+ Libros Libres + Tierra y Fuego
11 abril, 2020
+ Llibres Lliures + Ada Martí Vall. El sueño de la conciencia Libre + Manel Aisa
12 abril, 2020

Què està passant al Raval? (cat/cas)

L’emergència ha tret a la llum tot el que estava amagat, el que no era visible però passava, ha desbordat tot i tots. Els poders fàctics, els que defineixen el món han seguit posant per davant el negoci, el benefici, el privilegi deixant darrere a les persones. Han fet com si res, com si tot pogués continuar igual, deixant a l’estat tota la responsabilitat per cobrir l’emergència a més de ser els primers a demanar crèdits, subvencions, exempcions o practicar la filantropia per desgravar impostos. El de sempre només que en aquesta situació és encara més criminal.

Les administracions tant municipal. catalana com estatal, aplicant draps calents, amb més o menys voluntat i poc èxit per assistir, que no resoldre les necessitats de la gent. Moltes mesures amb tants filtres burocràtics que en situació de confinament deixen fora a la gent més necessitada Tota l’economia submergida, que segons càlculs oficials representava com a mínim un 25% del total ha quedat bloquejada i milers de persones en la situació més precària, sense papers en molts casos i sense drets en la majoria ha quedat en extrema necessitat. Quanta gent al raval estarà en aquesta situació, a Catalunya, a l’estat i al món. Possiblement seria optimista dir que al Raval sigui el 50% de la població.

Gràcies a les lluites, als contactes, a les complicitats davant els desnonaments, la defensa del CAP Raval Nord i les tradicions de cada sector, cal dir que davant l’emergència i el desbordament institucional, del sistema, sempre és el suport mutu i la responsabilitat i les treballadores que cobreix i minora, tot i ser les últimes en consultar per part dels experts, que temperen com millor poden aquestes emergències. A costa de moltes coses, a costa d’estar al límit personal i col·lectivament.

Gràcies també a les xarxes, als col·lectius i persones actives i mobilitzades que s’han ampliat Xarxes que aprenen sobre la marxa i en les pitjors circumstàncies a moure’s, a contactar, a donar resposta solidària davant l’emergència. Desbordades, amb pocs mitjans i una demanda de molta gent que no té res i que contacta com pot cridant ajuda. Tot i així funcionen.

És desesperant i cal cuidar-se i organitzar-se bé, ja que està creixent l’emergència i ja estem al límit. Cal donar el millor i a poc a poc, anar fent. És increïble el que està passant, demostra la vitalitat, la saviesa i la força que ja existia, de vegades no tan visible però que quan es necessiti emergeix i desborda. Gràcies a totes aquestes forces, processos, persones i comunitats que hi ha una possibilitat de resistència i de canvi. L’estat activa i assaja els seus engranatges per al control, la societat, la gent, assajem els nostres no només per defendre’ns sinó també per construir.

Sí que és veritat que hi ha orgull de barri, orgull de gent lluitadora, en tots els barris populars passa el mateix. Cal felicitar-se per això i prendre aire per a aquesta carrera llarga, la de sempre. Confinats per cuidar-nos, lliures per viure.

Qué està passant al Raval?

La emergencia ha sacado a la luz todo lo que estaba escondido, lo que no era visible pero ocurría, ha desbordado todo y a todos. Los poderes fácticos, los que definen el mundo han seguido poniendo por delante el negocio, el beneficio, el privilegio dejando detrás a las pesonas. Han hecho como si nada, como si todo pudiera seguir igual, dejando al estado toda las responsabilidad para cubrir la emergencia además de ser los primeros en pedir créditos, subvenciones, exenciones o practicar la filantropia para desgravar impuestos. Lo de siempre solo que en esta situación es aún más criminal.

Las administraciones tanto municipal. catalana como estatal, aplicando paños calientes, con mayor o menor voluntad y poco éxito para asistir, que no resolver las necesidades de la gente. Muchas medidas con tantos filtros burocráticos que en situación de confinamiento dejan fuera a la gente más necesitada Toda la economía sumergida, que según cálculos oficiales representaba por lo menos un 25% del total ha quedado bloqueada y miles de personas en la situación más precaria, sin papeles en muchos casos y sin derechos en la mayoría, han quedado en la extrema necesidad. Cuánta gente en el raval estará en esta situación, en Cataluña, en el estado y en el mundo. Posiblemente sería optimista decir que en el Raval suponga el 50% de la población.

Gracias a las luchas, a los contactos, a las complicidades frente a los desahucios, la defensa del CAP Raval Nord y las tradiciones de cada sector, hay que decir que ante la emergencia y el desbordamiento institucional, del sistema, siempre es el apoyo mutuo y la responsabilidad de las trabajadoras que cubre y aminora, a pesar de ser las últimas en consultar por parte de los expertos, quienes atemperan como mejor pueden estas emergencias. A costa de muchas cosas, a costa de estar al límite personal y colectivamente.

Gracias también a las redes, a los colectivos y personas activas y movilizadas que se han ampliado, redes que aprenden sobre la marcha y en las peores circunstancias a moverse, a contactar y a dar respuesta solidaria ante la emergencia. Desbordadas, con pocos medios y una demanda de mucha gente que no tiene nada y que contacta como puede gritando ayuda.

Es desesperante y hay que cuidarse y organizarse bien pues está creciendo la mergencia y ya estamos al límite. Hay que dar lo mejor y poco a poco, ir haciendo. Es increíble lo que está pasando, demuestra la vitalidad, la sabiduría y la fuerza que ya existía, a veces no tan visible pero que cuando se necesite emerge y desborda. Gracias a todas esas fuerzas, procesos, personas y comunidades que hay una posibilidad de resistencia y de cambio. El estado activa y ensaya sus engranajes para el control, la sociedad, la gente, ensayamos los nuestros no solo para defenernos sino también para construir.

Si que es verdad que hay orgullo de barrio, orgullo de gente luchadora, en todos los barrios populares ocurre lo mismo. Hay que feliciarse por ello y tomar aire para esa carrera larga, la de siempre. Confinados para cuidarnos, libres para vivir.

Comments are closed.