La normalitat era aixó. Anem cap els 33 anys d’un racó llibertari al Raval (cat/cas)

Cap veïna fora del barri. Stop desnonament Raval
17 setembre, 2020
Para las putas feministas y libertarias que luchan contra gigantes + Solidaritat i suport mutu
23 setembre, 2020

La normalitat era aixó. Anem cap els 33 anys d’un racó llibertari al Raval (cat/cas)

21 setembre, 2020
 

Aquí seguim, de vegades no sabem ni com. Agafant una mica d’aire i forces per seguir lluitant. La normalitat del capitalisme, del sistema de lucre, del guany per sobre de la vida de la gent i del planeta. Oberts tots els fronts. En tots els racons, gent lluitant davant d’un poder que s’exerceix amb total impunitat i sense vergonya. Donant-nos suport com millor podem per resistir i continuar vivint.

Temps durs, temps salvatges. Cal mirar-se, mirar i escoltar. Cal aprendre i millorar. No ens podem permetre fer el ximple, malbaratar energies, il·lusió i temps en veure qui és el que mana i així interrompre, desanimar i desgastar. Deixar que cadascú faci el que considera i apartar-se. Assemblees les justes per decidir amb ànim d’arribar a acords possibles i no avorrir a la gent. Confiar i donar marge i assenyalar els errors per millorar. Tenir la intel·ligència desperta en la raó comú, no en alimentar l’ego personal, familiar o de grup.

Defensar-nos del que ens fa mal, i dels que van per nosaltres encara que sigui per salvar-nos o indicar-nos el camí. Mesurant forces per veure fins a on podem arribar. Seguir el nostre propi camí, lluny del poder per ser útils. Fer-ho sense perdre el sentit ni cegar-nos per la supèrbia.

Les lluites creixeran perquè creixerà l’explotació. Cal cuidar-les, cal donar-los un cop de mà encara que no siguin les nostres. Cal fer màgia per donar-nos suport sense haver d’anar a un sens fi d’assemblees per arribar esgotades quan calgui actuar. Cal organitzar-se perquè no ens esgoti la solitud, sabent que l’organització és un mitjà, una escola i que no hi haurà una única manera. Haurem d’ajuntar-nos sense estar junts contínuament. Caldrà inventar les maneres perquè el que ens passa al Raval, passa al món i si podem ajuntar els racons sense una bandera o organització única, potser els podrem fer front.

Cal intentar-ho com s’està fent en la lluita contra els desnonaments, com va passar en la lluita pel Nou CAP Raval Nord. Que no hi hagi rendibilitat per part d’una organització, que el protagonisme sigui de les veïnes. Que sigui visible l’autonomia respecte a partits i institucions. Que la rendibilitat sigui per a la gent i per l’autoorganització i l’aprenentatge comú. Per fer créixer les xarxes. Quan això es veu és quan més gent hi participa i dóna suport. Quan s’i intueix que és per enfortir un espai, una organització o una institució o partit es tanquen portes.

Combinar la lluita comuna amb la de cadascú, aquesta serà la possibilitat. És un problema perquè atendre les dues no és gens fàcil. Aquest és l’assumpte.

La normalidad era eso. Vamos para los 33 años de un rincón libertario en el Raval.

Ahí seguimos, a veces no sabemos ni cómo. Cogiendo un poco de aire y fuerzas para seguir luchando. La normalidad del capitalismo, del sistema de lucro, de ganancia por encima de la vida de la gente y del planeta. Abiertos todos los frentes. En todos los rincones gente luchando frente a un poder que se ejerce con total impunidad y sin vergüenza. Apoyándonos como mejor podemos para resistiry seguir viviendo.

Tiempos duros, tiempos salvajes. Hay que mirarse y mirar y escuchar. Hay que aprender y mejorar. No podemos permitirnos hacer el tonto, malgastar energías e ilusión y tiempo en ver quien es el más más En interrumpir, desanimar y desgastar. Dejar que cada cual haga lo que considera y apartarse. Asambleas las justas para decidir con ánimo de llegar a acuerdos posibles y no aburrir a la gente. Confiar y dar magen y señalar los errores para mejorar. Tener la inteligencia despierta en la razón común no en alimentar el ego personal, familiar o de grupo.

Defendernos de lo que nos hace daño, y de quienes van a por nosotras aunque sea para salvarnos o indicarnos el camino. Midiendo fuerzas para ver hasta donde podemos llegar. Seguir nuestro propio camino, lejos del poder para ser útiles. Hacerlo sin perder el sentido ni cegarnos por la soberbia.

Las luchas van a crecer porque va a crecer la explotación. Hay que cuidarlas, hay que darles una mano aunque no sean las nuestras. Hay que hacer magia para apoyarnos sin tener que ir a un sinfin de asambleas para llegar agotadas cuando haya que actuar. Hay que organizarse para que no nos agote la soledad, sabiendo que la organización es un medio, una escuela y que no habrá una única manera. Tendremos que juntarnos sin estar juntos continuamente. Habrá que inventar las maneras porque lo que nos pasa en el Raval, pasa en el mundo y si podemos juntar los rincones sin una bandera u organización única, quizás les podremos hacer frente.

Hay que intentarlo como se está haciendo en la lucha contra los desahucios, como ocurrió en la lucha por el Nou CAP Raval Nord. Que no haya rentabilidad por parte de una organización, que el protagonismo sea de las vecinas. Que sea visible la autonomía respecto a partidos e instituciones. Que la rentabilidad sea para la gente y para la autoorganización y el aprendizaje común. Para hacer crecer las redes. Cuando esto se ve es cuando más gente participa y apoya. Cuandos e intuye que es para fortalecer un espacio, una organización o una institución o partido se cierran puertas.

Combinar la lucha común con la de cada cual, esa será la posbibilidad. Es un problema porque atender las dos no es nada fácil. Ese es el asunto.

Comments are closed.