“És un fet que la repressió política dels últims temps afecta cada dia més gent, col·lectius i entorns. Cada cop tenim més companyes, amigues o familiars afectades per un cas judicial o altre que comporta un desgast ingent d’energies, d’incerteses i patiments per a fer-los front. La repressió que utilitza l’Estat ens vol aïllades, atemorides, asfixiades i angoixades. A la vegada que busquen hipotecar les nostres vides, també volen fer el mateix amb les nostres lluites. Ens ataquen per atrevir-nos a lluitar. Més informació

Ens han atacat per interposar els nostres cossos i la nostra determinació contra els polítics i l’aprovació parlamentària del primer paquet de retallades antisocials al juny de 2011. Ens han atacat per prendre els carrers i fer —ni que fos per un dia— que la por canviés de bàndol durant la vaga del 29 de març de 2012. Ens han atacat per defensar Can Vies i resistir amb tot l’ímpetu i la ràbia que ens provoquen al desallotjar qualsevol dels nostres apreciats espais de vida i de lluita. Ens han atacat per formar part de xarxes relacionals, d’afinitat i de lluita de l’àmbit anarquista i antiautoritari en diverses operacions repressives en pocs mesos, amb l’agreujant afegit que conté que l’Estat ens qualifiqui de terroristes (les Operacions Pandora i Piñata). Ens han atacat per aquests i tants altres casos que aquest text es queda curt per endinsar-nos mínimament en ells…

Ens ataquen perquè des del poder saben que posem en dubte les seves institucions, les seves polítiques i lleis i els seus mecanismes tolerats i legals de protesta. Saben que les nostres lluites donen fruits reals, són contagioses i radicalment transformadores. Tenen por i per això ens ataquen.

Vivim una situació marcada des de fa uns anys per un dràstic reajustament econòmic que ha empitjorat i pauperitzat les condicions de vida de les classes populars. Això ha passat a la vegada que s’han destapat moltes de les desigualtats, privilegis i misèries que s’amaguen sota la catifa del sistema, exemplificat en coses tan palpables com que els beneficis de les grans empreses no han deixat de créixer en cap dels anys de la “crisi” o que la sagnant corrupció no ha fet més que il·lustrar la impunitat i vincles de les elits polítiques i econòmiques.

Paral·lelament, durant aquests anys ha sorgit un important cicle de lluites amb moltes experiències autoorganitzades de protesta i presa dels carrers i places, vinculades molts cops a moviments socials que s’han anat desenvolupant i d’altres moviments polítics contestataris que també s’han enfortit i guanyat presència. Algunes fites de lluites recents, com les vinculades al 15-m, a Can Vies o a les vagues generals han quedat marcades a les retines de moltíssima gent i han mostrat que no resignar-nos ens permet —com a mínim— fer trontollar la realitat que ens volen imposar.

Sabem del cert que allà on hi ha lluita hi ha repressió. I més considerant que qualsevol lluita que hagi estat efectiva ha hagut de contemplar sense penediment la necessitat de traspassar, d’una manera o altra, el límit de la legalitat. Com era de preveure, la maquinària repressiva s’ha posat a ple rendiment. Els múltiples casos esmentats posen de manifest la duresa i contundència amb què l’Estat confronta a qui gosa lluitar, utilitzant tots els recursos judicials i legals que té a l’abast. Així, en els diferents processos destaquen habitualment les peticions de pena màxima per part de la fiscalia, el qüestionament global de les protestes per part dels jutges, les condemnes amb un clar contingut polític, la presència de tribunals d’excepció com l’Audiència Nacional, l’aplicació del dret penal de l’enemic —en el que es castiga abans pel que es pugui pensar que pel que es pugui fer— o l’ús del contundent dispositiu antiterrorista que existeix a l’Estat Espanyol i que permet sol·licitar penes molt més llargues i utilitzar mesures excepcionals contra les detingudes. A tot això hem d’afegir el tracte que en general donen els mitjans de comunicació a l’hora de cobrir els casos, fent gala de la manipulació o el silenciament i, quan toca, també de l’acarnissament i la criminalització més descarada.

L’Estat està clarament immers en un procés de blindatge contra la dissidència política i la protesta al carrer. L’aprovació de la llei Mordassa i el nou Codi Penal suposa deixar el pas barrat a la protesta social, amb l’aplicació d’importants multes i penes relacionades amb moltes de les accions reivindicatives que s’han estat fent aquests últims anys. Se suma a aquestes regressives lleis un nou pacte antiterrorista en el qual la definició de terrorista s’ha fet de manera tan calculadament vaga i poc concreta que aquí podrà entrar qualsevol cosa… i aquest blindatge va paral·lel a l’increment i desenvolupament dels cossos antiavalots de la policia i del material que utilitzen, així com de les unitats especials d’informació i investigació destinades tant a les mobilitzacions i protestes al carrer com a perseguir específicament entorns polítics contestataris.

Hem decidit juntar les nostres forces per a fer visible que, encara que tocades a diferents llocs, moments i circumstàncies, tenim clar des d’on i per què ens reprimeixen. Estar juntes i tornar a omplir els carrers de la nostra ràbia i força és la millor manera enfrontar els seus atacs, dotant de significat allò de què “la solidaritat és la nostra millor arma”.