Des del lokal juntament amb altres persones vam editar la Col·lecció Històries de Raval de la qual portem 12 números. Es recuperen les històries de lluites de la gent de barri enfront de les oligarquies de la ciutat: La insurrecció d’una fàbrica (Morell i Murillo), el Noi de Sucre, Ada Marti, La història de la presó de Reina Amàlia, La revolta de les dones de 1918, el Raval, epicentre de la lluita del moviment obrer …

La cultura obrera, popular, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (que torna a obrir la seva seu), dels ateneus obrers, dels sindicats, de les anarquistes. Aquesta cultura que sempre ha definit i defineix encara avui, d’altres maneres, la lluita pel territori, per la ciutat. La lluita constant entre dominants i dominats que tan bé han explicat en els llibres “Matar al Chino” i “La lucha por Barceona: clase, cultura y conflictoi (1898-1937).

Aquesta lluita continua i es fa visible en qualsevol oportunitat. Les grans famílies no suporten que es qüestionés el seu poder, la seva “filantropia”, la seva manera de fer negoci i definir la cultura dominant i cada vegada que per qualsevol cas es posi en qüestió, exerceixen tot el seu poder per impedir-ho.

El consorci de Liceu i la Fundació MACBA són dos exemples, entre molts d’altres: La fundació MACBA la presideix la Reina i formen part per dret de sang i de diners les grans famílies, només cal mirar els cognoms. Són els que manen, són els que saben, decideixen i imposen a les administracions el que cal fer.

Ho vam veure des de la seva construcció i els continus debats que s’han manifestat amb totes les administracions, el MACBA es va quedar espais que podia haver estat per a la Biblioteca de barri, per serveis socials. Va lluitar en contra de la prioritat per construir el Nou CAP Raval Nord arrencant una ampliació innecessària a costa, una altra vegada, de l’espai i dels diners públics. I finalment acomiada dues persones que han fet bé la seva feina, perquè si, perquè ho pot fer, ho vol fer i de la pitjor manera possible, ja que no necessiten el permís de ningú. Sempre hi ha algú que posa el nom i la signatura, però el que importa és qui mana aquí, i sempre ha manat la Fundació, els de sempre des de fa molts anys, l’oligarquia.

En la presa de possessió de la nova directora, abrigada per totes les Administracions. Es va admetre que les formes són millorables i aquí va quedar tot. Les formes obeeixen al fons i no són millorables mentre es mani d’esquena al barri i la ciutat, sense que ningú controles el seu poder absolut. La publicació de més de mil signatures de suport al, manifest, dels treballadors de la cultura, les dimissions han mostrat el suport dins i fora de l’MACBA en contra d’aquesta manera arcaica i autoritària de funcionar.

Però s’obliden que al Raval qui ha controlat, confrontat i impedit aquests abusos, ha estat la seva gent organitzada, els seus artistes, les seves comunitats, els seus col·lectius. Aquesta aliança dels de baix enfront dels de dalt tan bé escenificades, amb diferents vestidures però els mateixos interessos.

Que sàpiga la Fundació, que sàpiga la nova direcció que estem enfadats, que sàpiguen les administracions, que no acceptarem aquestes maneres i que lluitarem perquè mai més es puguin donar. Que pensarem les millors formes de lluita, això va per llarg. I que la cosa va de qui mana aquí, a la cultura, a la salut, en la societat i al Raval els avis i les àvies aconseguissin que manés el poble. Van fer la revolució social, van parar al feixisme i van construir un món nou. Durant poc temps i van pagar amb la seva vida per això. Ens van deixar aquest llegat en la nostra memòria. I és el que ens empeny.

Salut.

El Raval, la lucha por el territorio: las oligarquías y las luchas populares. La fundació MACBA como evidencia de mandar con impunidad.

Desde el lokal junto con otras personas editamos la Col·lecció Històries del Raval de la que llevamos 12 números. Se recuperan las historias de luchas de la gente del barrio frente a las oligarquías de la ciudad,: La insurrección de una fábrica (Morell i Murillo), el Noi del Sucre, Ada Marti, La historia de la cárcel de Reina Amalia, La revuelta de las mujeres de 1918, El Raval, epicentro de la lucha del movimiento obrero…

La cultura obrera, popular, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (que vuelve a abrir su sede), de los ateneos obreros, de los sindicatos, de las anarquistas. Esa cultura que siempre ha definido y define aún hoy, de otras maneras, la lucha por el territorio, por la ciudad. La lucha constante entre dominantes y dominados que tan bien han explicado en Matar al Chino y en la Lucha por Barcelona.

Esa lucha sigue y se visibiliza a la que tiene oportunidad. Las grandes familias no soportan que se cuestione su poderío, su “filantropía”,  su manera de hacer negocio y definir la cultura dominante y cada vez que por cualquier caso se ponga en cuestión, ejercen todo su poder para impedirlo.

El consorcio del Liceu y la Fundació MACBA son dos ejemplos de ello, entre muchos otros: La fundació MACBA, la preside la Reina y forman parte por derecho de sangre y de dinero las grandes familias, solo hay que mirar los apellidos. Son quienes mandan, son los que saben, deciden e imponen a las administraciones lo que hay que hacer.

Lo vimos desde su construcción y los continuos debates que se han manifestado con todas las administraciones, el MACBA se quedó espacios que podína haber sido para la Biblioteca del barrio, para la sede de serveis socials. Luchó en contra de la prioridad para construir el Noul CAP Raval Nord arrancando una ampliación innecesaria a costa, otra vez, del espacio y del dinero público. Y finalmente despide a dos personas que han hecho bien su trabajo, porque si, porque lo puede hacer, lo quiere hacer y de la peor manera posible pues no necesitan el permiso de nadie. Siempre hay alguien que pone el nombre y la firma pero lo que importa es quien manda aquí, y siempre ha mandado la Fundació, los de siempre desde hace muchos años, la oligarquía.

En la toma de posesión de la nueva directora, con todas las administraciones arropándola. Se admitió que las formas son mejorables y ahí quedó todo. Las formas obedecen al fondo y no son mejorables mientras se mande de espaldas al barrio y la ciudad, sin que nadie controle ese poder absoluto. La publicación de más de mil firmas de apoyo en el,manifiesto, de los trabajadores de la cultura, las dimisiones han mostrado el apoyo dentro y fuera del MACBA en contra de sta manera arcaica y autoritaria de funcionar

Pero se olvidan que en el Raval quien ha controlado, confrontado e impedido esos abusos, ha sido su gente organizada, sus artistas, sus comunidades, sus colectivos. Esa alianza de los de abajo frente a los de arriba tan bien escenificados, con diferentes ropajes pero los mismos intereses.

Que sepa la Fundación, que sepa la nueva dirección, que sepan ñas administraciones,  que estamos enfadados, que no vamos a aceptar esas maneras y que vamos a luchar porque nunca más se puedan dar. Que vamos a pensar las mejores formas de lucha, esto va para largo. Y que la cosa va de quien manda aquí, en la cultura, en la salud, en la sociedad y en el Raval los abuelos y las abuelas consiguieran que mandara el pueblo. Hicieron la revolución social, pararon al fascismo y construyeron un mundo nuevo. Durante poco tiempo y pagaron con su vida por ello. Nos dejaron ese legado en nuestra memoria. Y es el que nos empuja.

Salud.