Sumari

Editorial: No demanis que pugui anar pitjor

Afortunadament amuntegats al Moll de la Fusta –que n’hagués escrit Salvat Papasseit? veiem com els vaixells enfilen la bocana del port, pel camí de la blocada i turmentada Gaza amb l’esperança d’obrir un camí, que es nomena humanitari i que hauríem de dir desesperat i comencem a escriure aquest editorial esperant que el vent giri.

Palestina, amb raó, eclipsa actualment totes les guerres obertes al planeta, que són tantes! 70.000 morts (en el moment que tanquem l’edició, Francesca Albanese, relatora de l’ONU, entitat poc sospitosa d’extremismes, ha declarat que hem de començar a pensar en 680.000 víctimes, xifra que alguns científics i acadèmics, inclús israelians, afirmen com la més probable), assassinats, destrucció de tot el que té vida i tot el que la sosté, en directe, sense cap mena de recança per part del genocida estat d’Israel i massa silencis –o brams de recolzament igualment genocides– al voltant. Cada dia pensem que no poden anar més enllà en la infàmia i la deshumanització, però malauradament sense sorpresa, no és així.

I aquí tenim un problema “editorial”. En algun moment s’ha de tancar el text que encapçala la revista, però… I sabem com acabarà tot? Malament, encara que acabés la guerra demà i ens haguéssim de preocupar, per exemple, només, dels voltors que iniciïn la capitalista reconstrucció.

Això anterior no és del tot cert, atès que tenim el mateix problema amb l’entorn més proper. El món, llunyà i a frec, canvia dia a dia a pitjor, en tots els àmbits de la vida.

Així, hem centralitzat la revista en les guerres, amb el dossier, i ens hem estès al feixisme i la seva relació –o no– amb el capitalisme. Palestina va saltant entre les pàgines des d’on ens parlen les ràdios lliures, el malestar mental, Kafka, el laïcisme, l’urbanisme necessari, memòria des de Viznar i les seves fosses i, inclús, la punyetera Sagrada Família. I en parlem de col·lectius propis i propers, de la vida a l’Ateneu, de revistes, de música, de llibres i de retalls de la nostra història i dels nostres barris.

Tal i com estan les coses, semblaria superflu parlar d’aquelles que, amb la mesura dels desastres, semblen petites, però creiem que són més necessàries que mai. La ciutat, per exemple, però no únicament, s’escola entre obres, mentides, repressió, buidor i desconfiances i inaccions. I no queda més remei que dir-vos que el món futur ens necessita, que hem de trobar formes de lluita, resistència i organització perquè ens hi va la vida, potser no físicament o no del tot, però la vida, amb majúscules i en llibertat.

Amunteguem-nos com ho fèiem a l’inici del text per començar i continuar camins d’alliberament, i no demanem mai que pot anar pitjor, perquè la resposta, si no fem res, és òbvia, tot.