No sotmetre’s a allò que és considerat injust. Des del poder s’explica al revés del que vol dir. S’entén com a irresponsabilitat, com a interès personal davant el col·lectiu és a dir sotmetre a la llei com la millor actitud solidària. En realitat la submissió és l’actitud que reforça l’ordre establert injust enfront de la insubmissió que el posa en qüestió i permet obrir possibilitats de canvi.

Contínuament sorgeixen exemples del que parlem. La recent i eterna campanya contra l’ocupació, presentant a l’okupa com algú que només es preocupa del seu interès davant el de les persones febles, com una mena de monstre. Els ocupes, els clàssics, precisament el que han fet des de sempre és recuperar per a la societat habitatges buits, en ruïnes, posant en qüestió la propietat i l’abús de bancs i inversors, basant-se en el dret a l’habitatge per a qualsevol i intentant formes de vida col·lectives.

La crisi i la deriva explotadora del capitalisme ha empès que avui l’ocupació s’hagi estès a moltes famílies que no tenen una altra possibilitat d’assegurar-se un sostre, i gràcies a les assemblees d’okupes en el seu moment i als moviments per l’habitatge digne ara, que han legitimat aquestes pràctiques entre la gent. Practicar l’acció directa desobedient s’ha demostrat com una possibilitat d’exercir els drets en la pràctica davant els processos administratius i legals sempre a favor dels grans propietaris.

La insubmissió és responsabilitat col·lectiva per assumir la nostra vida davant de la delegació, a ser consumidors passius, enfront de la injustícia. Volem ser subjectes actius de la nostra vida i no objectes dignes d’assistència, usuaris, consultats i participats sense decidir l’important.

Cal no oblidar que ocupes i insubmisos van aconseguir acabar amb el servei militar obligatori, obrir la lluita per l’habitatge i els espais lliures enfront de l’estat a un alt preu de llibertat personal i col·lectiva.

Pels temps que corren ens tocarà cada dia ser més insubmissos, aprendre del que s’ha fet i inventar de nous, a poc a poc, dia a dia. Sense delegar la nostra responsabilitat i assumint riscos cuidant-nos col·lectivament.

Elogio de la Insumisión

No someterse a aquello que es considerado injusto. Desde el poder se explica al revés de lo que quiere decir. Se entiende como irresponsabilidad, como interés personal frente al colectivo es decir someterse a la ley como la mejor actitud solidaria. En realidad la sumisión es la actitud que refuerza el orden establecido injusto frente a la insumisión que lo pone en cuestión y permite abrir posibilidades de cambio.

Continuamente surgen ejemplos de lo que hablamos. La reciente y eterna campaña contra la ocupación, presentando al ocupa como alguien que solo se preocupa de su interés frente al de las personas débiles, como una especie de monstruo. Los ocupas, los clásicos, precisamente lo que han hecho desde siempre es recuperar para la sociedad vivienda vacías, en ruinas, poniendo ne cuestión la propiedad y el abuso de bancos e inversores, en base al derecho a la vivienda para cualquiera e intentando formas de vida colectivas.

La crisis y la deriva explotadora del capitalismo ha empujado que hoy la ocupación se haya extendido a muchas familias que no tienen otra posibilidad de asegurarse un techo, y gracias a las asambleas de okupas en su momento y a los movimientos por la vivienda digna que han legitimado estas prácticas entre la gente. Practicar la acción directa desobediente se ha demostrado como una posibilidad de ejercer los derechos en la práctica frente a los procesos administrativos y legales siempre a favor de los grandes propietarios.

La insumisión es responsabilidad colectiva para asumir nuestra vida frente a la delegación, a ser consumidores pasivos, frente a la injusticia. Queremos ser sujetos activos de nuestra vida y no objetos dignos de asistencia, usuarios consultados y participados sin decidir lo importante.

No hay que olvidar que ocupas e insumisos consiguieron terminar con el servicio militar obligatorio, abrir la lucha por la vivienda y los espacios libres frente al estado a un alto precio de libertad personal y colectiva.

Por los tiempos que corren nos tocará cada día ser más insumisos, aprender de lo hecho e inventar lo nuevo, poco a poco, día a día. Sin delegar nuestra responsabilidad, asumiendo riesgos cuidándonos colectivamente.