“La meva venjança és que totes vosaltres estigueu veient el documental”
Mariana Huidobro es va dirigir a les prop de 400 persones que acabaven de veure el documental ‘4F: ni oblit ni perdó’ amb aquestes paraules: “la meva venjança és que totes vosaltres estigueu veient el documental’.

La Mariana és la mare de Rodrigo Lanza, una de les víctimes del muntatge polític i policial que va suposar l’entrada a presó poc després de complir els 20 anys de tres joves sudamericans i d’una noia de Madrid arribada a Barcelona amb la il·lusió d’obrir una botiga de comics. Precisament el suïcidi d’aquesta noia, la Patrícia Heras, durant un permís penitenciari és una de les claus argumentals del documental, que va desgranant com es va gestar una mentida que ha marcat la vida de totes elles i de les seves familiars i amistats per sempre més. A l’inici del passi, que va ser el més multitudinari a l’aire lliure dels més de 20 que s’han fet fins ara (només l’estrena al cinema que es va okupar a la Via Laietana i posteriorment a una sala de

la Rambla de Catalunya han aplegat més persones), ja es podia copsar l’interés de la gent del barri, que va omplir totes les cadires i va començar a fer una gran rotllana assegudes a terra.

Dues llargues hores de filmació distribuïdes en nou capítols, però pràcticament ningú es va moure del seu lloc fins el final. Ben al contrari, gent encuriosida per la gentada s’hi sumava i prestava atenció al relat. Una història molt dura que va suscitar nombrosos aplaudiments i que deixar la gent entristida però enrabiada, per a moltes d’elles era el primer cop que visualitzaven amb cruesa que és això de la repressió policial i els muntatges, per d’altres era una confirmació més del que viuen dia a dia. Després de les paraules de la Mariana, va parlar un membre de l’Assemblea de Barri del Raval per agrair la presència de tothom i assenyalar que la nombrosa assistència és la prova que la lluita és viva. En aquest sentit va recordar que a la rambla continuaran els passis de documentals, i la propera cita és el proper 22 d’agost. Per últim un noi visiblement emocionat va reclamar que no només

s’havia de pensar que això era injust sinó que calia anar més enllà: “estem totes indignades i pensem que hem d’acabar amb tot això d’una vegada, però no en tinc prou amb pensar-ho, si us plau, fem-ho ja, actuem ja”.