“La periferia no se rinde #nosurrender”. Montse Santolino

Los Guerreros de Piedra Parada. Laura Carlsen (Ojarasca)
6 novembre, 2016
“Prints in Resistance” . Exposición y Taller de Grabado con el colectivo QueenMob y Casiopex de México
7 novembre, 2016

“La periferia no se rinde #nosurrender”. Montse Santolino

6 novembre, 2016
 

Ja ho sabeu que sóc més de twitter que de facebook, però avui necessito molt d’espai per explicar-vos que “La periferia no se rinde #nosurrender”

Confirmat. Sóc una friki molt transversal: he passat de col·laborar amb el cura del meu barri per fer la història de la parròquia, a col·laborar amb les #EscuderoSisters en el seu projecte de fer un documental sobre la història de l’okupació a L’Hospitalet. I per què? Bona pregunta.

Per què 1? Perquè no són projectes tan diferents: tots són llibres de la història local més invisibilitzada i són relats col·lectius de la gent que va viure la història que explica, i on els records i aprenentatges personals remeten sempre al context social i polític. Històries de la gent per a ella mateixa. Exemples d’autogestió de la pròpia història. Història local i popular autogestionada.

Per què 2? Perquè si la història l’escriuen sempre els guanyadors, a L’Hospi va guanyar el PSC i de molt. I durant massa temps. I van segrestar la història de la ciutat, i van construir una història mítica sobre ells mateixos fent-nos servir de figurants sense consultar-nos, i fent desaparèixer del relat tot el que no remetia amb ells. Abans d’ells, el no res. Durant ells, res més que ells. Y pues no.

Per què 3? Per què Barcelona, la gran Barcelona, imant i trituradora, ha estat la gran aspiradora de capacitats i energies de l’extraradi, i s’ha emportat molta gent que podria haver ajudat a consolidar contrapoder popular. “Si vols ser algú. Si vols fer alguna cosa important, marxa”. I això ha funcionat per als que van estudiar dret i empresarials i han acabat traït la seva gent venent-li preferents, i per als nostres artistes i activistes. A les lluites tan alternatives de Bcn que llueixen tan bé als mitjans alternatius de Bcn, hi ha molta ràbia formada i informada a L’Hospitalet. Perquè la gent que ha resistit la temptació de marxar i ser algú, que no ha fugit, des dels cures obrers als okupas, són els meus herois i les meves heroïnes. Els meus working class heroes.

Per què 4) Perquè tots els alternatius de debò del món mundial, els de base i de carrer, són bastant inútils deixant memòria de les seves victòries i de les seves catedrals. I això sempre m’ha emprenyat molt.

Per què 5, fonamental) Per què em cal, ens cal explicar, que la perifèria no s’ha rendit mai. Tampoc als discursos de l’odi.

Som els fills i les filles de molta gent que va tenir els sants collons i els sants ovaris de plantar-se aquí, sense saber ni on venia, sense haver treballat més que en el camp, amb una formació més que bàsica… i van fer-se la democràcia amb les mans, i si hem sortit tan llestes és perquè portem a l’ADN la seva por a la guerra, i la seva por a la fam. Som fills i filles de la gent que no es rendeix. Cosins germans de tots els fills de migrants i de refugiats. Fills i filles de la gent que no va faltar mai al respecte als veïns i veïnes catalanes que els van saber acollir, malgrat desbordar-los, i així vam aprendre que la gent es feia costat en la seva pobresa, parlés la llengua que parlés. Som filles de la gent que ens va batejar amb noms ben catalans –Montserrat, filla i néta de salmantins- i cosins germans de la gent que avui està omplint el barri de marcs i gerards ben morenets. Som filles que sabem agrair: una de les millors veïnes, per a la mare, quan va arribar espantada des d’un poble petit a un lloc desconegut, va ser la senyora Conxita, militant històrica d’ERC de L’Hospitalet.

Que nooooo. Que no em perdo. Que el que volia dir és que perquè som així per dins, per sota la roba, és que Torrassa va ser epicentre anarquista i revolucionari de la Catalunya més combativa, que les lluites obreres i veïnals a L’Hospi i el Baix Llobregat van ser un malson per al règim, i que després d’un període negre d’atontamiento democrático (entre el referèndum de l’OTAN i les Olímpiades del 92), las kasas okupes de Kornellà, Sant Boi i L’Hospi van tornar a col·locar-nos a l’avantguarda de la consciència crítica del país.

A la perifèria, las kasas okupades han estat els refugis antiaeris i els búnkers que han protegit el pensament i els pensaments d’esquerres. A L’Hospitalet, una ciutat opressiva políticament, on durant anys ha estat impossible moure’s o disposar d’altaveus sense tenir el carnet del PSC, on ho passaves pel tubo o marxaves de la ciutat, on qualsevol iniciativa espontània o popular o s’ha cooptat o s’ha matxucat, els únics espais realment i radicalment lliures per créixer social, políticament i culturalment han estat las kasas okupadas.

Dono fe. A les Okupas vaig aprendre algunes coses fonamentals, a saber: a) vaig aprendre el que era la llibertat sexual i una nova manera de proximitat emocional que eren els “picos”, la qual cosa tenia molt de mèrit venint com venia d’una parròquia i essent, com era, catequista; b) vaig aprendre a deixar d’insultar sense adonar-me’n: vaig deixar de fer servir el “maricón” com a sinònim de cabrón després de conèixer els primers gais de la meva vida i que m’expliquessin, amb molt d’amor, què això els feia mal; c) vaig aprendre a tirar cerveses a les barres de les kafetes; d) vaig aprendre a fer de departament de premsa de mogudes vàries: vam muntar un “servei de premsa col·lectiu” per al desallotjament de La Vake on tots els portaveus, tios inclosos, ens dèiem Maika; e) vaig aprendre que es pot guanyar: vaig viure la victòria en vena de les manifestacions multitudinàries de suport per evitar el desallotjament de La Vake; f) vaig aprendre el que era la solidaritat més salvatge fent Resistència Activa No Violenta asseguda a terra, agafada del braç de 200 persones i rebent una manta d’hòsties d’antiavalots entrenats per destrossar cossos, dignitats i voluntats ; i g) vaig aprendre que després de les hòsties es pot tornar a començar i es pot tornar a guanyar. Vaig entendre, finalment, el que volia dir aquella pancarta que penjava sempre a les parets: “No necesitamos permiso para ser libres”.

I dono fe que fins el dia d’avui las kasas Okupades són escoles de pensament en moviment, i de que com a seu o per iniciativa d’elles, a L’Hospitalet han arribat les propostes més boges i avançades políticament, i han passat coses increïbles com ser una seu del “Encuentro estatal por la Humanidad y contra el Neoliberalismo”, i tenir indígenes zapatistes concedint entrevistes a mig món des d’aquí, i s’han organitzat trobades queer internacionals, i megaevents de tatuatges, i es feien horts urbans quan ni se sabia que era això, i hi havia kasas només de dones quan encara no es veia ni la necessitat a la resta de l’Estat. I que sempre, sempre, han estat el circuït natural de les propostes de cultura popular, i sempre hi ha hagut música i poesia i murals. I a L’Hastilla avui es fan concerts de punk, i balls regionals bolivians i classes de salsa.

“La Vakeria no està muerta/ ahora està en otro lugar/ aunque no estemos nosotros / nuestro corazón està/ hace falta mucho más para acabar/ con este movimiento/ y con esta ansia de libertad”. Com ja van cantar els Terrorismo Sonoro, la història de les Okupas és una historia de testimonis i de relleus, i l’esperit de la Vake va renéixer i créixer i es va transformar amb l’ànima de cada nova kasa okupada, i per això EntreVies, o qualsevol cosa similar que sorgeixi, són l’única manera coherent i sensata de recollir la pròpia història: ni oficial, ni formal, ni professional.

EntreVies és un relat col·lectiu i radicalment lliure. I una aventura anarkochoni. Mestisses les cinc (inclòs el nostre noi) com la nostra realitat. Llibertàries, feministes i chonis perquè podem ser tot el que ens doni la santa gana. Filles de les bruixes que no van poder matar i de les obreres i camperoles que no van poder comprar. De la ràbia de veure els pares arribar a casa humiliats i esgotats: explotats. I de la convicció profunda que a nosaltres no els permetríem fer-nos el mateix. EntreVies ha estat parit per dues dones joves i valentes a què conec fa anys, que vigilen que no m’oblidi del més important: de que la llibertat s’aprèn construint-la amb les mans i improvisant-la, ja sigui fent fontaneria, electricitat, disseny gràfic o història local.

I EntreVies ha estat, per a mi, una oportunitat d’autoaprenentatge bestial. Com fanàtica que sóc de la meva gent i admiradora rendida de les seves capacitats i del seu autodidactisme vital i intel·lectual, he viscut moments impagables: el debat entre la punki de base, i guionista d’EntreVies, i el director historiador del Centre d’Estudis, expert en la historia anarquista de la ciutat, sobre si hi havia connexió – o no- entre l’antic moviment llibertari d’abans de la guerra civil i els nous moviments llibertaris de la ciutat, i sobre si aquesta connexió s’havia donat, paradoxalment, a través del PSUC local, per la seva capacitat bestial d’integrar-ho tot i servir-li a tothom. Converses d’aquelles que desencadenen tempestes internes que saps que han entrat directes a l’òvul de dalt, i que saps que alguna cosa engendraran.

Darrere EntreVies hi ha hores d’entrevistes i de recollir materials i escanejar tresors. Molta feina que no he fet jo: jo sóc la iaia “refor”, la que no sap fer res sense diners ni condicions, a la que han hagut de recordar-li sovint la màxima okupa de “per què hem de demanar més diners si no ens calen?”. I és ben cert. No ens calen. No ens calen molts. Però una mica sí. I l’única cosa útil que jo puc fer pel projecte és difondre-ho. Perquè no tenim estalvis ni volem subvencions i volem pagar-li la feina a la muntadora i el dissenyador gràfic, la Mercè Tafalla i el Pablo Taladro, els companys tècnics, i volem organitzar una jornada per presentar-ho, i volem fer una exposició amb tot el material que hem recollit. No volem guanyar premis a festivals, volem retornar el relat col·lectiu al propi col·lectiu i fer-ho arribar més enllà. Fins ara el docu ha despertat curiositat, interès, riures, somriures i ganes de retrobar-se i com que sabem que la ciutat està canviant lentament i inexorablement, creiem que és un bon moment, que pot servir de revulsiu per a molta nova gent. Us necessito. Us necessitem per això. Ajudeu-nos a fer-ho possible. Obrim un Goteo demà i tindrem un mes per aconseguir els diners. Enporfavor. I GRÀCIES . MOLTES GRÀCIES.

Montse Santolino.

A Facebook https://www.facebook.com/EntreViesLHospi/
A twitter: @EntreViesLHospi
Al mail: entrevieshospi@gmail.com

“La historia es nuestra y la hacen los pueblos”, Salvador Allende. #EntreViesLH #25anysOkupantLH #OkupasLH #Okupemlahistoria #laperiferianoserinde #anarkochonis

Comments are closed.