Quan es posà la primera pedra de la Boqueria el 1840, llegim: «El Gefe superior político va fer el discurs central i el més llarg de l’acte. De la Boqueria poc se’n parlà; sabem que quan s’invoca una i altra vegada la Patria, malament: s’amaguen realitats ingrates i aquelles que es tapen acostumen a ser les més importants, com són el malestar general, repressions, atur, greus diferències socials, els preus dels aliments, etc. Patria és una paraula carregada d’ideologia que dóna peu a l’arbitrarietat i a actuacions autoritàries despòtiques. En nom d’aquella, quants milions
d’humans no han estat enviats al dolor i la mort mitjançant les guerres, en nom de la defensa de colònies, de la democràcia… tot per la Patria.» (…)

Sobre els bolets: «En principi, aquest aliment que tant ens connecta amb la naturalesa per la seva olor, gust, generositat i simplicitat, no pagava impostos a les portes de la ciutat, fins que l’augment del seu consum va fer que també fossin penalitzats; la gent protestà dient que a aquell pas també haurien de pagar el julivert i els cargols, que també creixien als patis de les cases, i el maig de 1853 s’aconseguí que els bolets foren eximits de tasses a la ciutat.» (…)

El dia a dia: «La Boqueria era un termòmetre que mesurava cada dia allò que es respirava i esdevenia a Barcelona; les converses entre compradores i venedores de confiança allargaven les petites transaccions; sortien problemes familiars i personals, s’abocaven les penúries que vivia cada una de les parts amb intercanvi de confidències, amb la recerca i necessitat de ser escoltat i rebre un altre parer; també es compartien les opinions sobre si de veritat vindrien temps millors, o pel contrari tot encara podria empitjorar. L’abundor i les sobres de menjar exposades
a les taules no volia dir que els venedors anessin tots ells sobrats de béns i diners, però en el seu conjunt, aquelles muntanyes d’aliments contrastaven amb la misèria de molta gent; abundància que descarnava les escenes de fam i raquitisme que arrossegaven tants cossos, molts d’ells infantils.»

La vaga general de 1902: «Nombrosos grups de venedors i venedores recorrien els carrers on hi havia també botigues de fruites i verdures les quals, aprofitant-se de l’escassetat de productes del camp, els venien ara a preus molt alts. Els piquets exigien que tanquessin les portes; la majoria ho feien i els que s’hi resistien contemplaven com patates, tomàquets i altres productes rodolaven pel carrer.»

La postguerra, 1939: «A la Boqueria es parlava fluixet quan es preguntava per la família, perquè la majoria restaven mutilades, amb components a l’exili o empresonats o als camps, d’altres executats… La por a tants confidents que els podies tenir a la mateixa cua del mercat o passejant, però sempre escoltant per delatar i fer mèrits.»