La Directa ens ha convidat a un debat sobre Subvencions si, subvencions, no a la Fira d’Economia social i solidària i volem explicar-nos, no tant per convèncer a ningú sobre el que s’ha de fer sinó perquè s’entengui el perquè del No a les subvencions per part nostre i de moltes persones, col·lectius i organitzacions que formem part d’un espai que no té nom, que no se sap ben bé quants som que es situa en l’Economia autogestionària, per descomptat anticapitalista, antipatriarcal i antiracista. Una cosa són els desitjos i la voluntat i un altre la realitat. El cas és intentar-ho, avançar, i posar-se en qüestió, sense deprimir-se, experimentar i fer balanç de la millor manera possible.

Nosaltres partim de la base de dir que no, de forma estricta a les subvencions, d’ençà que ens vam crear l’any 87, ho vam fer per demostrar-nos i demostrar que era possible cobrir les despeses d’un espai com el nostre des de les nostres capacitats i possibilitats, sense patrocinis ni subvencions, de forma lliure, solidària i responsable i per disposar de la llibertat més gran a l’hora de confrontar-nos amb l’estat i el capital. La societat que imaginem no es farà des de les estructures d’opressió, s’haurà de fer des de l’autoorganització i la federació de persones, col·lectius i territoris lliures.

També hem considerat que com es fan les coses defineix més que les declaracions, la pràctica mitjançant l’exemple és més útil que el discurs. Sempre es valora mol més el que has fet amb l’esforç col·lectiu que si algú t’ha donat, les pràctiques són les que ens fan com són: l’etern debat entre mitjans i fins.

Hi ha molt poc debat sobre, es va fent i poca cosa més, nosaltres recordem sempre els avis i les àvies que sabien que la conquesta de drets, llocs de treball i millors condicions de vida no s’havien de contraposar en crear privilegis. Les cooperatives eren útils, però no s’havia d’oblidar que l’objectiu era la revolució social. Amb els mitjans col·lectius es construïen escoles, cooperatives, locals sindicals i eren propietats del sindicat con eina d’autoorganització.

La voluntat del sistema d’integrar-ho tot, de fer mercaderies de qualsevol proposta rebel, insubmisa és molt intensa, funciona, cada vegada és més difícil situar-se fora, al marge, o amb un peu dins i un altre a fora.

Sempre ha existit la tensió entre el cooperativisme cristià, assistencialista, paternalista davant el revolucionari. Hi han moltes cares i s’han de visibilitzar i entenem que des dels poders avui en dia hi ha molt d’interès a potenciar, finançar i controlar, mitjançant les subvencions preferentment la que crea llocs de treball, que no és poca cosa.

Els que vam viure a la transició els moments de la contracultura, les possibilitats de canvi i les experiències majoritàries alternatives i com la «democràcia» se les va cruspir fent grans artistes, grups i mandarins de l’indústria els que havien crescut en la insurgència cultural i social, sabem el que pot passar.

La mediocritat cultural, política i social majoritària a la nostra societat creiem que fa necessària la creació d’espais, persones i mitjans lliures, irreverents, autònoms. Que no ens converteixin als activistes en privilegiats amb un bon sou o en buròcrates de la gestió externalitzada de les administracions amb una base de precàries que ho fa possible. De la mateixa manera que els antisistema en un gueto d’autoexplotació.

Venen temps complicats i els col·lectius o projectes que no tinguin l’autonomia econòmica suficient no podran funcionar sense les subvencions.

Els barris més populars, com és el nostre la gent valora molt si els espais, són de l’Ajuntament, de la Generalitat o de la gent. Per exemple l’Àgora Juan Andrés és de la gent, el lokal és com és, però es lliure, fa les coses perquè vol i perquè posa l’esforç per fer-les, La col·lecció Històries del raval funciona amb un preu econòmic, els llibres estan ben fets de forma i contingut, la música autoproduïda, els materials que prestem als col·lectius de forma gratuïta, els fons de resistència i suport mutu, no depenen de les subvencions i poden anar sense el logo de la institució competent.

No és fàcil, no ho és tot, tenim les nostres contradiccions com tothom, depenem de nosaltres i de la nostra gent i si és necessari ens podem ficar contra qualsevol, amb total llibertat.

El més important és valorar cadascú des de la seva realitat la seva activitat, els seus objectius, sent transparents i presentant comptes i respondre als qüestionaments que facin els altres si tenen sentit. És sorprenent com, en molts casos els que mes qüestionen les subvencions són els que més reben, o encara que no les rebis, sempre t’acusaran de fer-ho sense cap prova que ho demostri.

Salut i sort.