El Lokal és del Raval 08/10/2024 | 06:00
Aquest centre cultural llibertari i alternatiu celebra, amb un concert, el 37è aniversari i que, gràcies a la solidaritat col·lectiva, ha evitat ser expulsat del barri
Iñaki García, al fons d’El Lokal, el desembre del 2017, quan CRÍTIC el va entrevistar / JORDI BORRÀS

“El Lokal és fiable, confiable i útil”, deia l’Iñaki García en una entrevista a CRÍTIC fa uns anys. Em sembla que no n’hauria pogut trobar una definició millor. Trenta-set anys d’història donen per a molt, així que segurament cadascú podria reconstruir la seva petita memòria personal amb El Lokal. Per alguns podria ser un lloc de resistència i denúncia a l’olimpisme, quan el PSC va aplicar les seves polítiques higienitzadores i alguns es van forrar amb els plans urbanístics: eren els anys en què el maragallisme començava a idear la marca Barcelona. Per alguns potser va ser un suport més per acabar de decidir que no els farien mai soldats i, per tant, abraçar la insubmissió i tot el que comportava aquest acte de desobediència. Per alguns potser va ser un espai de politització, un lloc on anar a comprar discos i llibres, fanzins i samarretes, i xerrar, i trobar una zona de confort on compartir gustos i anhels, potser també una mica de ràbia, una botiga de referència, una mirada de complicitat.

Per alguns potser va ser la porta d’entrada al zapatisme, quan en aquell llunyà 1 de gener de 1994 es van aixecar i posar els passamuntanyes, i la Guiomar hi era i va escriure un llibre [Zapatistas sin fronteras], i de seguida van muntar un comitè i amb Virus, que també es va fundar allà, van editar el llibre i fer un munt de presentacions… I durant més de 15 anys van fer de pont amb l’autonomia indígena i molts hi van viatjar i la seva lluita va inspirar multitud de col·lectius i d’activistes des de l’autonomia però també des d’una nova manera de pensar-nos, des d’uns llenguatges nous que de sobte se’ns tornaven molt quotidians. El Lokal com a pont o un punt més de la xarxa de complicitats autònomes i autogestionades que s’estaven creant. I, de sobte, tot s’anava entrellaçant i les okupacions es connectaven amb les “comunas de Carne y Hueso” que havia escrit en Pau Malvido a Nosotros los malditos en aquells anys finals dels seixanta i setanta (de jornades llibertàries i mítings a Montjuïc) que s’havien esforçat tant per extirpar de la memòria col·lectiva i després el punk, i els moviments antiglobalització.

El Lokal forma part d’aquest Raval impossible d’expulsar ni domesticar per més policia que hi posin

Per alguns potser només és una entrada estranya al número 1 del carrer de la Cera, un dubte; per altres, un lloc on anar a buscar eines, un refugi, un lloc on mai no et demanaran el carnet, un lloc on t’ajudaran a fer els tràmits per poder cobrar l’atur, per donar-te d’alta a la Seguretat Social o senzillament t’acolliran quan no hi ha ningú i no tens res, i molt menys papers. Un refugi enmig del Raval i una forta convicció: la gent autoorganitzada té poder. I d’aquí a l’ajuda mútua. I d’aquí a fer barri. I d’aquí a la lluita pel CAP Raval Nord. I d’aquí a aturar desnonaments i mobilitzar-se contra els narcopisos. A denunciar la connexió entre els pisos buits en mans d’inversors estrangers i les màfies que els ocupen. I com la pressió veïnal pot influir i activar les institucions. Desallotjar la màfia i reapropiar-se dels pisos per a la gent del barri, pel lloguer social.

El Lokal forma part d’aquest Raval impossible d’exterminar. Impossible d’expulsar ni domesticar, per més intervencions urbanes que hi facin, per més policia que hi posin, per més gentrificació que intentin. Només cal veure com va alçar-se davant la mort infame de Juan Andrés Benítez a les mans dels Mossos d’Esquadra. El Raval migrant, el Raval de les prostitutes i els activistes, el Raval de les veïnes pobres i dignes, el Raval d’El Lokal va llançar-se al carrer, i després va arribar l’Àgora, allà, on l’asfalt encara està tacat de sang, i hi van plantar moltes plantes (i ara són l’enveja del barri). Una àgora, un espai de trobada per tots els que es van llançar al carrer, tan diferents, a vegades tan distants però que saben reconèixer-se.

Sempre ha estat un projecte col·lectiu, obert, que no havia de tenir contractats, sinó només companys/es que s’organitzen

“El Lokal és fiable, confiable i útil”, deia el bo de l’Iñaki i reivindicava el seu model autoorganitzat i des de l’autogestió que no ha volgut dependre mai de subvencions ni institucions. Que fàcil hauria sigut per a l’assemblea decidir viure amb més comoditat econòmica, no rebutjar dues vegades la medalla d’or de la ciutat, cercar una fórmula de subsistència cercant l’entrada de diners públics (que també són nostres…), però no. El Lokal sempre ha entès que és un projecte col·lectiu, obert, que no havia de tenir contractats, sinó només companys/es que s’organitzen. El Lokal aportant experiència però sense assenyalar ni acusar, només compartint, generant debats, amb els encerts i els errors, amb les contradiccions i la fermesa. Un dels trets característics d’El Lokal em sembla que ha sigut construir discurs a través de la pràctica. Les seves alertes sobre com les indústries culturals o les institucions absorbeixen, buidant-les de potència, totes les alternatives que construïm fins a destruir-les. El seu ser rereguarda acollidora per temps de defalliment, la seva xarxa per temps d’intempèrie per demostrar que el buit no existeix. Que sempre ens tenim les unes a les altres.

Però a la ciutat dels fons d’inversió no li importa res tot això i aquest any els va comunicar que ja podien anar recollint tots els llibres, els discos, les samarretes, perquè pensaven vendre el local i fotre’ls fora. L’enèsima expulsió. Què hi podien fer? Com sempre, la fórmula era la mateixa. El Lokal és el barri, és la gent, és allò col·lectiu. Així que només hi havia una manera: propietat col·lectiva i suport mutu. És així com van llançar una campanya de micromecenatge i en 48 hores van aconseguir més de 30.000 euros. Poder-se quedar al barri tenia un preu, 120.000 euros, i la cooperativa de serveis financers Coop57 (algun dia hauríem de posar en valor els centenars de projectes que s’han pogut engegar gràcies a ella) hi va fer la resta.

El Lokal no només es quedava, sinó que continuava essent del i pel barri. I per celebrar-ho, i també per seguir recollint fons, demà, 9 d’octubre, celebraran el 37è aniversari a la sala Paral·leI 62. Hi serà Planeta Grelo i hi serà Muchachito. També hi serà en Joan Garriga i sobretot, no en tinc cap dubte, hi serà la bona gent del Raval i totes nosaltres que omplirem el P62 fins a la bandera amb l’alegria de les petites victòries i els somriures, amb les abraçades i la màgia de les nits boniques, i les ballarugues que allunyen els patiments i les cançons que s’enfilen fins al cel. Va, ens veiem demà!