Sobre les altres formes de fer política (cat/cas)

¡¡¡ Malditas elecciones !!! (cas/cat)
7 Novembre, 2019
Ajornat el desnonament de María Àngels, al Raval rebel (cat/cas)
12 Novembre, 2019

Sobre les altres formes de fer política (cat/cas)

Sobre les altres formes de fer política

Cada dia són més les evidències del reforçament de l’estat i els poders fàctics per evitar de qualsevol manera i a qualsevol preu no només canvis substancials en les institucions que afavoreixin a la gent més desafavorida sinó que l’objectiu és retallar llibertats i drets. L’estat d’excepció permanent és la normalitat institucional democràtica, és la reacció davant l’autonomia dels moviments i a les respostes populars als abusos de poder.

Les opcions electorals i partidàries com a opció prioritària de lluita, no només en el moment de votar sinó en la subordinació dels moviments a les estratègies de les avantguardes són un mal camí i així s’està demostrant contínuament. És prioritari defensar l’autonomia i la capacitat de decisió dels moviments, de les lluites per sobre de partits i sindicats. Les organitzacions han d’acompanyar, proposar, ajudar i debatre però sense imposar ni dirigir. L’exemple del que ha passat amb l’acampada de Barcelona, ​​és una cosa que no s’ha de repetir. Les assemblees decideixen, i si no hi ha acord, cadascú és lliure de marxar o continuar, la transparència en la presa de decisions, en la gestió econòmica és fonamental per a ser creïbles i sumar esforços i tot i que no resulta gens fàcil cal intentar-ho i quan les diferències són insalvables cadascú ha de seguir el seu camí.

El suïcidi d’un noi al qual se li va retirar l’acompanyament institucional en declarar-lo major d’edat demostra la hipocresia i el doble llenguatge de les institucions i dels mitjans, se’ls deixa al carrer sense res ni ningú i després es lamenta el que ha passat. Són drames que creixen i tenen lloc cada dia malgrat les infinites xarxes de suport mutu, solidaritat i lluita que es donen als barris, a la societat i en els serveis públics de tanta gent que fa una mica més del que li manen per atendre aquest drama humanitari en què vivim. Aquestes xarxes creen confiances, afinitats i practiques capaços de frenar desnonaments i pal·liar els efectes de retallades socials i de llibertats alhora que ens defensen davant de la barbàrie. Sense elles poc podríem fer. Si les institucions, al nivell que sigui, acompanyen, millor serà, si no ho fan per les raons que siguin o argumentin pitjor però no impediran que avanci l’autoorganització i la resposta al carrer.

L’ofensiva contra els moviments i conquestes de la gent és mundial, no l’han pogut controlar amb el consens i empren la violència. Cal aprendre de la memòria dels moviments en cada lloc, de l’anarcosindicalisme de les àvies, dels moviments indígenes, de les infinites lluites dels moviments feministes i de tants altres i apostar per teixir xarxes fortes i organitzacions autònomes que permetin articular respostes anticapitalistes que sumin espais, que respectin les discrepàncies i que tinguin com a objectiu prioritari els drets per a totes i no el benefici particular.

Encara que no sigui així d’entrada, si la lluita avança, es desbordaran els controls dels quals volen dirigir i canalitzar tot i criminalitzar, simplificar o victimitzar. Caldrà frenar la barbàrie en nom de la llibertat i la justícia i no n’hi haurà prou amb eleccions ni amb discursos sinó amb pràctiques diàries en les quals es demostri que hi ha una altra forma de fer les coses i que és millor si es construeix en comú i al  marge del poder. Lluitarem perquè això passi. Salut

Sobre las otras formas de hacer política

Cada día son más las evidencias del reforzamiento del estado y los poderes fácticos para evitar de cualquier manera y a cualquier precio no ya cambios sustanciales en las instituciones que favorezcan a la gente más desfavorecida sino que el objetivo es recortar libertades y derechos. El estado de excepción premanente es la normalidad institucional democrática, es la reacción ante la autonomía de los movimientos y a las respuestas populares a los abusos del poder.

Las opciones electorales y partidarias como opción prioritaria de lucha, no solo en el momento de votar sino en la subordinación de los movimientos a las estrategias de las vanguardias son un mal camino y así se está demostrando continuamente. Es prioritario defender la autonomía y la capacidad de decisión de los movimientos, de las luchas por encima de partidos y sindicatos. Las organizaciones han de acompañar, proponer, ayudar y debatir pero sin imponer ni dirigir. El ejemplo de lo que ha ocurrido con la acampada de Barcelona, es algo que no se debe repetir. Las asambleas deciden y si no hay acuerdo cada cual es libre de marchar o continuar, la transparencia en la toma de decisiones, en la gestión economica es fundamental para ser creíbles y sumar esfuerzos y a pesar de que no resulta nada fácil hay que intentarlo y cuando las diferencias son insalvables cada cual ha de seguir su camino.

El suicido de un muchacho al que se le retiró el acompañamiento institucional al declararlo mayor de edad demuestra la hipocresia y el doble lenguaje  de las instituciones y de los medios, se les deja en la calle sin nada ni nadie y luego se lamenta lo ocurrido. Son dramas que crecen y ocurren cada dia a pesar de las infinitas redes de apoyo mutuo, solidaridad y lucha que se dan en los barrios, en la sociedad y en los servicios públicos de tanta gente que hace algo más de lo que le mandan para atender este drama humanitario en el que vivimos. Estas redes crean confianzas, afinidades y practicas capaces de frenar desahucios y paliar los efectos de recortes sociales y de libertades a la vez que nos defienden frente a la barbarie. Sin ellas poco podríamos hacer. Si las instituciones, al nivel que sea, acompañan, mejor será, si no lo hacen por las razones que sean o argumenten peor pero no impedirán que avance la autoorganización y la respuesta en la calle.

La ofensiva contra los movimientos y conquistas de la gente es mundial, no la han podido controlar con el consenso y emplean la violencia. Hay que aprender de la memoria de los movimientos en cada lugar, del anarcosindicalismo de las abuelas, de los movimientos indígenas, de las infinitas luchas de los movimientos feministas y de tantos otros y apostar por tejer redes fuertes y organizaciones autónomas que permitan articular respuestas anticapitalistas que sumen espacios, que respeten las discrepancias y que tengan como objetivo prioritario los derechos para todas y no el beneficio particular.

Aunque no sea así de entrada, si la lucha avanza se desbordarán los controles de quienes quieren dirigir y encauzar a pesar de criminalizar, simplificar o victimizar. Habrá que frenar a la barbarie en nombre de la libertad y la justicia y no bastará con elecciones ni con discursos sino con practicas diarias en las que se demuestre que hay otra forma de hacer las cosas y que es mejor si se construye en común y al margen del poder. Vamos a luchar por ello. Salud.

Comments are closed.