És inadmissible el menyspreu amb què el director artístic del Liceu es refereix a la gent que viu al carrer del Raval (cat/cas)

Presentació de la reedició en vinil del NO 92
11 maig, 2022
María, Pere e Iñaki al Faqs a TV3 parlant sobre desnonaments al Raval
16 maig, 2022

És inadmissible el menyspreu amb què el director artístic del Liceu es refereix a la gent que viu al carrer del Raval (cat/cas)

14 maig, 2022
 

 

«Víctor Garcia del Gomar va afirmar durant l’acte de presentació de les noves portes dissenyades per Jaume Plensa, que el Liceu és “el paradís, però de vegades ens trobem amb l’infern” a l’entrada. Va dir que les noves portes de l’edifici han de protegir de “la gent que es punxa heroïna o vol dormir aquí”.

Les autoritats les van considerar desproporcionada i davant de l’escàndol que es va armar va fer unes disculpes amb la boca petita afirmant que no se li havia entès i precisament l’escàndol és perquè si se’l va entendre.

El Liceu sempre ha representat l’aristocràcia, l’oligarquia del país al bell mig de la ciutat. Incrustat al Raval ha xocat amb la cultura rebel del barri, a les representacions sempre ens tocava veure la fila de cotxes de luxe pel carrer Hospital, el gran desplegament policial i les vestidures estrafolàries de la gent rica. Ens recordava els qui manen i els qui som la resta de forma clara sense cap dubte. Notaves la por que sentien abans d’entrar i eixir del Gran teatre.

Semblava que amb els temps han volgut «popularitzar» i acostar l’òpera i el teatre a la gent, a parer nostre impossible mentre encara sigui propietat privada i de les de veritat subvencionades amb diners públics, cosa que es contraposa amb les necessitats de la gent que viu al voltant en situacions de màxima explotació.

Fins i tot el Teatre s’ha permès treballar una òpera pròpia relacionada amb el Raval, amb finançament europeu perquè el barri hi participi d’alguna manera.

A la que es dona l’oportunitat sorgeixen, una altra vegada, els dimonis, com ens veuen la gent de «bé» a la gent del carrer: «prostitutes, xoriços, jonquis, pobres…» li va faltar anomenar els anarquistes i els maricons. Aquells que som l’infern a les portes del paradís, per això s’han de tancar amb unes portes artístiques a l’alçada del delicte perquè no puguin entrar al porxo i protegir-se del fred o la pluja.

Ja han estat diverses les ocasions en què grans personatges de les fundacions que dirigeixen grans infraestructures culturals i amb els seus negocis respectius s’han referit d’una manera similar quan han de referir-se a la gent del carrer. Aquestes declaracions ens permeten veure qui són, com veuen el món i fa por sentir-les en actes públics sense que s’hagin de desdir, dimitir o demanar perdó.

Es converteixen i ens converteix en dos mons separats, confrontats: l’infern i el paradís. Per descomptat que ells són el paradís i nosaltres l’infern. No són capaços de veure que l’infern és la vida que fan viure a la gent de baix, sense habitatge digne, sense feina digna, però hereus d’una cultura rebel, del suport mutu, de la solidaritat i que han estat al barri abans que la seva classe ho descobrís.

La gent humil, menyspreem la supèrbia, l’arrogància, la prepotència i el classisme dels poderosos i els seus contractats.

 

Es inadmisible el desprecio con qué el director artístico del Liceu se refiere a la gente que vive en la calle del Raval

«Víctor García del Gomar afirmó durante el acto de presentación de las nuevas puertas diseñadas por Jaume Plensa, que el Liceu es “el paraíso, pero a veces nos encontramos con el infierno” en la entrada. Dijo que las nuevas puertas del edificio deben proteger de “la gente que se pincha heroína o quiere dormir aquí».

Las autoridades las considerraon desproporcionada y ante el escándalo que se armó hizo unjas disculpas con la boca pequeña afirmando que no se le había entendido y precisamente el escándalo es porque si se le entendió.

El Liceu siempre ha representado la aristocracia, la oligarquía del país en medio de la ciudad. Incrustado en el Raval ha chocado con la cultura rebelde del barrio, en las representaciones siempre nos tocaba ver la fila de coches de lujo por la calle Hospital, el gran despliegue policial y los ropajes estrafalarios de la gente rica. Nos recordaba quienes mandan y quienes somos el resto de forma clara sin ninguna duda. Notabas el miedo que sentían antes de entrar y salir del Gran teatro.

Parecía que con los tiempos han querido «popularizar» y acercar la ópera y el teatro a la gente, en nuestra opinión imposible mientras siga siendo propidad privada y de las de verdad subvencionada con dinero público, lo que se contrapone con las necesidades de la gente que vive alrededor en situaciones de máxima explotación.

Incluso el Teatro se ha permitido trabajar una ópera propia relacionada con el Raval, con financiación europea para que el barrio, participe de alguna manera.

A la que se da la oportunidad surgen, otra vez, los demonios, como nos ven la gente de «bien» a la gente de la calle: «prostitutas, chorizos, yonquis, pobres…» le faltó nombrar a los anarquistas y a los maricones. Aquellos que somos el infierno a las puertas del paraíso, por lo que hay que cerrarlas con unas puertas artísticas a la altura del delitiro para que no puedan entrar en el porche y protegerse del frío o la lluvia.

Ya han sido varias las ocasiones en las que grandes personajes de las Fundaciones que dirigen grandes infraestructura culturales y con su respectivos negocios se han referido de una forma similar cuando han de referirse a la gente de la calle. Estas declaraciones nos permiten ver quiénes son, como ven el mundo y da miedo oírlas en actos públicos sin que tengan que desdecirse, dimitir o pedir perdón.

Se convierten y nos convierte en dos mundos separados, confrontados: el infierno y el paraiso. Por supuesto que ellos son el paraiso y nosotros el infierno. No son capaces de ver que el infierno es la vida que le hacen vivir a la gente de abajo, sin vivienda digna, sin trabajo digno però propietarios de una cultura rebelde, del apoyo mutuo, de la solidaridad y que han estado en el barrio antes que su clase lo descubriera.

La gente humilde, despreciamos la soberbia, la arrogancia, la prepotencia y el clasismo de los poderosos y sus contratados

Comments are closed.