Des de fa uns anys la memòria s’ha convertit en una feina per a mi, però això que avui inaugurem no té a veure amb feina, ni amb encàrrecs és una altra cosa, és el que es deia a la xerrada d’ahir: la memòria és lluita política, és una trinxera que cal defensar. No sé si és art, agitació, artivisme, tot alhora o res de tot això, ni ho sé ni m’importa, però el que sí que sé i vull deixar clar és que és un acte de militància, perquè reapropiar-nos dels carrers, resignificar-los i omplir-los de continguts és un acte polític. És entendre, viure i lluitar per un model de ciutat que és antagònic al “model i marca Barcelona”. Com a tal se circumscriu en un racó de la Barcelona que estimo, la roja i negra, l’autònoma, igualitària, anticapitalista i anarquista. Aquesta és la Barcelona que m’atreveixo a pensar que és on Salvador hagués volgut estar, la que li agradaria veure amb aquesta mirada clara i honesta que tant ens interpel·la. Ell recollí el testimoni de lluita de la Revolució Social i la Canadenca, la Setmana Tràgica i molts altres esdeveniments que ens fan sentir orgull. Darrere seu molts han seguit i seguim lluitant com ell demanà. Tots nosaltres ens sentim hereus d’aquest llegat.

Jo vaig néixer al 75, en una anomenada democràcia acabada d’estrenar, en una suposada llibertat que costa de veure: des dels 40 anys de foscor de la dictadura la repressió de l’estat, el poder i el capital s’han refinat i camuflat, el colonialisme ara és economia globalitzada, l’esclavisme té forma d’hipoteca, el No-do ara té cara de youtuber, i un llarg etcètera que totes coneixem i patim. Però estem en un espai de barri que planta cara al
neoliberalisme depredador, amb suport mutu on ningú vol manar ni obeir i on l’instint irreprimible de la llibertat agafa oxigen. Amb actes com aquests el fil negre de què també es parlava ahir es torna un cable d’acer, una llavor que brota i rebrota al nou món que portem als nostres cors.

Ahir li comentava a la Marçona: quan pinto imatges d’altres èpoques passo hores i hores repassant cada pam de la foto i acabo generant un vincle amb les persones que pinto, un sentiment que m’és molt difícil d’explicar. En aquest cas, però, ha estat al revés: el meu vincle amb Puig Antich m’ha acompanyat tota la vida i és el que m’ha impulsat a fer el mural. El MIL i Puig Antich és el primer llibre polític que em vaig comprar a “El lokal” de la
Cera quan era adolescent (aprofito oer enviar des d’aquí una abraçada a l’Iñaki, per mi i moltes ell i El Lokal han sigut un far en la foscor).

Per mi i moltes Salvador ha sigut un símbol. A l’Ateneu la Base, amb la mort de Pablo Molano el 2016, al comiat es cridava una consigna que m’impactà: a Pablo no lo enterramos, lo plantamos. Com les llavors que omplen les cunetes de l’Estat i que floreixen en la memòria col·lectiva, amb Salvador Puig Antich passa el mateix, ha abonat i esperonat les lluites que l’han seguit, i el seu assassinat despertà moltes consciències.

He fet meva una frase que diu que l’art és una missió i no una competició, encara que en realitat sí que competeixo una mica: competeixo amb mi mateix i aquest cop permeteu-me que us confessi i m’enorgulleixi de dir que m’he guanyat, i tinc clar que és perquè he pintat amb la força de totes, amb la força de generacions i generacions de resistents.

Agraeixo la feina de la Comissió Salvador Puig Antich, al barri sencer de Vallkarka escrit amb K. Soc jo qui estic assegut aquí parlant, però jo només soc el missatger, soc un treballador més amb consciència: ni tinc, ni vull, ni mereixo més protagonisme que qualsevol de les que estem avui aquí, les que heu dedicat hores i hores d’assemblea a organitzar tots actes, a les que obriu les cases buides de l’especulació, als i les que us planteu a les portes
dels desnonaments, als que lluiteu des dels sindicats, la llista és llarga, molt llarga, sou vosaltres, som totes nosaltres, les que construïm comunitats fortes. Vull dedicar aquesta feina a la família Puig Antich, a la de sang i a la política en el sentit més ampli metafòric. Família Puig Antich, Salvador és també el nostre germà. Vull dedicar aquest mural també a totes les lluitadores i resistents anònimes que com Salvador van posar el cos per la
més noble causa: no corrompre’s exercint el poder, no denigrar-se sotmetent-s’hi.

Només es perd la lluita que s’abandona i aquí, companyes no es rendeix ningú!
Salut i anarquia!