El Lokal

Una altra vegada estem de festa. Son les XVI Festes Alternatives del barri i no
podia faltar l’itinerari llibertari per conèixer més bé la història de companyes i
companys que ens han precedit. No ho fem només per tal de satisfer la nostra
curiositat sinó també per aprendre d’aquelles, i allò que més ens interessa no és
tant el que van fer sinó l’actitud que les portà a actuar d’aquella manera. Les
circumstàncies han canviat molt i això ens ha de dur a ser molt imaginatius i
creatius. No obstant els canvis, els aspectes essencials són els mateixos: l’
opressió del sistema del capital a través del treball i sense treball, el foment
d’una cultura individualista i l’existència d’un règim jurídic terriblement punitiu
amb una societat sotmesa a l’autoritarisme i a la militarització.

L’intent –com exemple– de desallotjament de l’Ágora Juan Andrés Benítez per
part de la propietat, a fi de construir-hi habitatges d’alta rendibilitat (Capital) a
través dels poders legislatiu i executiu (Estat autoritari), manifesta i demostra
això que diem. Avui no són les necessitats socials bàsiques les prioritàries –
habitatges, acollida immigrants, etc.– sinó les financeres i especulatives. Sols la
nostra consciència i la nostra solidaritat ho poden impedir. En aquest sentit
estem d’acord amb Proudhon quan diu: La propietat és un robatori.
L’itinerari que farem té un teló de fons: la premsa llibertària.

El moviment obrer donà una gran importància a tenir la seva premsa per tal de
divulgar les idees, llançar consignes i programes, fomentar la cultura de la
classe treballadora, així com criticar el sistema d’explotació laboral.
L’analfabetisme majoritari de les famílies obreres del segle XIX i abundant al XX
era compensat amb lectures en grup a les seus socials i a les mateixes
fàbriques i tallers en els moments de descans; lectures que eren discutides i
criticades i feien sorgir moltes iniciatives que portaven a estrènyer més els
vincles solidaris.

Una de las grans dificultats de la premsa obrera era l’escassesa de mitjans
econòmics. Pràcticament no tenia publicitat, essent la principal font d’ingressos
les vendes a través de corresponsals i “paqueteros” (distribuïdors i cobradors);
també les subscripcions individuals i d’organitzacions i sindicats, així com les
donacions i les ajudes solidàries.

Cal ressaltar la gran riquesa de la cultura abocada en aquesta premsa així com
les idees i conceptes, sempre amb un llenguatge proper, directe i fraternal.
Poques vegades hi havia persones alliberades del treball fabril per dedicar-se a
l’escriptura i edició, de manera que les aportacions eren fruit de l’experiència
immediata en el medi en que vivien de manera quotidiana.
Faltant-nos les persones, la premsa obrera és un dels mitjans més rics i fidels
per entrar en el coneixement dels moviments socials de l’època.

1. La Muger [La Mujer ]: Redacció i administració, Rda. de Sant Pau 31.
Una de las primeres publicacions que declara en el seu contingut una
explícita voluntat de servir al desenvolupament de la cultura de les dones i a
reivindicar els seus drets com a ciutadanes. La Muger [sic], dirigida per
Therese Coudray de Aramburu i editada pel seu marit Fèlix Aramburu, neix el
març de 1882 i té la intenció d’aparèixer cada 10 dies: els 10, 20 i 30 de cada
mes. A la portada del primer número apareix una dona vestida a la darrera
moda parisenca, portant sota el braç un llibre, trencant amb la imatge
estereotipada de l’època en la representació de les dones: amb aire
romàntic, amb flors o amb un nen a braços. És una de les revistes més
innovadores i amb contingut més expressament feminista de les que
apareixen a Catalunya en aquell moment. Des de les seves pàgines
s’insisteix en les escasses dones que en aquell moment estan cursant
carreres científiques a Espanya: tan sols dues a Catalunya amb títol de
metgesses. La dona proletària també és objecte d’atenció de la revista. Es
denuncia les condicions higièniques del treball i l’assetjament sexual al qual
són sotmeses les treballadores a les fàbriques. És també a les seves
pàgines on trobem la crua descripció de l’explosió de la caldera de la Fàbrica
Morell y Murillo (Veure no1 de les publicacions Històries del Raval) de la que
són horroritzades testimonis.

2.Tierra y Libertad. Redaccions: Torrent de les Flors, 62 i Amàlia, 21, 4t
(1888); Arc de Sant Pau, 8, 1r (1907); Cadena, 39, 2n 1a (1910); La Unió, 9
(1932).

Aquest periòdic té una de les capçaleres deganes de la premsa llibertària en llengua
castellana i una de les més antigues del món. El nom «Tierra u llibertador» és el que
tenia el moviment popular rus que resumia l’anhel dels desheretats del món abans
de la seva revolució.

Anarcocol·lectivisme o anarcocomunisme, el debat de finals del segle XIX.
L’anarcol·lectivisme, proper a Bakunin, afirma que cal lluitar per les conquestes per
parcials que siguin, i així els sindicats poden ser útils per aconseguir una societat
sense classes en la qual la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres.
Cada individu produiria segons li convingués o volgués i rebria segons el seu treball.
Per als anarcocomunistes (Kropotkin i Malatesta) els sindicats són organitzacions
contrarevolucionàries, reformistes; proposen la creació de grups d’afinitat
insurreccionalistes, en pro d’una societat sense classes en la que cadascú rebria
segons les seves necessitats independentment del seu treball.

El 1888 s’edità per primera vegada amb el títol de Tierra y libertad. Quinzenalment
s’editava a Gràcia (Torrent de les Flors) i es va mantenir durant un any. Va
reaparèixer deu anys després el 1898 com a suplement de La Revista Blanca, una
altra emblemàtica publicació. Fou diari durant la segona meitat de 1903. A partir de
1906 i 1923, respectivament, passaren a ser editats a Barcelona, que es convertiria
en el principal centre anarquista espanyol. Essent ja òrgan de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), Tierra y libertad començà a ser publicada de nou l’agost de
1932. Reaparegué després de ser sospesa per la insurrecció anarquista de
desembre de 1933. Fou diari els anys de la Revolució Espanyola (1936-1939).
Tenia un ample ventall temàtic i de bona qualitat; a més de l’actualitat política i
social, era defensora del sindicalisme revolucionari; incidia en la misèria de la
repressió i les presons; el feixisme o l’armamentisme i la guerra; atacava el PSOE i
l’UGT i els seus dirigents, i fou crítica amb la dictadura soviètica. Afirmava que el
comunisme anàrquic alliberaria la dona. Va avisà del gran desastre que s’atansava
amb la imminent Segona Guerra Mundial.
Tierra y libertad fou portaveu de l’ anarquisme més genuí.

3. Carrer Riereta de l’Ateneu Fars a la lluita antifeixista, en memòria de
Conxa Pérez Collado. Carrer Riereta, 23 i 33.

Obrera, miliciana, activista, una intensa vida de militància anarcosindicalista faran
que Conxa Pérez al llarg de la seva vida tingui presència constant al Raval. De ben
jove milita a la CNT formant part del Sector de les Arts Gràfiques i s’involucrà amb
les JJLL i amb la FAI. La seva participació en un vaga general de 1933 la va portar
cinc mesos a la presó de dones de Reina Amàlia. Amb setze anys començà a
participar activament en l’«Agrupació Cultural Fars», que el 1936 va tenir seu al
carrer Riereta 33 (també era la seu del Sindicat Únic d’Arts Gràfiques). El juliol de
1936 participà en els combats per aturar la sublevació feixista a Barcelona. Com a
miliciana lluità al Front d’Aragó i el 1939 s’exilià a França. No pogué retornar fins el
1942, quan es retrobà amb un company de l’«Ateneu Fars», Maurici Palau, amb qui
va conviure durant 30 anys al carrer Riereta i amb qui va muntar una parada al
mercat de Sant Antoni. Participà en la lluita clandestina i, després de la mort de
Franco, va ser impulsora de la creació de l’«Associació de Veïns del Raval» i
participà en el ressorgiment de la CNT. A partir de 1997 formà part del grup «Dones
del 36» per a la recuperació de la memòria de les dones antifeixistes.

4. Escola laica Gutenberg. Carrer Cadena, 6 1r 1a.

La lluita contra l’analfabetisme endèmic a la península Ibèrica fins ben avançat el
segle XX, i del qual Catalunya i sobretot les zones rurals no es excepció serà el
motor que impulsarà les dones a lluitar per un canvi social i polític, des de finals del
segle XVIII i sobretot durant el segle XIX. Les dones dedicaran la major part dels
esforços a la pràctica de l’educació. És en aquest context que las dones
progressistes (republicanes, sindicalistes, lliurepensadores, moltes d’elles lligades a
la maçoneria i les creences espiritistes) es posaren a la tasca de crear escoles on es
prediqués l’amor a la saviesa allunyat de la resignació i l’obediència que des dels
púlpits predicaven els capellans, als quals consideraven els seus principals enemics.
Intentaran així transmetre els valors del laïcisme, a través d’una educació laica,
igualitària i compartida per a nens i nenes basada en mètodes científics i
racionalistes. Amb aquest esperit neixen nombroses escoles al Raval amb l’objectiu
de dur la cultura a les classes més explotades. Una d’aquestes fou l’«Escola
Gutenberg» de la qual en fou directora Júlia Aymà, membre juntament amb Dolors
Zea, Ángeles López de Ayala, Amàlia Domingo Soler i Teresa Claramunt de la
«Sociedad Progresiva Femenina», una altra de les organitzacions que tingueren seu
al Raval, al carrer Ferlandina. El funeral de la jove directora fou un acte d’afirmació
d’aquests valors malgrat el buit que deixava la seva absència. El fèretre amb les
seves restes sortí del carrer de la Cadena i recorregué molts dels carrers del barri
acompanyat d’un nodrit seguici fúnebre d’alumnes de diverses escoles i companyes
de totes les agrupacions de les quals ella n’havia estat activista.

5. Premsa clandestina al carrer d’en Robador, en memòria d’Antònia
Fontanillas Borràs. Carrer d’en Robador, 32 .

El carrer d’en Robador dels anys 1945 a 1948 ens transporta a la Barcelona
de postguerra, quan el barri Xino era lloc de trobada d’ambients tèrbols, de
prostíbuls, alcoholisme i d’enfrontaments, on la policia hi feia sovint
incursions empaitant delinqüents de tota mena. Al barri, però, hi vivia també
bona gent de condició humil, obrers i anarquistes que en aquells temps
d’exili i repressió hi trobaven refugi, protecció i lluita clandestina
antifranquista que sovint passava desapercebuda en un entorn marginal. Un
d’aquests llocs singulars plens d’història obrera i llibertària va ser la casa
natal d’Antònia Fontanillas, situada al segon pis del carrer d’en Robador,
número 32. Punt d’edició i distribució de publicacions anarquistes ja als
temps de la seva àvia Francesca Saperas, que hi va viure des de mitjans del
segle XIX fins a l’any 1953 quan Antònia Fontanillas junt amb Diego
Camacho emprengueren el camí de l’exili a França. El 7 de novembre de
1945, aquest indret viurà els escorcolls de la caiguda de Solidaridad Obrera
clandestina i el naixement clandestí de Ruta, órgano de las Juventudes
Libertarias de Cataluña y Baleares, on col·laborà de 1946 a 1948, i comptà
amb Raúl Carballeira, Liberto Sarrau, Pura López i d’altres. En l’acte
d’homenatge a Antònia Fontanillas el 30 de desembre de 2014 es va
col·locar al carrer d’en Robador una placa commemorativa en record a la
seva militància anarquista.

6. Solidaridad Obrera. Redaccions: Mendizábal, 17 -avui Junta de Comerç-
(1907); Ponent, 24 2a -avui Joaquim Costa- (1910); Conde del Asalto 58
(avui Nou de la Rambla) (1923); Sant Pau, 95 (1924).

Entre 1869 i 1939, és a dir, en setanta anys, es publicaren al nostre país al
voltant de 950 capçaleres de periòdics i revistes anarquistes o
anarcosindicalistes, algunes molt efímeres però d’altres tingueren una gran
tirada i difusió; fins i tot, hi hagué alguns periòdics de publicació diària com
Tierra y Libertad o Solidaridad Obrera. Aquest ventall propagandístic no
s’aturava ni tan sols en èpoques de clandestinitat en les quals el perill de ser
detingut i ajusticiat era infinitament més gran que en èpoques d’una relativa
tolerància.

L’agost de 1907 (dos anys abans de la Setmana Tràgica) un nombrós grup de
militants republicans, anarquistes, socialistes i sindicalistes de la classe obrera
es reuniren a Barcelona constituint la “Federació Local Solidaritat Obrera”,
embrió de la futura CNT i intent d’aplegar forces per a ser eficaços en la lluita,
malgrat l’espectre heterogeni que configurava aquest grup. Mesos més tard
apareixia el primer número de Solidaridad Obrera, amb la redacció al carrer
Mendizábal, 17. Sembla que la idea de la fundació fou d’Anselmo Lorenzo;
també es creu que Ferrer i Guàrdia va donar el seu recolzament econòmic per al
llançament del periòdic. Solidaridad Obrera es convertí en un referent simbòlic
per a tots els partidaris del sindicalisme d’acció directa, de la mateixa manera
que Tierra y Libertad ho era per als grups d’afinitat anarquista. Després de la
fundació de la CNT el 1910, la Soli es convertí en l’òrgan de la CRT
(Confederació Regional de Catalunya i Balears), que de mica en mica s’anà
transformant en el mitjà imprès de tots els treballadors i treballadores
antiautoritàries del país. Assolí en alguns moments una tirada de 30.000
exemplars.

Amb la vaga de la Canadiense del 1919, el periòdic fou prohibit, des de 1916
sortia cada dia, talment com ho faria durant la Segona República. Es traslladà a
València temporalment. Solidaridad es va seguir editant a Barcelona, fins que les
tropes franquistes arribaren i prengueren la ciutat. Alguns números aparegueren
a París després de la guerra i d’altres a Barcelona en la més dura clandestinitat.

14 Juliol, 2018

Ruta Llibertària. XVI Festes Alternatives Raval 2018

Una altra vegada estem de festa. Son les XVI Festes Alternatives del barri i no podia faltar l’itinerari llibertari per conèixer més bé la història de […]
13 Juliol, 2018

Bitxos i voltors Pregó de les Festes alternatives del Raval, 12 juliol 2018 Marina Garcés

Bitxos i voltors Pregó de les Festes alternatives del Raval, 12 juliol 2018 Marina Garcés Aquest any el Raval Rebel té rostre de gat, entre el […]
11 Juliol, 2018

Còpera presenta l’himne de l’ÀgoraAlegria

Còpera (Cantants d’òpera per la resistència de l’Àgora) i els veïns i les veïnes presenten l’himne de l’ÀgoraAlegria
10 Juliol, 2018

Stop desnonaments Raval 11/07/18

Stop desnonaments Raval – 9h Arc de Sant Pau 11 – 9h, Reina Amàlia 8 –  – 9:20 c/ Sant Antoni Abat, 3