Aquesta és una temptativa —massa llarga per a ser un resum, massa curta per a ser una anàlisi en profunditat—, de recopilar i entendre els cicles de violència i de lluita i resistència contra aquesta violència a Ciutat Vella. Sʼintenta fer a partir de tres elements que es van superposant: 1) les polítiques dʼagressió dutes a terme per transformar, lliurar al mercat i rendibilitzar el territori (i la relació amb polítiques que es fan més enllà de lʼàmbit municipal); 2) els processos dʼexpulsió i resistència a què han donat lloc; i 3) els subjectes socials que de manera formal i informal han configurat aquestes resistències i contraatacs, i les característiques de les seves formes de lluita. Dʼaltra banda, també és un intent de pensar el cicle actual de lluites al Districte i les seves necessitats, a partir dʼaquesta perspectiva històrica, però també dʼuna primera interpretació de la situació actual.

Petit balanç de (la lluita contra) un barricidi

El període de violència urbanística organitzat al voltant de les Olimpíades del 92 va ser el més perllongat, agressiu i destructiu socialment i urbanísticament des de lʼobertura de la Via Laietana. Va començar el 1988, amb els primers enderrocs i les expulsions veïnals al Raval; va continuar amb les operacions de demolició del Casc Antic i els ajuts a la «rehabilitació privada» al Barri Gòtic; i va intentar completar-se amb un epíleg a través del Pla dels Ascensors de la Barceloneta com un altre model de rehabilitació privada basat en la instal·lació dʼascensors a les escarides finques del barri portuari. Aquest cicle va culminar amb lʼobertura el 2011 de la nova seu de la Filmoteca de Catalunya, que posava fi a un període de vint-i-cinc anys de colonització i conflicte urbà.

El procés de reforma tenia dues finalitats: Ciutat Vella havia de ser una fàbrica de producció de valor (immobiliari, comercial…) per al mercat i també ser el producte (turístic, de marca…) en si. Per fer-ho possible es van crear Promoció de Ciutat Vella (PROCIVESA) i la seva successora Foment de Ciutat Vella (FOCIVESA), a les quals seʼls van donar poders dʼactuació en matèria dʼexpropiació i dʼintervenció urbanística. A les dues societats participaven, juntament amb lʼAjuntament i la Diputació, La Caixa, SABA Aparcaments, Telefónica…, que eren accionistes i beneficiàries amb diferents percentatges.

Perquè la combinació entre la fàbrica Ciutat Vella i el producte Ciutat Vella funcionessin, el panorama humà també havia de correspondre amb les expectatives i necessitats econòmiques. El desenvolupament immobiliari i la conversió a parc temàtic del centre de la ciutat havien dʼanar acompanyats de la substitució de població. El veïnat només es podia quedar si contribuïa a la revaloració del territori amb el seu poder adquisitiu (nous veïns de classes altes) o amb la seva imatge de marca (artistes i membres de les indústries culturals). Qui no ho complís només podia assumir el compte enrere abans de marxar o lʼexpulsió violenta. Aquesta dinàmica és difícil de dimensionar, ja que no hi ha hagut mai xifres oficials sobre els milers de persones expulsades o desplaçades, però el 2005 Josep María Huertas Clavería i Jaume Fabre van xifrar en 7.000 només les persones afectades per les operacions dʼenderrocament.

Parlem dʼun procés capitanejat des de les pròpies institucions estretament aliades amb grans poders privats, que es produïa a més a més en un determinat context legal, polític i econòmic: desmantellament general de drets dels llogaters (amb les successives reformes de la Llei dʼArrendaments Urbans), cessió de sòl al mercat privat (mitjançant els processos de liberalització a la Llei del Sòl primer del PSOE i després del PP), i el començament a partir del 1996 del boom immobiliari. Sobre el territori de Ciutat Vella —amb sensibles diferències segons els barris, però amb greus conseqüències socials en tots els casos— això donaria lloc a una cascada dʼexpulsions visibles i invisibles, mitjançant lʼacció complementària i sempre violenta entre Estat i mercat. Dʼuna banda, demolicions massives com les de lʼactual Rambla del Raval, Robador i la Plaça dels Àngels al Raval o les de Santa Caterina i el Forat de la Vergonya al Casc Antic, van tancar zones senceres dels barris establint espais de violència estructural al llarg dʼanys. Amb elles, pràctiques de violència quotidiana com expropiacions, assetjament immobiliari, desnonaments i tota mena de fraus i irregularitats tant institucionals com privades.

Aquest procés va estar, a més, recolzat en un ampli consens que abastava des dels partits a lʼesquerra del PSC governant (ERC i Iniciativa per Catalunya) fins a entitats veïnals, sindicats majoritaris, la totalitat dels mitjans de comunicació i sectors de les elits i les indústries culturals. Tots ells, de diferent manera, van tenir la seva contrapartida en termes urbanístics i econòmics: CCOO, UGT o lʼAssociació de Veïns del Raval van tenir el premi de la cessió dels solars per les seves cooperatives dʼhabitatge a més de les oficines d’UGT en el marc de la coneguda com operació Illa Robador; el MACBA, el CCCB o universitats tant públiques com privades (de la UB a UPF o la Ramon Llull) van capitalitzar el territori en termes dʼindústria cultural o del coneixement. En aquest marc de relacions clientelars de diferent nivell i amb expectatives diferents, es va construir un consens polític suficient per a lʼexecució del barricidi, que els perpetradors anomenaven «sanejament, recuperació o rehabilitació».

Així i tot, aquest consens es va produir enmig dʼun clima de resistències tant formals com informals, que no van poder evitar els profunds estralls dʼaquella estratègia de «destrucció creativa», però que sí que van aconseguir sabotejar el guió que buscava reduir els barris a la productivitat immobiliària i turística. Una agrupació difusa entre subjectes ja presents i subjectes inesperats va acabar alterant el codi. La resistència de les poblacions residents amenaçades, el protagonisme de les noves migracions de la dècada de 1990 i els primers 2000, les okupacions protagonitzades per sectors juvenils sotmesos a situacions de precarietat laboral i ja amb dificultats dʼaccés a lʼhabitatge, la recomposició dʼuns nous moviments socials molt travessats per la confrontació amb lʼespeculació, la resistència a desaparèixer de col·lectius com les treballadores sexuals, el posicionament dʼalgunes associacions veïnals al marge del consens majoritari i alguns sectors de classe mitjana mobilitzats en relació amb la destrucció de patrimoni històric. Aquest magma no va poder frenar però sí alterar el pla mestre que sʼestava ordint als circuits de poder.

Amb certes diferències segons els barris, les composicions socials començaven a ser més complexes. Al Casc Antic i al Raval hi havia composicions semblants: destrucció urbana, processos dʼexpulsió i de resistència residencial, aparició veïnal de la classe treballadora transnacional (migrant), i un teixit juvenil precari (sovint també transnacional, tant europeu com llatinoamericà). Era una batalla porta a porta, pis a pis, que només aconseguia trencar-se quan en certs espais —el Forat de la Vergonya, algunes finques de Robador…— cristal·litzaven aliances entre aquesta nova complexitat dʼactors.

Al Gòtic i la Barceloneta, amb formes socials i de classe diferents, hi operaven altres característiques: un teixit social/familiar menys marcat per les migracions, una tensió entre pressió econòmica i resistència a lʼexpulsió residencial estructurada sobre vincles familiars i veïnals intergeneracionals. Això era més fort a la forja obrera i portuària de la Barceloneta i estava més desgastat en la barreja de classes mitjanes i classes populars del Gòtic.

En aquell moment, el model dʼassociació de veïns que havia jugat un paper catalitzador a les dècades del 1970 i el 1980, es mostrava esgotat com a model dʼorganització i incapaç dʼabastar tant els subjectes com els conflictes del moment. Deixant de banda aquelles associacions que directament es van posar al servei del projecte de destrucció i expulsió, el paper dʼaquelles que van optar per un lloc dʼoposició, va ser donar cobertura jurídica a lʼhora dʼafrontar disputes judicials amb les institucions (que, en alguns casos, com el de la Taula del Raval, els van suposar atacs ferotges com el muntatge mediàtic-judicial dʼuna falsa xarxa de pederàstia), però ja mai més el de representació més o menys àmplia dels subjectes veïnals.

En qualsevol cas, aquests contextos van acabar determinant les pròpies característiques, perfils i necessitats de les lluites que es van donar al moment. La degradació immobiliària com a punt zero del procés especulatiu, va propiciar processos dʼokupació tant dʼhabitatges com de centres socials, que sovint generaven aliances entre la població resident amenaçada i la població juvenil precaritzada. La classe treballadora transnacional com a nou component veïnal va bloquejar el anhelat procés d’elitització del parc dʼhabitatges i també es va reflectir en lluites polítiques i processos dʼorganització social, com els tancaments per la regularització a diferents esglésies del Districte. A la Barceloneta, lʼaliança entre el que originalment era una Comissió de Festes del petit carrer de Pescadors i lʼokupació dʼun edifici propietat de la Guàrdia Civil (Miles de Viviendas), va generar una lluita que va aturar lʼanomenat Pla dels Ascensors, la principal arma estratègica per posar el barri al servei del mercat. Al Casc Antic, lʼaliança no exempta de conflictes interns entre okupes, veïnat en processos dʼexpulsió i lʼAssociació de Veïns del Casc Antic va donar lloc a la reapropiació social dʼuns terrenys tancats i destinats a un macroaparcament i una plaça dura, i que van acabar sent espai públic veïnal (durant un temps amb alts graus dʼautogestió). Al Raval, i va ser al voltant de Robador —convertit, mitjançant un enorme cràter tancat al cor del barri, en una zona dʼexclusió legal on sʼexercien tota mena de violències contra els seus habitants— on es van teixir aliances circumstancials, gairebé de guerrilla i en mode aquí caic, aquí m’aixeco, alternativament entre la Plataforma contra lʼEspeculació, lʼAteneu del Xino, El Lokal, la Taula del Raval i veïns de finques com Robador 29 o Robador 33, mentre la Barcelona oficial desplegava el discurs humanista, sostenible i multicultural del Fòrum 2004.

Eren lluites estretament lligades la defensa dʼun territori (entès no només com a lloc físic sinó com a espai social); clarament antiinstitucionals en tant que lʼAjuntament no apareixia com un mediador o ens neutral sinó com lʼautor intel·lectual i material de la violència; deslligades de partits polítics en la mesura que qualsevol representació institucional estava compromesa en diferents graus amb el que estava passant; i arrelades a les necessitats immediates dels habitants fustigats pels processos dʼexpulsió.

Lʼaprovació el 2006 dʼuna ordenança cívica, pensada principalment per a Ciutat Vella i amb la finalitat de criminalitzar les pràctiques formals o informals, molestes o dissidents respecte al projecte i la imatge de districte i de ciutat que volia projectar-se, no era aliena a la intensa activitat de recuperació del l’espai públic, que va suposar la mobilització dʼaquest conjunt de resistències.

Entre la crisi i la hiperturistització

Arribada la crisi del 2008, la indústria turística va ser convertida en la suposada alternativa productiva a una economia del totxo que havia entrat en fallida i que, almenys durant un temps, seria difícil de vendre com a «camí de prosperitat». Si bé el turisme mai no havia estat absent del model i la seva relació amb lʼespeculació immobiliària era evident, en els discursos institucionals va començar a perfilar-se com la gran taula de salvació que donaria cobertura a noves polítiques de transformació del territori.

Aquesta va ser la manera com la legislatura de CiU i Xavier Trias va donar continuïtat als més de trenta anys de Governs municipals tripartits o bipartits entre PSC, Iniciativa per Catalunya i ERC. La coincidència del comandament convergent a lʼAjuntament i al Govern de la Generalitat en mans dʼArtur Mas, va permetre obrir de bat a bat les comportes dʼun nou període de privatització i explotació del territori. Des de la Generalitat, a través dʼuna llei omnibus, van ser totalment desregulades les obertures de pisos turístics o aparthotels. Mentrestant, des de lʼAjuntament sʼaprovava un Pla dʼUsos, lʼúnic estudi previ del qual era, literalment, un estudi de mercat sobre el potencial hoteler del Districte encarregat a la consultoria privada BBD. Els seus dos eixos principals eren:

• Permetre lʼampliació dels hotels ja existents i la construcció dʼaltres de nous en zones perifèriques del Districte i en edificis catalogats com a patrimoni.

• Lʼaprovació de les Àrees de Tractament Específic als entorns del Forat de la Vergonya, Robador i el Front Marítim de la Barceloneta, per a lʼobertura sense restriccions de bars, restaurants i negocis dʼoci nocturn. No era coincidència que les tres ATE incloses al Pla dʼUsos coincidissin amb els tres nuclis de conflicte urbà més significats durant el període de la reforma.

Lʼacceleració turística anava acompanyada de la renovació de lʼaposta per un altre cicle més dʼexpulsió veïnal, que ja no estava basat en lʼactuació a través dels enderrocs i els desallotjaments, sinó en la creació dʼun context econòmic que per si mateix (inflacionant tant els preus de lʼhabitatge com el cost de la vida, mentre les precarietats laborals sʼincrementaven) provoqués lʼexpulsió gradual. Això no excloïa, però, accions institucionals concretes dirigides a exercir pressió sobre determinats punts. La compra el 2014 de deu finques al Raval i al Casc Antic (una inversió de 12,5 milions dʼeuros) estava destinada a forçar un altre procés dʼexpulsió de població: «No estem fent pisos per reallotjar gent de la zona sinó que , al contrari, sʼhan fet pisos de lloguer assequible perquè gent de la resta de la ciutat vingui a viure a Ciutat Vella», va dir obertament la regidora Mercè Homs.

En aquells moments, allò que en les dècades de 1990 i 2000 havia estat un procés migratori, ja havia consolidat un nou mapa social al barri, complex en termes sociològics, i una vegada més incòmode i indigest per als plans de remodelació previstos. Ara bé, el que sʼha anomenat «el pes de la població estrangera» (aproximadament el 41% dʼhabitants del Districte amb una nacionalitat diferent de lʼespanyola) comportava diferents variables. Ja hi havia un nombre important dʼoccidentals de classe alta corresponents a la població elititzant: professors, artistes, estudiants de màster, treballadors de multinacionals, diferents components de la classe global, que responien a les expectatives institucionals dʼatracció de població. En canvi, un percentatge molt més gran era el dʼaquella classe treballadora transnacional que llastrava aquest procés dʼelitització. A aquestes alçades, més enllà de lʼalt nivell de mobilitat que hi ha al Districte, una part important dʼaquella població ja havia format vides, tenien criatures a lʼescola i en general projectes de vida arrelats al territori, en molts casos també ja es comptaven entre els que havien adquirit la nacionalitat malgrat continuar sent tractats en tots els ordres com a nouvinguts. En tots dos casos, la denominació «immigrant» era i és una manera naturalitzada però forçada de mantenir lʼexclusió, dʼestrangeritzar malgrat lʼarrelament evident al territori.

Dʼaltra banda, les seves condicions dʼexistència estaven i estan estretament lligades a les cadenes de valor relacionades amb els seus processos migratoris i a un racisme funcional als interessos capitalistes en joc on també tenen un paper una classe empresarial i propietària transnacional els nínxols de negoci dels quals estan aferrats a lʼexplotació dels seus compatriotes. Empresaris de diferents orígens que controlen multitud de comerços, restaurants, pensions… —on treballen sense contracte part important dels seus paisans que troben en aquest canal el primer punt de subsistència—, alhora que tenen una porció important dʼhabitatges on sovint s’allotja aquesta classe treballadora transnacional en condicions dʼamuntegament durant llargs períodes. Converteixen, així, els vincles i lʼestat de necessitat dels seus compatriotes en part del seu procés dʼacumulació per fer-se un lloc funcional a les cadenes dʼexplotació global, jugant a més un paper de disciplinament i control de la mà dʼobra. Això alhora que, a la resta dʼàmbits de lʼhostaleria, la construcció, el turisme, els hotels o les escales més precàries de lʼeconomia de plataforma, aquesta mà dʼobra és la recepta secreta dels beneficis de la classe empresarial tant autòctona com a multinacional, gràcies a una absència de drets que permet reduir els sous, multiplicar les hores i empitjorar les condicions, sustentant lʼèxit de lʼacumulació sobre aquesta sobreexplotació. Destaca ja en aquesta època, una massa creixent de treballadores transnacionals concentrades en lʼàmbit domèstic o com a cambreres de pis, en molts casos soles i amb criatures a càrrec, la singular realitat de les quals de classe, raça i gènere anirà adquirint cada vegada més rellevància, i que més endavant esdevindrà el subjecte més visible de les lluites de lʼhabitatge.

Al costat dʼaquest, com lʼaspecte més visible i nou del període, perviu tota una població desplaçats interiors de diferents generacions, supervivents del barricidi de dècades anteriors, en molts casos mantenint encara contractes de renda antiga i patint violències quotidianes per part de les propietats, en altres ressituats en pisos socials al mateix Districte, sense les condicions per sortir de la pobresa estructural, sotmesos a un sever control institucional, subsistint mitjançant treballs o chapuces sense contracte i diferents formes dʼeconomia informal o, en el cas dʼaquelles persones amb més edat, amb pensions de misèria. Es tracta dʼuna població apartada, deixada en uns llimbs existencials, com si fos una rèmora dʼun altre temps que ocupés un lloc en un temps al qual ja no pertanyen. Però que es resisteixen precisament a ser un anacronisme practicant resistències informals: ocupacions de pisos públics, resistències a les trampes de la pròpia administració per expulsar-los quan hi són de manera legal, autosubrrogacions il·legals o alegals de contractes, arranjaments mutus entre formes de vulnerabilitat (acords de convivència basats en la relació entre sostre i cures entre veïnes, entre gent jove i gent gran…) que eviten les expulsions sortint del focus de la vigilància institucional.

Iniciar aquest segon cicle de colonització urbana significava intentar arrencar aquelles poblacions que es van resistir a ser esborrades del mapa i el que havia arrelat de manera inesperada en aquestes dues dècades de destrucció. En aquell moment en què lʼendèmica pobresa estructural del Districte sʼhavia complexitzat i lʼanomenada realitat dels assalariats pobres ja era palpable, les retallades obren una doble via de degradació i desinversió de serveis públics, de desmantellament de drets socials i de sabotatge múltiple de les formes de subsistència popular. Si per una banda sʼaccentua una persecució més severa de col·lectius com a venedors ambulants informals o de les treballadores sexuals, de lʼaltra la Generalitat pretén, el 2012, una retallada general de pagaments del PIRMI (5000 expedients cancel·lats), que era lʼúnica font de subsistència de moltes dʼaquestes persones o nuclis familiars i que, només al Raval nord, afectava almenys 300 persones.

Associat a aquest procés, en uns barris on lʼassistencialisme repressiu perviu des de fa segles, es produeix una fase dʼexternalització de la gestió institucional la pobresa, que provoca un boom del que des de certs àmbits sʼha anomenat com la «indústria del rescat». Lʼabandonament dʼaquest terreny per part de lʼEstat, en aquest cas de lʼAjuntament i la Generalitat, té el correlat en el creixement exponencial dʼun teixit assistencialista privat sobredimensionat. Entitats fins llavors limitades a una escala de barri com el Casal dels Infants o Surt fan un salt dʼescala per convertir-se en macroentitats (sovint com a franquícies que arriben a obrir delegacions fins i tot al Marroc), alhora que comencen a proliferar multitud de petites estructures amb diferents tipus dʼespecialització. Algunes dʼaquestes, a través dels anomenats itineraris dʼinserció, dediquen tota o part de la tasca a un paper dʼagències de col·locació dʼuna nova inframà dʼobra, donant cobertura sovint a formes de servitud laboral draconianes. Unes altres, les conegudes com a «empreses dʼinserció», tenen directament una activitat productiva (hostalera, tèxtil…) però la seva característica és la producció de mà dʼobra «exclosa» (ja com una etiqueta institucionalment assumida), i que converteixen contractes en pràctiques o d’inserció no remunerats o remunerats per sota del (ja precari) nivell del mercat laboral en un nou model d’explotació sota el signe de la filantropia. Aquesta expansió del que sʼha anomenat el «tercer sector», no només comporta una substitució del marc de drets per una relació arbitrària dʼ«assistència». A la pràctica, es tracta de la construcció deliberada dʼunes formes de comunitat sustentades sobre el clientelisme i la despolitització dʼaquells àmbits que contenen un fort component de conflictivitat social. La dependència dʼaquestes entitats tant de recursos institucionals com de la filantropia dʼempreses privades, i alhora la dependència de les persones respecte dʼaquestes entitats per a la cobertura dʼuns mínims vitals, es converteix durant aquest període en la gran aposta de governança de la crisi social. Cosa que no és exclusiva de Ciutat Vella, però que aquí adquireix un paper particularment rellevant.

En aquest període han anat desapareixent o afeblint-se les aliances formals o informals del cicle anterior. Les okupacions, les lluites migrants, lʼactivisme urbà contra lʼespeculació, les expressions veïnals com la de la Barceloneta… han entrat en un cicle de desgast i en alguns casos de desaparició més o menys temporal. Al territori es mantenen vincles però els espais que havien sostingut certes lluites en la major part dels casos desapareixen i en alguns romanen com a petits grups dʼafinitat vigilants de la realitat però amb una activitat escassa. Lʼeclosió del 15m coincideix amb aquest esgotament dels espais organitzatius al territori, i en aparença ve a suplir i a obrir un espai en un moment en què, malgrat la situació de crisi social, era difícil entreveure els horitzons de lluita. El fet que, a més, la Plaça Catalunya fos el seu epicentre, permetia una permeabilització encara més gran respecte a les terminals actives a Ciutat Vella, que en bona part es van acabar bolcant i fent seu un procés que prometia lʼobertura dʼuna àmplia zona de ruptura .

La contrapart dʼaixò va ser una mena de desterritorialització de les lluites, que va impedir que es creessin connexions amb subjectes com la classe treballadora transnacional o el que hem anomenat desplaçats interns. Això no era aliè als que protagonitzaven el 15m. Apareix un altre cop un teixit juvenil però amb un perfil molt diferent al del corrent de les okupacions: becaris, eventuals de lʼeducació, la sanitat o altres àmbits de lʼadministració, arquitectes o advocats en pràctiques, amb situacions dʼocupació i habitatge precàries, però en la majoria dels casos amb una relació amb el barri purament residencial i circumstancial. Potser amb lʼexcepció de la Barceloneta, sempre més ben articulada als vincles barrials, el replegament de Plaça Catalunya per generar assemblees de barri no va servir per estendre i capil·laritzar el moviment. En realitat va tenir un funcionament molt diferent, i sovint amb una certa distància respecte als mateixos territoris i les seves realitats específiques. En bona part, les assemblees de barri del 15m preparaven els grans esdeveniments i manifestacions periòdiques que centraven lʼactivitat, però en cap cas no es van preocupar per comprendre i intervenir en i des del territori. Sí que deixarien, però, un conjunt de relacions que, més endavant, en el moviment antituristització però sobretot en el moviment dʼhabitatge, haurien de baixar la mirada, de nou, arran de barri.

Un nou cicle de (lluita contra les) violències immobiliàries i econòmiques amb la salut comunitària com a mar de fons

El cicle que sʼobre a partir del 2014 està marcat per la fallida dels límits de tolerància del turisme massiu i un nou cicle de violència immobiliària associada a un nou període dʼinversions i especulació tant de fons voltors internacionals com dʼestructures locals especialitzades en lʼexplotació intensiva del mercat immobiliari.

En el primer cas, els efectes de les polítiques aplicades des del 2011 es desborden. Només els edificis dedicats a hotel al Districte passen, entre 2011 i 2014, de 309 a 361,2 i en aquell moment els apartaments turístics són 9606 (només comptant aquells reconeguts oficialment i no els il·legals o els irregulars). Els establiments turístics (entre hotels, aparthotels, apartaments, pensions…) superen els 10.000 segons xifres oficials, i el conflicte entre vida veïnal i turisme que havia anat donant diferents mostres de la seva existència des de mitjans dels 2000, acaba situant-se de manera ineludible a centre de lʼagenda. I amb ell qüestions associades a la gestió de lʼespai públic, el descans, els recursos (aigua, energia…), la gestió de residus, etc.

Mentre això passa, en un pla menys visible emergeix el que podem anomenar una acceleració inversora al mercat immobiliari associada a dinàmiques globals: transferències massives dʼactius immobiliaris entre bancs i de bancs a fons dʼinversió, i lʼaterratge de les SOCIMI (societats dʼinversió especialitzades a lʼexplotació del lloguer) gràcies a la llei aprovada per Zapatero el 2009 i posteriorment aprofundida pel Govern de Rajoy. Un nou cicle dʼacumulació que provoca un nou període de violència immobiliària que afecta famílies atrapades encara en la crisi hipotecària, finques majoritàriament ocupades il·legalment per persones en diferents situacions de precarietat, part de les desplaçades internes que havia sobreviscut al barri, la classe treballadora transnacional que en la crisi havia perdut els seus mitjans de subsistència…, enfrontant-se a grans estructures financeres en processos de desnonament. Acompanyant el procés i les velocitats exigides pel ritme intensiu de les inversions, van aparèixer diferents actors: des dʼespeculadors intermediaris locals el paper de la qual a la cadena era comprar finques per col·locar-les a grans fons en operacions llampec, fins a estructures com Desokupa dedicades a fer la feina bruta i exercir la violència directa sobre els habitants de la finca quan operacions que necessitaven un buidatge ràpid dʼaquella o quan la resistència era superior a lʼesperada.

En aquest moment coincideixen dos processos organitzatius que van filant diferents confluències, i que sovint agrupen els dos aspectes de conflicte que es fan presents. Dʼuna banda, lʼarticulació dʼuna resposta pública als estralls de la indústria extractiva del turisme, lʼesclat més virulent del qual es produeix el 2014 a la Barceloneta, on el protagonista principal és el veïnat històric portuari i popular. A la resta de barris es donen processos dʼorganització a més de més modestos amb confluències més fràgils: alguns activistes dels de sempre, residus del 15m i veïns de classe mitjana amb vides consolidades als barris i que han vist com el turisme suposa un procés de desmantellament de la «vida de barri». De lʼaltra, es comencen a articular processos dʼorganització espontanis, sense cap teixit organitzatiu formal, al voltant dʼalgunes de les finques on sʼhan detectat diferents formes de violència immobiliària relacionades amb el període inversor. Tant als processos de lʼincipient moviment antituristització (a la Barceloneta però també a temptatives com Ciutat Vella no està en Venda) com en aquests processos de detecció i defensa de finques sota setge, operen un conjunt de relacions prèvies: de les lluites antiespeculatives i contra la reforma urbanística de les dècades de 1990 i 2000 juntament amb subjectes provinents del 15m que sʼestan ressituant i que seran una de les bases del procés que vindria.

Potser lʼespai pioner i que millor va saber detectar i sintetitzar les necessitats del moment estava precisament a la baula més feble dels barris de Ciutat Vella: Resistim al Gòtic es va plantejar alhora com un espai de defensa veïnal, un col·lectiu antidesnonaments i un dispositiu de denúncia dels estralls del turisme. Aquesta va ser una de les primeres cobertures organitzatives davant dels nous casos de violència immobiliària. A la seva estela i també com a fruit dʼalguns grups de WhatsApp dʼescala de barri engegats per respondre als desnonaments, eclosionaria un conjunt dʼassemblees, col·lectius i sindicats dʼhabitatge. Aquests començarien a cobrir espais que aleshores no cobrien ni la PAH ni lʼincipient Sindicat de Llogateres i es concebrien dʼuna manera més arrelada a la construcció de xarxes relacionals al territori, a més de la seva connexió amb estructures similars a altres barris. Una presència majoritària de treballadores transnacionals amb famílies a càrrec i en molts casos monomarentals, un sector jove activista principalment encara en el període universitari, un nou teixit dʼaliances feministes i de dones (des de Putes Indignades a les Vilaretes) amb moltes terminals als col·lectius dʼhabitatge, alguns supervivents dels processos de remodelació urbanística, vells activistes de lluites de fa vint o trenta anys i la xarxa supervivent de les restes no institucionalitzades del 15m eren els components dʼaquest procés. Sense entrar aquí a les seves diferències i per què, és aquí on neixen Raval Rebel i el Sindicat dʼHabitatge del Raval, o el Sindicat dʼHabitatge del Casc Antic i que aconsegueixen, encara que no massivament, recollir a les seves assemblees una representativitat de la realitat complexa dels barris que feia temps no aconseguia cap estructura activista.

Entre aquest conjunt de lluites, dʼuna manera o altra, la salut col·lectiva davant dʼuna situació de desemparament material —en relegació de les infraestructures bàsiques, en la destrucció de la vida a lʼespai públic, en lʼexacerbació de la desigualtat, en lʼentrega de la seva geografia a lʼespeculació— sʼanava dibuixant en altres processos. El preludi dʼaquest període era precisament lʼassassinat de Juan Andrés Benítez a mans dʼuna patrulla de Mossos dʼEsquadra al Raval, que va sintetitzar, dʼalguna manera, allò que Ruth Gilmore ha anomenat «la vulnerabilitat davant la mort prematura diferenciada per grups». Allò que a Juan Andrés es va manifestar dʼuna manera particularment violenta i aparentment circumstancial, en els números sobre esperança de vida del Districte resulta en una realitat estructural. Lʼefectiva expropiació popular de lʼÀgora Juan Andrés Benítez un any després del seu assassinat, inaugurava un període en què de diferents maneres, la salut comunitària en relació amb les relacions de classe i dʼespai (viure al Raval com una condemna a viure menys i viure pitjor) es manifestaven com un conflicte radical.

La violència immobiliària va tenir una derivada totalment imprevista en la crisi dels anomenats «narcopisos». La successió interminable de transmissions patrimonials entre bancs i fons es va traduir en un període dʼabandó de bona part del parc immobiliari sobretot del Raval i el Gòtic, aprofitat per les xarxes de narcotràfic per a un procés dʼexpansió i ocupació control territorial: finques on es produïa un trànsit continu, pisos utilitzats per a consum per les pròpies xarxes… mentre la responsabilitat dels propietaris dʼaquests actius immobiliaris es perdia en un univers de transaccions embullat. Amb els seus més i menys, aquest moment va donar lloc a una experiència dʼautoorganització veïnal difícilment reduïble als marcs més tòpics. Organitzat mitjançant assemblees de carrer interconnectades en xarxa, on sʼagrupava un nivell dʼorganització veïnal diversa quant a origen, gènere, edat… segurament serà difícil que es repeteixi aquesta multiplicitat de capes del barri en un espai autoorganitzat. Pel que fa al contingut, si bé una part dʼaquesta xarxa va plantejar un enfocament estrictament ancorat en «la seguretat», des dʼaltres àmbits la intel·ligència col·lectiva va saber fer una lectura molt més àmplia: una clara denúncia de lʼespeculació com lʼorigen del problema, la defensa de recursos sanitaris per a les persones consumidores o una aliança amb el moviment dʼhabitatge per okupar aquells pisos on lʼactivitat narco havia estat desallotjada, va saber diferenciar lʼexigència de lʼactuació policial contra les xarxes de narcotràfic dʼuna proposta clara de relació entre drets socials i salut comunitària. És lʼarrel dʼon sorgirà posteriorment la Xarxa Veïnal del Raval.

Un altre procés inesperat que posaria, des dʼuna altra perspectiva, la salut comunitària com a element transversal dʼaquell moment, seria la lluita pel CAP Raval Nord davant lʼampliació del MACBA, generant un altre nou terreny dʼaliances tan inesperat com fructífer. Els moviments del MACBA per desactivar la construcció del nou CAP a la vella Capella de la Misericòrdia, lʼúnic espai que per les seves condicions i ubicació geogràfica reunia les condicions exigibles per a la construcció dʼun equipament obsolet des de feia anys, va donar lloc a una lluita en què conflicte urbà i de classe difícilment podien sintetitzar-se millor. En un dels barris amb pitjor esperança de vida de la ciutat, tots els mecanismes de poder de la burgesia i les indústries culturals, es van mobilitzar contra una cosa tan elemental com un ambulatori. Davant dʼaixò, una aliança entre treballadores sanitàries i activistes de barri va aconseguir convertir la creativitat col·lectiva i la capacitat de resistència i organització en el gran mitjà dʼacció i de comunicació que va aconseguir frenar la recolonització de lʼespai.

Tot i això, el període estaria molt marcat per estrenyiment que el marc institucional establiria sobre lʼautonomia de les lluites. Lʼanomenada aposta municipalista va donar lloc de manera automàtica a una confrontació partidista Comuns/CUP que distorsionaria la vida mateixa dels espais de base, sotmetent-los a tensions i interessos que ja no se situaven en les pròpies necessitats sinó en lʼesfera de les disputes partidistes. Si bé aquest condicionant es podria haver evitat, van ser diversos els factors que van fer que acabés sent un condicionant permanent: el fet que en les fases anteriors els partits fossin un actor aliè als moviments socials de base i la manca dʼanticossos davant les seves pràctiques, la interessada confusió entre partits i moviments de la pràctica totalitat dels qui havien passat del carrer al partit o la institució, o la pròpia debilitat dels espais de base per pensar i abordar aquest escenari.

En aquest període, les polítiques «de proximitat» dels Comuns (amb consellers a cop de telèfon) han anat disminuint el marge dʼautonomia política dels espais de dissidència, condicionant-los i portant-los a terrenys de permanent negociació tàctica. Això no ha permès establir estratègies dʼoposició pràctica en profunditat més enllà de la denúncia i impugnació. No gaire diferent, encara que des dʼun altre lloc, ha estat el paper de la CUP. Primer intentant extreure dels processos de lluita social el combustible per a les seves particulars disputes institucionals i la seva confrontació amb els Comuns. Després intentant hegemonitzar tota forma dʼoposició i fustigant o menyspreant qualsevol que no es plegués a les seves línies estratègiques (cosa que avui semblen replicar altres subjectes escindits de la seva mateixa estructura, sota el paraigua dʼHoritzó Socialista).

Per fer un mínim balanç, el treball dels Comuns sʼha limitat a pal·liar les conseqüències més visibles dʼalguns aspectes de la crisi social: mecanismes de mediació en els desnonaments, diferents recursos poc eficients respecte a determinants estructurals, del tipus ajudes precàries, reducció de la intensitat repressiva en relació a les treballadores sexuals (encara que no tant sobre els manters)… Tot això sense ampliar espais de drets dins de les seves competències, mostrant durant aquestes dues legislatures els límits polítics clars de la institució i del propi projecte dels Comuns. La contrapart dʼaquests apedaçats ha estat la transferència de patrimoni immobiliari públic al sector privat, que tindrà efectes clarament estructurals: la destinació a interessos privats de grans infraestructures com lʼedifici de Correus, lʼhivernacle de la Ciutadella o una mossegada més de lʼantiga llotja de pescadors, o lʼimpuls dʼun esdeveniment com el de la Copa Amèrica, han resultat una avançada del que ha de venir.

En aquest període, les lluites han tornat a tenir al centre els subjectes que habiten el territori, però no tant el territori com a espai de defensa i de lluita per la vida col·lectiva; els processos organitzatius han estat més mediats i condicionats per lʼòrbita institucional, però ha sorgit una xarxa dʼaliances i un conjunt dʼexperiències que haurien de ser la base dʼuna acció potencialment més àmplia.

Tornar a començar

En aquests moments, Ciutat Vella és un exemple paradigmàtic de la relació entre lʼeconomia extractiva sobre un territori i el seu empobriment. Només per donar algunes dades, amb el 6,5% dels residents de la ciutat concentra el 30% dels hotels i el 25% dels apartaments turístics, però és alhora el Districte amb lʼesperança de vida, el nivell de renda i els salaris més baixos dels deu districtes de la ciutat. Per tant, un territori explotat amb una població sobreexplotada i empobrida en la seva immensa majoria.

Dʼaltra banda, la característica principal dʼaquesta població és viure o amb els drets disminuïts o directament sense drets. Tant si parlem de les poblacions supervivents dels successius processos de remodelació i expulsió, com de la diàspora migrant arrelada al Districte, potser hi ha un parell de dades que sintetitzen clares zones comunes:

• El nivell de pobresa salarial, que el 2018 afectava un 22% de les persones contractades per compte aliè (mentre la mitjana de Barcelona era un 14%), va passar el 2021 a un 27,7% (enfront dʼuna mitjana del 15 % a Barcelona) arribant a assolir durant el període de la COVID un 38%. Si pensem que bona part de la pobresa salarial pot caminar alternant contractes porqueria amb feines porqueria sense contracte, això pot acostar-nos a quant pot significar el «treball assalariat submergit». Considerar que al voltant dʼ1 de cada 3 assalariats de Ciutat Vella treballen o subsisteixen sense drets o amb drets disminuïts a lʼextrem, podria ser una estimació fins i tot modesta.

• El 65% de la població de Ciutat Vella viu en règim de lloguer, la renda mitjana mensual per llar és de 1737 € i la mitjana del lloguer al Districte a finals del 2023 era de 1014 €, un 58% dels ingressos mitjans mensuals de la població. Considerant que bona part de la població no només està per sota de la mitjana sinó que difícilment arriba als 1000 € mensuals, la pregunta és com no sʼha produït aquest procés dʼexpulsió tan volgut. Si baixem més a fons, i considerem que la mitjana dʼingressos salarials de les dones a Barcelona és de 6400 menys a lʼany que un home, extrapolant això sobretot a les treballadores transnacionals el pou encara pot ser més profund.

En aquest context, hi ha una realitat subjacent de la qual gairebé no es parla: unes 23.700 persones dʼentre 15 i 30 anys (un 22% de la població del Districte). Dʼaquestes, bona part són filles de la diàspora migrant; nascudes, crescudes i socialitzades a Ciutat Vella, però tractades institucional, mediàtica i sovint també socialment com a estrangeres. Aquest conjunt inclou: xavaleria que està a punt de finalitzar el cicle dʼestudis obligatoris, que ja els ha acabat i que sʼha incorporat al mercat laboral, o que ha accedit als estudis universitaris però que probablement afrontarà a la mateixa precarietat social i laboral que els qui no ho han fet. No és desgavellat pensar que aquesta població, que més enllà dels mèrits acadèmics que individualment hagi aconseguit teixir, ha crescut en la precarietat i sʼenfronta a un conjunt dʼesferes dʼexclusió, serà un element determinant en lʼevolució del Districte als propers anys.

En aquest context, el nou aterratge del PSC al capdavant del Govern municipal sʼha plantejat com un nou impuls als dos aspectes que des del 1992 marquen la vida dels barris de Ciutat Vella: 1) lʼintent dʼobrir un nou cicle dʼacceleració turística i de transferència de recursos al sector privat i 2) un altre intent més dʼexpulsió de població per la pròpia pressió econòmica o per les polítiques de setge a lʼespai públic. Lʼanomenat Pacte per Ciutat Vella, plantejat com la gran bandera programàtica del nou Govern amb Albert Batlle al capdavant del Districte, recupera essencialment el que va ser el seu programa no aplicat del 2011:

• Crear una agència a lʼestil del que van ser PROCIVESA i FOCIVESA, que van ser agents dʼexpulsió veïnal entre el 1988 i el 2008 (data en què es dissol FOCIVESA i es converteix en lʼactual Foment de Ciutat)

• Impulsar un «nou pla estratègic de transformació social, urbana i econòmica», que a la pràctica significa iniciar un nou procés de polítiques a favor del mercat.

• Crear un nou consens, mitjançant una taula que inclogui des dʼentitats socials fins a empreses, que justifiqui les noves estratègies dʼexplotació econòmica del territori i dʼexpulsió social

Aquesta projecció es produeix a més a més en un context polític molt particular:

• Una clara majoria neoliberal pel que fa al projecte de ciutat, en què coincideixen PSC, Junts, PP i en alguns aspectes fins i tot Vox, que seria un ferm partidari de qüestions com lʼenduriment de lʼordenança cívica, de certs aspectes relacionats amb els drets socials (negació dʼajudes, alternatives habitacionals, empadronaments…), o accions com la supressió dels mercats ambulants dʼeconomia informal.

• Lʼautoinactivació dels Comuns com a oposició, ja que la seva única voluntat és ocupar quotes de govern. Això tornaria, amb certs matisos, el context institucional a la lògica de les dècades 1980, 1990 i 2000: polítiques neoliberals sota el lideratge del PSC amb una esquerra col·laboracionista formant part de lʼaparell de govern.

• La renovació del que mai no sʼha anat: lʼassociació Ajuntament/poder econòmic, per a lʼexplotació més gran encara del territori. Això ja sʼha materialitzat al Consell Assessor dʼInfraestructures: presidit pel convergent Santi Vila i amb gent com Andreu Mas Colell (el conseller de les retallades amb Artur Mas), Àngel Simón (Agbar), Salvador Alemany (Saba Infraestructures) o Maria Teresa Garcia-Milà (Repsol). Gairebé una avantsala del que podria ser la futura Agència Ciutat Vella i una materialització del consens PSC/Junts pel que fa al projecte de ciutat.

Això passa, a més, en un moment en què, com explicàvem amb anterioritat, els dos corrents principals dels processos de lluita dels darrers anys, la constitució de les assemblees i sindicats dʼhabitatge i el més disminuït moviment antituristització, avui es troben més aviat en una situació dʼimpàs o reculada. La qüestió és, vist tant el panorama social dels barris (del qual gairebé no hem donat més que unes pinzellades), quines són tant les necessitats per captar el conflicte i intentar organitzar-se des dʼaquesta realitat.

Es tracta de fer valer tota lʼexperiència de lluita i organització que hem acumulat fins ara, però igualment no ufanar-se. Segurament cal construir espais menys magnetitzats tant per lʼòrbita institucional com per lʼòrbita dels partits; tornant a situar quin és el veritable paper de la institució com a actor directe de les lògiques dʼexpulsió i explotació i no com un fictici agent mediador; pensar els mecanismes per tornar a ampliar el cercle de reciprocitats, amarant-se així de les realitats moltes realitats barrials, i de convertir-les en un teixit organitzat més extens que lʼactual.

Miguel Martín (militant de barri al Raval)