El Lokal

dissabte 15 de juliol a les 12h desde l’Àgora Juan Andrés la ruta llibertària del Raval. Evento en facebook

Recorregut:

1 Els Capdevila, Juan Andrés Benítez i l’Espai Àgora
A mitjans del 1700 els Capdevila eren una família propietària de diverses hortes al Raval. Josep Capdevila el 1786 va construir una fàbrica d’indianes no lluny del nostre carrer Aurora que produïa el pintat de 8.000 teles l’any. Mi-
quel Capdevila i Grasses, hereu de Josep, el 1829 tenia una altra fàbrica instal·lada al carrer de la Cadena.
El 1840, coincidint amb l’obertura del carrer de l’Aurora, Miquel Capdevila fill inicià les obres d’una moderna casa-fàbrica de filatura mecànica, on ara estem: “Capdevila i Mata”. Acabada d’estrenar el 1842, els seus treballadors i treballadores es van declarar en vaga. Acomiadats molts d’ells, el juny de 1844 es va declarar el primer d’un seguit d’incendis. El mes de febrer de 1851 un segon i gran incendi va destruir la fàbrica, una altra de veïna ,més tres finques de veïns. Es va fer una recapte per als fabricants, però no per als veïns. La fàbrica fou reconstruïda. Un tercer incendi esclatà el 1852 i, en vista dels resultats, Capdevila diversificà la fàbrica llogant-la a diversos empresaris. Cap a l’any 1996 part del vell edifici servia per a un grup d’artistes i més tard com a centre educatiu. El 2011 fou declarat ruïnós i enderrocat, amb la idea de fer-hi una “promoció d’habitatges”, privats.
Arran de la mort de Juan Andrés Benítez a mans dels mossos d’Esquadra la nit del 5 d’octubre de 2013, el primitiu i sinistre solar dels Capdevila i Mata fou ocupat un any després pels veïns i veïnes, convertint-lo en l’espai que ara duu el seu nom com a memòria i homenatge.

2 El Bar «La Sal»
El bar «La Sal» s’assentà al carrer Riereta n. 13, cantonada amb Aurora, impulsat per tres dones del Col·lectiu Feminista de Barcelona al mes de maig de 1977. Tot seguit s’hi afegiren altres dones amb l’objectiu d’arribar a totes
aquelles altres que no pertanyien a cap grup i estaven desinformades i desconnectades; durant l’ hivern de 1978 s’iniciaren seminaris, cursets i debats, sobre temes com «dona i educació», «dona i treball», «dona i sexualitat», «dona i legislació». També sostenien un servei d’informació. La biblioteca va tenir unes 500 publicacions, totes relacionades amb el feminisme. El treball, com hem dit abans, era variat i voluntari (militant).
En aquella època el lloc geogràfic del bar «La Sal» , coincidí en el temps i la geografia del Raval amb altres espais com el Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT (Riereta n. 20, Can 60); el Sindicat de la Construcció de la CNT (Hospital 115); la Pizerria La Rivolta (també al carrer Hospital); o el Bar la Fragua (al carrer Cadena); tot plegat va fer que es visquessin uns anys que produïren una valuosa mobilització de la consciència i l’activitat social.
En definitiva, el bar «La Sal» es va mantenir obert des de principis de juny de 1977 fins el juny de 1979, quan va haver de tancar perquè no tenia una base econòmica; era un lloc de voluntariat i probablement va faltar més voluntat d’autogestió.

3 Fàbrica Juncadella, C. Riereta, n. 6
Jeroni Juncadella formava part de la selecta Comissió de Fàbriques de Filats,Teixits i Estampats de Cotó de Catalunya. El 1849 ja havia engegat una fàbrica aRiereta 6, on hi treballaven 460 obrers; però al introduir nous telers, n’acomiadà prop de 200, i això va provocar un gran augment de la conflictivitat social. El 1853n’obrí una altra a S. Martí de Provençals, dita La Campana.
El 18 de juliol de 1854, esclatà un conflicte d’enormes proporcions, només al Raval s’aturaren 51 fàbriques de filats per la vaga contra les selfactines, entre elles la de JeroniJuncadella, de Riereta 6, i la del seu fill Salvador, a Amàlia 14-16. El 1857, els Juncadella, els Girona i altres prohoms ja especulaven amb els terrenys perconstruir el nou Eixample. Jeroni morí el 1875 i els fills Antoni, Emili i Rodolf JuncadellaPrat aviat deixaren els negocis del pare per anar a l’especulació més ràpida i encaramenys escrupolosa. El 1876 els germans tancaren la fàbrica de Riereta “debido a la falta de ventas”. Es dedicaran als carburs, a l’energia hidroelèctrica del Ter, compra i venda al nou Eixample, etc.

4 Refugi antiaeri 254. Carrers Riereta-Aurora-Vistalegre.
El 1838 Franco va ordenar bombardejar Barcelona, no sols objectius estratègics militars, sinó damunt la població per tal de fomentar la desmoralització.
Sols el dia 19 de març d’aquell any moriren 210 civils a causa de les bombes. Barcelona patí un total de 194 bombardeigs, la majoria efectuats per l’aviació militar d’Itàlia i Alemanya des de la base de Mallorca. Aquests
atacs van matar uns 2.500 barcelonins i van deixar ferits uns altres 7.000.
Enfront d’aquesta bogeria conscient i criminal, la població dels barris es proposà la ingent obra de construir, amb els seus braços i mans, refugis a tots ells. Dones, homes convalescents del front, nens i nenes, gent gran foren els protagonistes, perquè tota la mà d’obra jove activa era al front.
Les excavacions i construccions subterrànies establiren un sens fi de vincles i solidaritats davant les possibles morts imminents. Pel que fa al nostre refugi, foren aprofitats alguns soterranis de la mencionada fàbrica Juncadella
del segle XIX.

5 Maquis al carrer de La Cera, n. 49
Al vespre del 24 de gener de 1946, un grup de maquis acabat d’arribar a Barcelona havia concertat una cita amb companys de l’interior, a la fonda “Can Lluís” del carrer de la Cera, n. 49. Pel que fos, la policia estava seguint el grup acabat d’arribar de França. Estaven sopant Manuel Martínez, Francisco Marín Nieto i la seva companya Francisca González quan la policia va interrompre aquella reunió i es llançà damunt del comensals. Mentre immobilitzaven a Manuel y Francisco, Francisca González tragué una bomba de mà que duia a la seva bossa i la llançà als peus de la policia, resultant ferits el seu company Francisco Marín i l’altre anarquista Manuel Martínez. A l’acció morí el propietari de l’establiment i dos policies; també van resultar ferits el cuiner i altres clients del restaurant. Francisca morí pels trets de la policia, a pocs metres de la porta quan s’anava a escapar. Aquell gener del 46, s’havien aplicat 26 penes de mort a membres de grups llibertaris.

6 L’Escola Racionalista Labor. Carrer de la Cera, n. 51
Si les escoles racionalistes emblemàtiques les trobem a Sants, Les Corts i El Clot, també al Xino tenim la nostra. L’Escola Racionalista Labor durant els anys 20 i 30 va posar el seu gra de sorra en l’educació dels petits i la joventut del Districte V. Un testimoni excepcional fou Eduard Pons Prades, deixeble d’aquella institució, nascut el 1920 al carrer de Wifred, en uns baixos on el seu pare treballava com a fuster i militava en el sindicat del seu ram.
Tenia com a professors destacats d’aquesta escola l’Idealista pràctic Atilli Bruschetti, pedagog nascut a Bologna el 1857 i mort a Barcelona el 1932. Però de qui més ens parla Pons Prades és d’Albert Carsí, dient: “recordo les primeres tertúlies escolars animades pel nostre admirat professor d’Història Natural, l’il·lustre geòleg valencià Albert Carsí Lacassa, en aquella Escola meravellosa”. Carsí fou un home al que cal tenir en compte dins del moviment llibertari: per exemple fou, juntament amb Pau Casals, un dels impulsors a Barcelona del primer Comitè per la Pau i contra les Guerres que es va organitzar a escala mundial; també fou membre de la Lliga dels Drets de l’home. A la vegada fou un dels millors geòlegs del país. Albert Carsí fou la mà dreta de Joan Puig Elias en el projecte del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), en plena revolució. Morí a l’exili en la total indigència.

7 Licoreria Tortres: La Cera, n. 53
Tortres era un personatge poc apreciat al barri, ultra-catòlic i carlista. L’edifici on tenia ubicada la seva gran licoreria fou l’única finca no eclesiàstica incendiada a Barcelona durant la Revolució de juliol de 1909; per aquest fet foren denunciats i sentenciats a cadena perpètua els veïns del carrer de La Cera, Domingo Ferrer Marea, Antoni Fornés, Antoni Pareja i Pasqual Laca, acusats de l’incendi de la “Bodega Licoreria Tortres”.
Sempre s’havia dit que aquell establiment estava connectat amb les Escoles Pies per tal que els religiosos tinguessin fàcil escapatòria del convent en cas de ser fustigats.
Els judicis es van celebrar a la presó de dones de Reina Amàlia al trobar-se La Model saturada pels judicis sumaríssims que duien a terme.

8 El marquès de Foronda i els tramvies de Barcelona
A la Ronda de Sant Pau, n. 43, existien les antigues oficines de l’empresa “Tramvies de Barcelona”, molt vinculada a les conveniències de la Barcelona Traction, “La Canadenca”. El director era el marquès de Foronda, a qui el càrrec li havia sobrevingut pel fet d’haver-se casat amb una dona anglesa. La direcció de l’empresa “La Canadenca” buscava en el currículum dels seus acòlits llaços amb la cultura i parla saxona.
El marquès tenia una banda de música de tramviaires que es dedicava, cada vegada que la patronal tenia una sortida victoriosa –és a dir, una derrota obrera– a celebrar-ho a la vorera de la seu de la Companyia amb molta satisfacció. Sortia la reaccionària banda de músics a fer mofa dels treballadors que, molts, vivien al costat contrari de la Ronda de Sant Pau, és a dir, en el Districte V è del Raval.
Obsequio de los empleados de la sección de Sarrià al Excmo.sr. D. Mariano de Foronda y González Vallarino, Director de los “Tranvías de Barcelona S.A.” en recuerdo y como protesta del intento de huelga del personal tranviario en marzo de 1914.

9 La impremta Germinal: Tomàs Herreros
La Impremta Germinal estava situada en un dels racons que avui ocupa l’Escola Rubén Darío. Des dels inicis, de les seves màquines sortia la major part de la premsa anarquista, sobretot la important revista “Tierra y Libertad” (1915).El seu principal impulsor era Tomàs Herreros, que vivia al carrer de la Cadena, n. 39. A la mort de Tomàs l’any 1937 i, fins a la fi de la guerra civil, el carrer de Campo Sagrado va passà a anomenar-se carrer de Tomàs Herreros.
Tomàs va patir diversos atemptats de part de la patronal, un d’ells en el seu lloc de treball com a venedor de llibres al Mercat de Santa Madrona, davant mateix de la caserna de les Drassanes.

10 Presó d’Amàlia o Presó Vella
Els antics convents foren utilitzats com a llocs de detenció a partir de les lleis de desamortització. Així és com des de l’any 1838 el convent dels frares Paüls del carrer Reina Amàlia, entre els de Lleialtat i la Ronda de Sant Pau, es convertí en presó. Aquells espais eren llocs ruïnosos que sempre estaven necessitats de reformes i reparacions, sobre tot pel grau d’amuntegament dels empresonats que els omplien a vessar.
La presó aixoplugava dones, criatures a partir dels 8 anys i homes fins l’any 1904 en què aquests van passar a La Modelo (Presó Nova), acabada llavors de construir. La Presó Vella tenia espai per encabir 450 persones (segons les
dades dels seus administradors), però arribà a tenir fins 750 persones quan els atemptats, revoltes obreres o guerres civils eren pretext per tancar a centenars d’opositors i activistes.

6 juliol, 2017

Recorregut de la Ruta Llibertària. XV Festes Alternatives del Raval

dissabte 15 de juliol a les 12h desde l’Àgora Juan Andrés la ruta llibertària del Raval. Evento en facebook Recorregut: 1 Els Capdevila, Juan Andrés Benítez […]
4 juliol, 2017

Traficants foteu el camp. Por tu libertad que no te enganchen

Quan vem obrir el lokal al Raval, l’any 1987 ja vam fer aquesta campanya per tot Barcelona gràcies al dibuix de l’Azagra. 30 anys després torna […]
4 juliol, 2017

Presentació-vermút del llibre: Estimat carrer Aurora

dissabte 8 de juliol a les 12,30h. a l’Àgora Juan Andrés presentació del llibre de la col.lecció Històries del Raval amb el seu autor: Manel Aisa. […]
1 juliol, 2017

Acció solidària per la dissolució de SOR Raval

La gent del col·lectiu SOR Raval s’ha dissolt com a projecte, el fons econòmic que tenien en aquest moment, 2450 € ho han aportat de forma […]