Des del barri del Raval (cat/cas) tota la nostra solidaritat i suport a les veïnes i veïns de la Barceloneta.

Podem permetre’ns el luxe de viure al barri Xino?

El Raval és un barri mestís, el resultat d’onades de gent que durant dècades hem anat arribant aquí per guanyar-nos el pa i un lloc on viure dignament. Per aquí no t’hi quedes gaire temps si et molesta veure gent amb costums religioses diferents de les teves, gent que vesteix d’una altra manera, gent que parla llengües que no et molestaries mai en aprendre, gent que interactua amb qualsevol o només amb qui considera els seus … Per això, els turistes en si, tampoc no ens molesten, ni tan sols ens molesten els turistes ‘low cost’ perquè quan podem permetre’ns viatjar, nosaltres mateixos, amb prou feines, arribem a turistes ‘low cost’.

Això no vol dir que estiguem disposades a seguir suportant un model de ciutat pensat per esprémer al màxim els diners de qui ens visita una setmana o un dia i que expulsa del barri a les que hi vivim durant tot l’any. Expulsió? Exagerem? L’equació és ben simple: un nou apartament turístic (legal o il·legal) vol dir que una altra família ha de marxar del barri; un nou hotel significa un equipament o un bloc de habitatges social menys; una altra botiga de souvenirs implica el tancament de la botiga de queviures de la cantonada (l’última, per cert).

L’Ajuntament de Barcelona (l’actual i els anteriors, aquí ningú no se’n salva) ha creat un monstre que devora els seus fills. Parlen d’incivisme, de recuperar la convivència … però aquest és un discurs hipòcrita i oportunista. Com poden parlar de convivència quan les seves polítiques han convertit els nostres barris en una selva on només hi manen els diners i el benefici especulatiu? On és el “govern de les persones” (o abans les polítiques “d’esquerra”) quan les veïnes del districte més pobre de Barcelona -juntament amb Nou Barris- hem de competir quotidianament amb una invasió de turistes disposats a pagar el que sigui per allotjament i menjar al centre de la ciutat? Què ha fet l’Ajuntament per, almenys, pal·liar aquesta pressió insuportable? No res en absolut. En tot cas, convidar-nos subtilment a que ens mudem a un altre lloc.

O no tan subtilment. De fet no estan sent gens amables. L’Ajuntament de Barcelona mostra una total intransigència davant de determinats comportaments qualificats d’incívics i una absoluta tolerància envers d’altres. Això no és aleatori. Multar per cada llauna beguda al carrer en una zona d’oci (cal tenir cura dels beneficis privats) i fer la vista grossa davant de comportaments molt més molestos en zones on les veïnes intenten dormir, no deixa de ser una mena de mobbing global exercit de manera indiscriminada contra un determinat veïnat. La Barceloneta n’és un exemple, però no és l’únic.

Diu el gremi d’hotelers per boca del seu portaveu actual, el senyor Xavier Trías, que el turisme genera llocs de treball. El que no diuen és que, malgrat que cada any es supera la xifra de visitants, a finals de 2013 el sector havia destruït a Barcelona 35.200 llocs de treball respecte el 2008. La resposta a aquesta paradoxa aparent és que el turisme és el sector on es registra una més alta precarització de les condicions laborals. Dit d’una altra manera, on abans hi havia quatre cambrers ara n’hi ha tres que treballen més hores i cobren menys per atendre un major nombre de clients. Potser hagi arribat l’hora de fer els comptes d’una altra manera i mesurar fins a quin punt el fenomen turístic representa un benefici o una llosa pel conjunt de les ciutadanes i ciutadans de Barcelona, tenint en compte l’encariment que suposa en aspectes tan bàsics com l’habitatge i l’alimentació.

Això s’ha d’aturar perquè si no ho aturem, els qui manen (els que apareixen als mitjans i els que es mantenen a l’ombra) seguiran intentant batre rècords de visitants i beneficis, aprofitant-se descaradament dels recursos comuns i públics per als seus interessos privats. Mentre la pobresa, els desnonaments i la precarietat laboral augmenten a Barcelona, l’Ajuntament inverteix la taxa turística en atraure més turistes i malbarata els escassos recursos públics en projectes com la remodelació del Passeig de Gràcia o el “Pla Paral·lel”. Tot molt bonic (incloent-hi els fanals de 6000€/unitat Marca Barcelona), però a qui beneficia? Evidentment a nosaltres no, tot el contrari, ens fa la vida més difícil. I això no només ens afecta als qui vivim a les zones amb més pressió turística, ens afecta a tots i a totes.

Des del Raval convidem a totes les veïnes i veïns de Barcelona a rebel·lar-se contra aquest model de ciutat, que només afavoreix a una elit i provoca que a nosaltres cada dia se’ns faci més difícil viure en llocs com el Ciutat Vella, la Sagrada Família o el Parc Güell (la llista és llarga, perdoneu si ens en deixem algun) perquè s’han tornat absolutament artificials, desnaturalitzats, irreconeixibles i, per acabar de fer-nos fora, un luxe que pocs ens podem permetre.

Visca la Barceloneta rebel! Estem amb vosaltres i disposats a mobilitzar-nos per recuperar els nostres barris i convertir-los en llocs pensats i construïts per nosaltres i on nosaltres hi puguem viure.

Assemblea del Raval.
Barcelona, 27 d’agost de 2014

COMUNICAT DE PREMSA | Assemblea Raval | 27/08/2014

L’assemblea del Raval fa seva la lluita de la Barceloneta

Davant les protestes que en les dues darreres setmanes està protagonitzant la Barceloneta per denunciar el fastig, no només pels apartaments turístics, sinó per la massificació turística del barri, des del Raval volem recolzar i unir-nos a aquesta mobilització. Les queixes de la gent del barri mariner de Ciutat Vella no ens són alienes ni en el Raval ni en la resta dels barris del centre de Barcelona. Les polítiques dutes a terme en el Districte de Ciutat Vella des de fa anys, per aquest govern municipal i pels anteriors, han estat exclusivament destinades a l’enfortiment de la indústria turística, oblidant sempre les necessitats dels veïns i veïnes.

En aquest sentit, l’enumeració de les suposades bondats econòmiques del turisme, oblida que, a més de ser un sector en el qual s’ha destruït ocupació en els últims anys, ha eliminat bona part del parc d’habitatges de Ciutat Vella, expulsant persones, afavorint la massificació turística i promovent economies especulatives. Només cal pensar que la immensa majoria dels prop de 7 milions de turistes que visiten Barcelona es concentren aquí, en el centre de la ciutat, per imaginar el desequilibri insostenible al que ens sotmet la pressió turística als qui hi vivim. A tot això cal afegir la despesa econòmica que suposa la pressió turística sobre els serveis públics quan els beneficis acaben en el sector privat, majoritàriament a mans d’uns pocs.

El que avui posa de manifest la Barceloneta és un símptoma i un senyal d’alarma: que el límit de l’insuportable està cada vegada més a prop, i que només la ceguesa de les elits polítiques d’aquesta ciutat i els interessos privats, amb els quals tan ben s’entenen, es neguen a veure. El turisme no és, per tant, la nostra salvació, sinó l’abisme al que ens està abocant un model de ciutat que vol portar aquest projecte fins al límit i, per tant, a la destrucció de la nostra convivència i la nostra vida quotidiana.

Perquè no volem que aquest sigui el principi de la fi dels nostres barris, la lluita de la Barceloneta és la nostra lluita.