El tret de sortida de la cercavila ens el dóna, amb un ritme trepidant, SAMBATU. S’escolta per tota la mansana, per guiar a la gent al punt d’inici, al carrer d’en Robador.

El Xaman ja és allà, a poc a poc les indígenes ravaleres ens sumem al seu voltant, per beure de la seva força, per a què ell begui de la nostra, recolzant-nos i enfortint-nos, fent… La Resistència Ravalera!

No gens menys som allà per trobar-nos i plantar cara al nostre gran enemic, el super-voltor i els seus sequaços especuladors: MKCastigum, TuSinCasa, Mr.Marshall, Löwenstein i el més malo malote de tots… el més fastigós, el Fons Voltor!!!

Només arribar passen a l’atac amb punxes de mediocre verí. Ens canten el seu rotllo de què ells son els guais, els que estimen la ciutat i que sacrifiquen milionades posant-la Beautiful, Fresh & Friendly, per a què sigui la City més Cool del mediterrani. I evidentment també ens assenyalen acusadorament d’existir, del que som: uns pobres desgraciats, uns bitxos pudents que no tenim dret a viure en aquest barri. Només la nostra presencia és insultant… però ells són aquí per ocupar-se’n, amb les seves inversions aconseguiran foragitar-nos al lloc que ens correspon per naturalesa: veïns? Bah, una plaga de vils rates, això és el que sou!… Per això us enfonsarem a la més llunyana de les clavegueres!

Però nosaltres no cedim ni un mil·límetre, som una pinya que se’ls enfronta amb determinació perquè sabem que l’únic que s’estimen aquests maleïts ocellots són els roïns i vils diners!

Sabem per tant que la nostra presencia és la pedra que els fa ensopegar en el camí i els impedeix fer-se les barbes d’or, a costa de les nostres vides i cases, a costa del nostre sentit de pertinença, de la nostra identitat…

Per això també sabem que no volem deixar de ser aquesta pedra… Una pedra feta de la pinya de totes: veïnes indígenes, comerciants, iaioflautes, desacord, prostitutes indignades… i fent punta, el xaman, el nostre guru de la Resistència Ravalera!!!

Decidides, llancem la primera càrrega contra l’enemic: Una forta pluja de raons. I la veritat de la seva vilesa. I els més autèntics insults i grolleries ravaleres. I no ho deixem aquí no, a més pintem a les parets les nostres denuncies: Qui ven – Qui compra – Cost en € – i la nostra gran pregunta… Perquè romanen tancades i buides de veïnes les finques?… i per a no quedar-nos curtes en el nostre atac, també deixem enganxat el recull històric del carrer d’en Robador, història – identitat – pertinença… l’essència de l’autèntic indígena.

La càrrega és un èxit, es desfan les files de l’enemic dispersant-lo a totes bandes, deixant el pas obert a les veus d’algunes de les víctimes, les més perseguides i menys-tingudes, les indígenes més antigues, autèntiques i lluitadores… Les Prostitutes Indignades!

Després d’inclinar-se humilment davant el Xaman, reconeixent-lo com a igual en el patiment i la lluita, ens dirigeixen les seves sabies paraules. Paraules que ens envolten confortant-nos, que ens curen i renten de les nafres patides i suportades, estoicament, en el primer enfrontament amb el diabòlic discurs de l’enemic. I ens animen i aixequen, son l’alè que ens empeny, la senyal de partida a la persecució de l’especulació al barri. Els timbals, sota les ordres del xaman, repiquen marcant-nos el ritme i el camí.

Suades i alertes arribem a Lancaster. Allà descobrim que l’enemic s’ha reagrupat doncs ens llança un nou atac de paraules enverinades, vils i mesquines mentides sota les quals amaga la seva mediocritat. Fent mofa i befa de nou de la pobresa de les veïnes, negant-nos el dret de viure i créixer al centre de la city. Acarnissant-se amb vergonyós exhibicionisme de les veïnes del 13, les que pensa són més pobres, més dèbils, més soles d’aquest carrer.

Però el Xaman se’ls riu a la cara, no gens menys han caigut al parany, i els fa saber que les veïnes del 13 no són pobres, no són dèbils i menys encara, NO estan soles! I ens posem a riure totes, contentes perquè veiem que estem guanyant de nou l’assalt. I la Rosa Sánchez els canta el son de la rambla acompanyada de la guitarra, i quan escolten que «en la rambla del raval, todo el mundo es igual»… als voltors els tremolen les orelles, de cop es senten anorreats i es baten en retirada, entregirant-se de tant en tant per llançar-nos mirades plenes d’odi. Però no els és una retirada fàcil, el que per a ells ha estat verí per a nosaltres és l’elixir de la vida, el son de la rambla ens ha aixecat l’esperit de tal manera que els perseguim a través de les parets amb més cartells de denúncia, reDAZO’s d’Art que exposen al vent les seves vergonyes, els draps més bruts de l’especulació al barri. I de nou també, deixem en les parets escrita la memòria que d’aquest carrer s’ha estat guardant per a nosaltres. Inclús les portes s’alien amb nosaltres i volen a la càrrega rere l’enemic… i és que és tanta l’alegria que es respira!

I el Xaman ens demana atenció, i que escoltem les paraules de les veïnes. Aquestes ens expliquen els patiments soferts, la vergonya passada i l’empoderament que els ha alenat en la seva lluita. Paraules que ens recorden que l’enemic encara és dret, que encara estem en perill. I de nou ens posem en marxa en pos d’ell, no hi ha prou en guanyar un parell d’assalts, cal fer-lo caure del tot! Hem d’esclafar-lo!

En la nostra persecució ens arribem als solars de Drassanes, i allà de nou ens trobem amb els voltors, que tot i estar malmesos i ferits és tant l’odi que senten envers nosaltres que d’aquest es nodreixen per esperar-nos, replegats i ferms, per llançar-nos un nou atac. Aquest cop tenen el valor de fer-se passar per víctimes i ens tiren en cara l’estat dels solars, i per recordar-nos que el temps sempre juga a favor seu conjuren als voltors futurs per a què no oblidin aquesta injustícia i algun dia tornin per fer-hi el tant necessari i desitjat hotel Praktik. No gens menys els milions d’avui demà valen el doble. El seu crit de guerra: tenim diners, podem esperar!

Davant semblants paraules el Xaman ens aplega sota el seu mantell invisible, protector. Utilitzant tota la seva força contra-conjura, i nosaltres amb ell també, i elevem un càntic per foragitar als esperits malignes, per enterrar en l’oblit el conjur fet per l’enemic… i és que Mamma Mia… volen fer un altre hotel!!! I de nou veiem córrer enllà als voltors foragitats, amb la cua entre les cames, esmaperduts… Un nou assalt guanyat! Tornem a utilitzar les parets d’arma i deixem de nou un recull històric de la zona com ensenya i empremta del nostre pas, de qui som.

Però el Xaman ens crida a la calma, i per a què prenem consciencia del perill que suposen els hotels per a les veïnes, dóna la paraula a les Kellys, per a què elles ens expliquin el que suposa treballar de netejadores en cases semblants. I les Kellys ens il·lustren amb el seu saber de l’experiència, del patiment i la malaltia, del que és l’explotació hotelera realment per a les treballadores subcontractades. Alerta veïnes, amb l’externalització dels serveis pot tornar l’esclavatge!!! Aquestes paraules ens empenyen de nou en la persecució dels malvats voltors.

Els avistem al lluny, pujant carrer om amunt, més enllà veiem l’edifici de la comissaria dels mossos, aquesta visió ens desferma, al nostre record acut Juan Andrés Benítez demanant justícia! Amb Super Spanish Combo a tot drap, cantem amb els pits inflamats per la pèrdua el tema Mataron a Juan Andrés. Cantem sense parar, una vegada i una altra, om amunt, creuant nou de la rambla, passant els jardinets i fins al carrer sant pau, i continuaríem així tot el camí si no fos que ens trobem cara a cara amb el niu d’un especulador, la immobiliària TuSinKasa! Embogim? No, només tornem a la realitat i els fem una escridassada de campionat, i és que com gosen fer negoci amb nosaltres? El nostre enuig creix a passes agegantades, els atordim a crits, els fem escarni i els assenyalem «CULPABLES»! A poc a poc ens tornem a posar en marxa, hem vist al gran voltor com batia les ales Reina Amàlia amunt i no el volem deixar escapar, aquest punt el deixem per un altre dia, els avisem que tot i que ara marxem, un altre dia tornarem.

Pujant Reina Amàlia veiem que els voltors planes sobre l’Hort del Xino i ens afanyem a arribar-hi, maldant per a què no sigui massa tard. No hi havia de que patir, tot i que quan arribem els trobem alineats i plantant cara, tot és pur maquillatge, en el fons estan fets un nyap, nafrats i amb dificultats d’aguantar-se drets. Però tossuts, intenten un nou atac, ni tan sols en rasquen les seves paraules, malden de nosaltres les rates, de la nostra resiliència, de que tot i l’esforç de desratització del solar encara ens trobem aquí, gaudint-lo i desbaratant els seus plans d’habitatges de luxe… les seves forces són tan minses que l’únic que poden llençar-nos és una promesa de futura amenaça.

El Xaman, que veu aquest moment com l’oportunitat d’esclafar-los d’una vegada per totes ens llança a l’atac. Aquesta vegada a més ens guien les horteres, que despleguen una tàctica d’atac espectacular en cinc moviments: perquè «El barrio del Xino, se cogió candela», perquè «1,2,3 NI UN PASITO PALANTE, VULTORES», perquè «no estaba muerto, firmaba documentos», perquè «AY, AY, AY, QUE NO SE VENDE EL RAVAL» i finalment perquè «no está en venta el barrio». Les nostres veus s’afegeixen a les de les horteres sempre que poden, el ritme és boig però és ritme i és barri i és cor! El càntic s’eleva alt i els atrapa en l’aire mentre intenten la fugida. Les lletres, enfilades com cordes els atrapen en el vol, els lliguen i els fan caure estesos al terra.

Ens llancem sobre el capo dels enemics, el Fons Volto,r i el cobrim de cordes per a què no s’escapi, encara té prou força per a oposar resistència i ens porta una bona estona, mentre estem en això la resta de voltors s’esmuny abandonant-lo a la seva sort. Queda finalment a les nostres mans, pres i sol és una trista figura, sense força ni presència, un miserable més.

Les horteres ens adrecen unes paraules, explicant-nos la seva lluita que és igual a la nostra, encoratjant-nos i recordant que no estem soles. El nostre esperit es revifa.

El Xaman veu que no està tot guanyat encara i ens empeny a anar a ca seua, l’Àgora Juan Andrés Benítez, només allà té prou elements per fer el conjur necessari per guanyar del tot la batalla. El seguim en la fi del trajecte, conduint al Fons Voltor que ara camina entre nosaltres, no gens menys hem aconseguit lligar-li les ales. Al sortir veiem de nou l’arma que són les parets i de nou les utilitzem per deixar-hi escrit un breu recull històric de l’espai. Mentre la llegim es torna memòria viva.

A l’Àgora el Xaman llança el darrer conjur, aquest és reforçat amb les nostres veus que s’afegeixen a la seua «Barcelona no està en venda», el conjur puja ben amunt per finalment escampar-se fins al darrer racó de la ciutat. A mida que el conjur s’escampa observem com el Fons Voltor empetiteix, fins fer-se un puntet, més petit que un gra de sorra i finalment desaparèixer, fer-se no res. Per si de cas reforcem l’abast d’aquest darrer atac enganxant a les parets la història de l’espai, recordant-nos com s’ha forjat la nostra identitat.

És l’hora del pregó, el Xaman dóna la paraula al savi indígena Iñaki, que ens recorda que no hem d’abaixar la guàrdia, que diners de tot el món estan comprant el barri i la ciutat, i que només interessats a fer negoci ens expulsen perquè no som rendibles. La situació és extrema, i per això cal rebel·lar-se, i en aquesta rebel·lia hem de ser intel·ligents i estar unides, només així podem fer forta la defensa i triomfar. I per això estem aquí avui, al bell mig de l’escenari de les XV FESTES ALTERNATIVES DEL RAVAL, per fer visibles les resistències del dia a dia, per donar-nos suport, ajuntar-nos i celebrar que estem vives i en lluita, perquè al RAVAL RESISTIM!

Aquesta cercavila s’ha fet amb l’esforç de moltes, algunes ja sobresurten dins de la narració de la mateixa, però hi ha moltes més i volem que sapigueu que us estem molt agraïdes per la vostra confiança, suport i entrega. Ha estat molt emocionant comptar amb vosaltres un any més, i ja van 4 de cercavila! És per això que, amb molt de carinyu, aprofitem aquestes darreres línies per esmentar-vos especialment:

el taller de pintura de l’hort del xino, que ens ha tutoritzat in extremis

el barri de sant antoni per cedir-nos al TON, l’espectacular voltor que planeja sobre el seu mercat i que ens ha servit de nova experiència cercavilera al poder comptar amb bestiari propi

a l’equip càmera: Manel, Pedro, Mariona, Paco i Chema, que ens han filmat i fotografiat durant tot el trajecte i editarà uns vídeos preciosos com a record gràfic de l’acte

a Attac, que ens ha cedit el seu fantàstic equip autònom de so per poder ser ben escoltades i a la Meri, que l’ha fet funcionar, conduït i cuida’t per a nosaltres.

A Gregor Siles, que ens va fer un recull d’història punt a punt, per a què podéssim deixar constància a les parets, a l’abast de totes les veïnes, la memòria de com s’ha forjat el caràcter identitari d’aquest raval i ravalerus d’avui.

Al Lokal, de fet al “Sant Lokal”, gràcies per existir!

A Teatre Sobre la Marcha, per posar sempre al nostre abast la seva creativitat

I finalment,

A tots els col·lectius del raval i del món que dia a dia planten cara i resisteixen front l’especulació immobiliària, l’explotació laboral i qualssevol altres formes de repressió i silenciament o invisibilització de persones i lluites.