No paren de trucar-nos i escriure’ns de tot el món per preguntar-nos com estem. Ho fan amb preocupació i amb afecte en veure les imatges per televisió i pels mitjans de Barcelona en flames pensant que estem en perill a la vegada que volen saber, i ja se sap que o tens gent de confiança en el lloc o en les xarxes o no hi ha manera de saber que està passant. Durant l’estiu va passar el mateix amb la inseguretat al raval, és clar que no és comparable. El de l’estiu va ser el de sempre, la campanya de cada any, això és una altra cosa, això és nou, inclassificable i espanta. La normalitat, aquesta normalitat tan cruel, tan imposada però que sembla acceptada i legitimada, està saltant pels aires.

La resposta de l’estat, ha estat la sentència, una sentència injusta, impresentable, venjativa i xulesca que a més serveix de precedent per acusar de sedició qualsevol moviment de protesta per aturar un desnonament, fer una manifestació, una ocupació, és a dir retalla sensiblement les llibertats ja de per si limitades i reafirma un estat autoritari, hereu del franquisme. Des de l’1 d’octubre, jornada en la memòria de molta gent com a exemple de desobediència que va guanyar el repte a l’estat en poder-se celebrar davant d’una brutal repressió, va asseure un precedent que calia fer-li pagar a la gent. L’estat mai oblida quan se li guanya i de la manera en què va ocórrer. Va culpar i va jutjar a uns suposats responsables d’alguna cosa que del que no ho van ser, d’alguna cosa que també els va desbordar, d’alguna cosa que no era de ningú sinó de tots.

La indignació era esperada, i se sumava al cansament i la frustració de gran part del moviment per les misèries partidàries i politiqueries i l’augment de la violència per part dels Mossos d’Esquadra a desnonaments i manifestacions al carrer. Coincideix aquesta situació amb la presència cada vegada més gran de l’extrema dreta a les institucions i al carrer, encoratjada i impune en contra dels drets i llibertats agredint, retallant i imposant un discurs que amb altres paraules però mateixos fets la majoria de la classe política accepta amb normalitat. Una resposta de l’estat a un conflicte que és limita a reprimir i criminalitzar

Molt soroll, molta tertúlia, moltes ximpleries. El moviment independentista, no hi ha dubte que ha respost de manera pacífica, mobilitzant i amb contradiccions evidents entre opcions partidàries, institucionals i dirigistes davant altres assembleàries d’acció directa no violenta. No hi ha hagut manera de donar sortida política, de negociar res, no hi ha hagut manera que el doble llenguatge i la necessitat de dirigir la mobilització hagi frustrat les esperances d’un poble mobilitzat. No hi ha hagut manera que l’estat permetés algun tipus de diàleg que signifiqués una sortida negociada. Tot han estat mentides, menyspreus i manipulació.

Una situació així esclata, una frustració constant davant d’un moviment divers, actiu, que aprèn i canvia porta a límits i ara estan apareixent. El soroll mediàtic vol tapar la realitat, una violència en reacció a una molt més gran com és la de l’estat, unes policies que se saben impunes que actuen de forma brutal, provocant, humiliant i sotmetent a milers de persones que reaccionen perquè han après i una classe política responsable d’aquesta situació que ara evadeix les seves responsabilitats ja acusa infiltrats. Un conte tantes vegades explicat que fa coratge i vergonya. Mentre hi ha cada vegada més ferits, més detinguts, la gent està pagant i pagarà un alt preu per la seva gosadia, per la seva desobediència. Amb ella despullarà als responsables i els deslegitimés, cada vegada quedaran més sols, amb la seva força, amb els seus mitjans.

Cal mantenir la calma, s’ha de separar el gra de la palla, cal escoltar entre tant de soroll perquè l’espectacle ens deixi veure que hi ha darrere. Estan passant coses molt importants, que fan por alhora que possibilitats de canvi. Uns poders arrogants i veuen en qüestió i reaccionen amb violència i menyspreu i sembla que va seguir així. Creuen que d’aquesta manera doblegaran i sotmetran però alhora augmenten la rebel·lia. Els joves han irromput, ningú els organitza, ningú els mana. Estan farts i reaccionen amb violència, menor de la qual pateixen. No s’avergonyen, es fan selfies i pagaran molt cara la seva gosadia, mereixen respecte. Són responsables dels seus actes i així irrompen.

De com avanci la llibertat enfront de la barbàrie, dependrà de la responsabilitat i el compromís de cadascú, dependrà que per baix sumem forces sense que ningú mani, sense que ningú imposi. Això va per llarg però l’Estat s’ha mostrat feble, està en qüestió i tenen por, és més perillós. Caldrà confiar en la intel·ligència i la generositat de la gent, en la força dels seus moviments. En aquesta ciutat ha passat sempre, per això ha estat ciutat de barricades, de sindicats, de lluites memorables, de cultura popular, de joves rebels i sempre ha patit els bombardejos, els assassinats, la repressió i la mort. Això no ha fet més que començar, és la lluita de segles, cada vegada una mica el mateix, cada vegada d’una altra manera. La llibertat enfront de l’opressió. Amb els seus riscos, amb els seus errors, sabent que la lluita és l’única manera. Només els babaus creuen que els avenços són voluntat des de dalt, concessió gratuïta del poderós. Tant de bo tinguéssim una pau feta de justícia i dignitat. Tant de bo la desobediència es pogués donar sense violència. La violència de l’estat i dels seus adoradors és inacceptable. La dels d’abaix té com a límit el respecte a la vida humana i de la llibertat de l’altre de decidir que i com fer.

Estan passant moltes coses, a Barcelona i al món i no sabem per on seguiran, segur que va per llarg i serà un altre capítol de la lluita eterna entre domini i llibertat. Tot està en joc però hi ha possibilitats que la llibertat avançi, i no és poca cosa. Salut i llibertat presos polítics, socials i de consciència.

¿Que está pasando en Barcelona?

No paran de llamarnos y escribirnos de todo el mundo para preguntarnos cómo estamos. Lo hacen con preocupación y con afecto al ver las imágenes por televisión y por los medios de Barcelona en llamas pensando que estamos en peligro a la vez que quieren saber, y ya se sabe que o tienes gente de confianza en el lugar o en las redes o no hay manera de saber que está ocurriendo. Durante el verano pasó lo mismo con la inseguridad en el raval, por supuesto que no es comparable. Lo del verano fue lo de siempre, la campaña de cada año, esto es otra cosa, esto es nuevo, inclasificable y asusta. La normalidad, esa normalidad tan cruel, tan impuesta pero que parece aceptada y legitimada, está saltando por los aires.

La respuesta del estado, ha sido la sentencia, una sentencia injusta, impresentable, vengativa y chulesca que además sirve de precedente para acusar de sedición cualquier movimiento de protesta para parar un desahucio, hacer una manifestación, una ocupación, es decir coarta sensiblemente las libertades ya de por si limitadas y reafirma un estado autoritario, heredero del franquismo. Desde el 1 de ocubre, jornada en la memoria de mucha gente como ejemplo de desobediencia que ganó el reto al estado al poderse celebrar frente a una brutal represión, sentó un precedente que había que hacérselo pagar a la gente. El estado nunca olvida cuando se le gana y de la manera en que ocurrió. Culpó y juzgó a unos supuestos responsables de algo que de lo que no lo fueron, de algo que también les desbordó, de algo que no era de nadie sino de todos.

La indignación era esperada, y se sumaba al cansancio y la frustración de gran parte del movimiento por las miserias partidarias y politiqueras y el aumento de la violencia por parte de los mossos d’esquadra en desahucios y manifestaciones en la calle. Coincide esta situación con la presencia cada vez mayor de la extrema derecha en las instituciones y en la calle, envalentonada e impune en contra de los derechos y libertades agrediendo, recortando e imponiendo un discurso que con otras palabras pero mismos hechos la mayoría de la clase política acepta con normalidad. Una respuesta del estado a un conflicto que se limita a reprimir y criminalizar

Mucho ruido, mucha tertulia, muchas tonterias. El movimiento independentista, no hay duda que ha respondido de forma pacífica, movilizándose y con contradicciones evidentes entre opciones partidarias, institucionales y dirigistas frente a otras asamblearias de acción directa no violenta. No ha habido manera de dar salida política, de negociar nada, no ha habido manera de que el doble lenguaje y la necesidad de dirigir la movilización haya frustrado las esperanzas de un pueblo movilizado. No ha habido manera de que el estado permitiera algún tipo de diálogo que significara una salida negociada. Todo han sido mentiras, desprecios y manipulación.

Una situación así estalla, una frustración constante ante un movimiento diverso, activo, que aprende y cambia lleva a límites y ahora están apareciendo. El ruido mediático quiere tapar la realidad, una violencia en reacción a una mucho mayor como es la del estado, unas policías que se saben impunes que actúan de forma brutal, provocando, humillando y avasallando a miles de personas que reaccionan porque han aprendido y una clase política responsable de esta situación que ahora evade sus responsabilidad y acusa a infiltrados. Un cuento tantas veces repetido que da coraje y vergüenza. Mientras hay cada vez más heridos, más detenidos, la gente está pagando y pagará un alto precio por su osadía, por su desobediencia. Con ella desnudará a los responsables y los deslegitimará, cada vez quedarán más solos, con su fuerza, con sus medios.

Hay que mantener la calma, hay que separar el grano de la paja,hay que escuchar entre tanto ruido para que el espectáculo nos deje ver que hay detrás. Están pasando cosas muy importantes, que dan miedo a la vez que posibilidades de cambio. Unos poderes arrogantes se ven en cuestión y reaccionan con violencia y desprecio y parece que va seguir así. Creen que de esa manera doblegarán y someterán pero a la vez aumentan la rebeldía. Los jóvenes han irrumpido, nadie los organiza, nadie los manda. Están hartos y reaccionan con violencia, menor de la que sufren. No se avergienzan, se hacen selfies y van a pagar muy cara su osadía, merecen respeto.

De como avance la libertad frente a la barbarie, dependerá de la responsabilidad y el compromiso de cada cual, dependerá de que por abajo sumemos fuerzas sin que nadie mande, sin que nadie imponga. Esto va para largo pero el Estado se ha mostrado débil, está en cuestión y tiene miedo, es más peligroso. Habrá que confiar en la inteligencia y la generosidad de la gente, en la fuerza de sus movimientos. En esta ciudad ha ocurrido siempre, por eso ha sido ciudad de barricadas, de sindicatos, de luchas memorables, de cultura popular, de jóvenes rebeldes y siempre ha sufrido los bombardeos, los asesinatos, la represión y la muerte. Esto no ha hecho mśa que empezar, es la lucha de siglos, cada vez un poco lo mismo, cada vez de otra manera. La libertad frente a la opresión. Con sus riesgos, con sus errores, sabiendo que la lucha es la única manera. Solo los bobos creen que los avances son voluntad desde arriba, concesión gratuita del poderoso. Ojalá tuviéramos una paz hecha de justicia y dignidad. Ojalá la desobediencia se pudiera dar sin violencia. La violencia del estado y de sus adoradores es la inaceptable. La de los de abajo tiene como límite el respeto a la vida humana y a la libertad del otro de decidir que y como hacer.

Están pasando muchas cosas, en Barcelona y en el mundo y no sabemos por donde seguirán, seguro que va para largo y será otro capítulo fe la lucha eterna entre dominio y libertad. Todo está en juego pero hay posibilidades de que la libertad avance y no es poca cosa. Salud y libertad presos políticos, sociales y de conciencia.