Serà que encara els anem bé, que som un bon atribut, com un quadre a la paret o un pin a la solapa. La instrumentalització del veïnat per part del poder és de les estratègies més grolleres i antigues d’assimilació de la protesta que coneixem. Aquest cop per decorar una tanca que ens expulsa. Sembla una broma dolenta i no, és la pobresa d’esperit d’una institució que no ha canviat res ni mica des de la seva creació.

Sabem que els processos de gentrificació són lents, PSC i Fundació MACBA tenen plans a llarg termini. Enguany el MACBA celebrarà el seu aniversari, trenta anys de tristor, expulsió i espoli de l’espai d’un barri treballador. D’eufòria d’uns pocs i pena dels molts. I nosaltres ens preguntem, quin entorn volen d’aquí a trenta anys? Els veïns actuals, hi figurem o hauran trobat un altre decorat?

No entrarem en la valoració del projecte en si, però el context en què s’insereix el converteix en una mera cessió al veïnat d’un petit espai de representació. Arribar, posar la cara, dir la nostra i tornar a casa. Un projecte que queda molt lluny de la idea que tenim aquí baix de el que és comunitari, l’autonomia, l’autorepresentació i, fins i tot, la vocació de servei públic que hauria de tenir el museu.

Des del profund respecte a l’artista i al veïnat que ha decidit participar-hi, no podem deixar de sentir la misèria d’una institució que, acumulant 7.325 m², li roba al veïnat 1105 m² més, i a sobre ens vol de decorat… per quant temps?

No oblidem. No perdonem.

Defensem els barris de Ciutat Vella.