pressió a la propietat i l’administració pública per a trobar una solució satisfactòria per a la veïna. Les amenaces sobre la retirada de custòdia no es repeteixen explícitament i el dia abans del desnonament la propietat accepta un acord en què ella podrà quedar-se a casa seva fins que li sigui assignat un pis de la Mesa d’Emergència. Des de Serveis Socials ens tracten de manera diferent quan observen que estem organitzades, es veuen obligats a deixar d’enganyar i intimidar. A més de la pressió del col·lectiu, l’advocada de la propietat ens fa saber que un punt clau de l’acord és el pagament d’unes quotes mensuals a la propietat per part de Serveis Socials.

Així doncs, comprovem que Serveis Socials sí que són un recurs, no sense una certa arbitrarietat i depenent en qualsevol cas de la capacitat de pressió dels col·lectius autònoms, esdevenint una institució d’una ambivalència molt perillosa. Sense esperar grans transformacions d’institucions públiques que es dediquen a reproduir l’ordre establert, som conscients que Serveis Socials disposa d’uns recursos pels quals hem de lluitar en processos d’apoderament i autonomia.

A partir d’aquí, volem tancar amb algunes preguntes a propòsit de la cançó ‘Stop desnonaments’ que ens poden ser útils per a obrir debats diversos: Com sostenir estar a la contra alhora que ser usuàries d’una institució clarament punitivista com Serveis Socials? En altres paraules, com superar la por que fa Serveis Socials? Quin pes li donem en les nostres organitzacions a establir xarxes de suport transformadores amb les escoles i altres espais i comunitats educatives? Quin lloc ocupen els discursos morals en les nostres organitzacions, en relació amb la infància però no sols? Quines tàctiques comunicatives utilitzem per a donar a conèixer la nostra postura a capes socials més àmplies, igual que han intentat fer Serveis Socials amb Xiula?

[1] https://www.youtube.com/watch?v=xicSgsz85HA

[2] https://youtu.be/x1zWSsQyT7s
[3] https://ajuntament.barcelona.cat/ciutatvella/ca/noticia/els-desnonaments-des-de-la-mirada-dels-infants-i-com-acompanyar-los_1209626