Dona, raça i classe

Dilluns ens assabentàvem de l’assassinat de la Victòria Bertran. O no, potser només ens assabentàvem de la mort d’un tal Alfons no sé que més. I és que els mitjans de comunicació catalans – televisió, premsa, ràdio – difonien la mort d’aquest senyor, sembla que periodista conegut, i la seva llarga trajectòria professional.

Camuflat, de forma anecdòtica, entre les primeres línies de la notícia, apareixia l’assassinat de la seva companya, com si d’una fita més del seu exitós currículum es tractés. D’ella, de la dona, de la vida usurpada, de la morta a mans del masclisme, no se’n deia res. La seva desaparició era tractada de forma lleu, amb la mateixa lleugeresa que es comptabilitzen les xifres de les dones assassinades cada mes pels seus companys, marits, amants, pares, fills, veins…. Aquesta vegada, a més, la seva mort no era útil, ni tan sols, per omplir uns minuts del telenotícies vespre; en canvi, era molt més sucosa la vida d’ell.

La mort de la Victòria, no és, però, de cap manera, anecdòtica, sinó quotidiana i dolorosament habitual. I brutal. Brutal com totes les morts de totes les dones executades pel patriarcat. Tampoc no és, malauradament, anecdòtic el tracte mediàtic que ha rebut la seva mort: és només un exemple del silenci, l’oblit, la negació i l’encobriment de la violència masclista per part dels mitjans de comunicació, que els fa còmplices, col·laboracionistes, aliats, executors de la violència contra les dones.

Ens trobem, evidentment, davant d’un cas de corporativisme professional. Un encobriment flagrant d’un company de feina. Cap dubte. De la mateixa manera que el sindicat de policia nega la bala de goma que va rebentar l’ull de l’Esther Quintana. Res excepcional: parapetats en el seu col·lectiu i les escombraries dins de casa, que la flaira putrefacta no s’ensumi des del carrer. Però si furguem una mica més en la merda trobarem que, de fet, el que hi ha és un racisme i un classisme profundament inserts en la nostra societat i, evidentment, en els nostres mitjans.

Un home culte? D’èxit professional? Un catalanista progressista? Un dels nostres? Impossible. La violència masclista és patrimoni de les classes baixes, sorolloses i analfabetes, de les familíes desestructurades amb fills pollosos i pudents, de la púrria, de gent de pell fosca – paquistanesos, gitanos, llatins – o d’eslaus alcoholitzats. Però no és nostra. Nosaltres som gent respectable, a casa nostra no existeix la violència contra les dones ni el masclisme i les criatures, si són fosques, són adoptades. Això està en d’altres barris, no al districte de Les Corts, de cap manera!

Malauradament, si la violència masclista decidís presentar-se a la UNESCO tot exigint el seu títol de “Patrimoni de la Humanitat”, tindria prou mèrits per guanyar-lo. Sembla però, que premsa i televisió no tenen cap interès en veure-ho, en definitiva, en assenyalar-se com a partícips del sexisme, de la desigualtat, de la discriminació, de la violència contra les dones.

Així, seguint amb la narració de la vida i miracles de l’assassí, els mitjans apel·laven a la seva greu malaltia cardíaca o a la seva llarga depressió. No coneixem cap estudi publicat per cap prestigiosa revista científica, tipus Science, que associï dolència coronària amb tendència homicida. Tampoc tenim notícia fins al moment, que la malaltia mental, concretament la depressió, precedeixi el feminicidi. De fet, tenint en compte que la depressió és un dels trastorns més prevalents entre les dones (probablement manifestació de tota la violència masclista suportada, a nivell individual, social i estructural), si la depressió fos agent causal dels assassinats de parella, ens trobaríem amb un androcidi devastador, sense precedents en la història universal del genocidi. És curiós, també, que la mateixa malaltia que serveix per estigmatitzar les dones, per resta’ls credibilitat, hagi servit, en aquest cas, com element exculpatori o, si més no, atenuant.

L’assassinat de la Victòria és un acte atroç i cruel, com ho és cada feminicidi. El tracte mediàtic que ha rebut aquesta mort, com el que reben totes les morts per violència masclista no té cap justificació: és inhumà i despietat.
Feministes Indignades rebutgem i condemnem cada assassinat per violència masclista i cada notícia que per omissió o acció denigra la dona morta.
Per acabar, el més important, volem transmetre tota la nostra força i amor a la família, amistats i companyes de la Victòria, per tal que sàpiguen que en aquests moments de dolor profund no estan soles.
Feministes Indignades
————————————————————————————-
Mujer, raza y clase

El lunes nos enterábamos del asesinato de Victòria Bertran. O no, quizás sólo nos enterábamos de la muerte de un tal Alfons no sé que más. Y es que los medios de comunicación catalanes – televisión, prensa, radio – difundían la muerte de este señor, parece ser que un periodista conocido y su larga trayectoria profesional.

Camuflado, de forma anecdótica, entre les primeras líneas de la noticia, aparecía el asesinato de su compañera, como si fuera una medalla mas de su exitoso curriculum. De ella, de la mujer, de la vida usurpada, de la muerta en manos del machismo, no se decía nada. Su desaparición era tratada de forma leve, con la misma ligereza con que se contabilizan las cifras de las mujeres asesinadas cada mes por sus compañeros, maridos, amantes, padres, hijos, vecinos… Esta vez, además, su muerte no era útil, ni siquiera para ocupar unos minutos del telenoticias de la tarde; en cambio, era mucho mas jugosa la vida de él.

La muerte de la Victòria, no es, en modo alguno, anecdótica, sino cotidiana y dolorosamente habitual y brutal. Brutal como todas las muertes de todas las mujeres ejecutadas por el patriarcado. Tampoco es, lamentablemente, anecdótico el tratamiento mediático que ha recibido su muerte, es sólo un ejemplo del silencio, el olvido, la negación y el encubrimiento de la violencia machista por parte de los medios de comunicación, que los hace cómplices, colaboracionistas, aliados ejecutores de la violencia contra las mujeres.

Nos encontramos, evidentemente, frente a un caso de corporativismo profesional. Un encubrimiento flagrante de un compañero de trabajo. Ninguna duda. De la misma manera que el sindicato de policía niega la bala de goma que reventó el ojo de Esther Quintana.
Nada excepcional: parapetados en su colectivo y con la basura dentro de casa, que el olor putrefacto no se huela desde la calle. Pero si hurgamos un poco más en la mierda, encontraremos que, de hecho, lo que hay es un racismo y un clasismo profundamente insertos en nuestra sociedad y, evidentemente, en nuestros medios.

¿Un hombre culto?, ¿De éxito profesional?, ¿Un catalanista progresista?, ¿Uno de los nuestros? Imposible. La violencia machista es patrimonio de las clases bajas, ruidosas y analfabetas, de las familias desestructuradas con hijos piojosos y malolientes, de la chusma, de gente de piel oscura – paquistaníes, gitanos, latinos – o de eslavos alcoholizados. Pero no es nuestra. Nosotros somos gente respetable, en nuestra casa no existe la violencia contra las mujeres ni el machismo, y las criaturas, si son oscuras, son adoptadas. Eso está en otros barrios, no en el distrito de Les Corts ¡De ninguna manera!

Desgraciadamente, si la violencia machista decidiera presentarse a la UNESCO exigiendo su título de “Patrimonio de la Humanidad”, tendría méritos suficientes para ganarlo. Parece, sin embargo, que prensa y televisión no tienen ningún interés en verlo, ni en señalarse, en definitiva, como partícipes del sexismo, la desigualdad, la discriminación… de la violencia contra las mujeres.

Así, siguiendo con la narración de la vida y milagros del asesino, los medios apelaban a su grave enfermedad cardiaca o a su larga depresión. No conocemos ningún estudio que asocie dolencia coronaria con tendencia homicida. Tampoco tenemos noticia, hasta el momento, de que la enfermedad mental, concretamente la depresión, preceda el feminicidio.

De hecho, teniendo en cuenta que la depresión es uno de los trastornos más prevalentes entre las mujeres (probablemente manifestación de toda la violencia machista soportada, a nivel individual, social y estructural) si la depresión fuera agente causal de los asesinatos de pareja, nos encontraríamos con un androcidio devastador, sin precedentes en la historia universal del genocidio.
Es curioso también que la misma enfermedad que sirve para estigmatizar a las mujeres, para restarles credibilidad, haya servido en este caso como elemento exculpatorio o, cuando menos, atenuante.

El asesinato de Victoria es un acto atroz y cruel, como lo es cada feminicidio. El trato mediático que ha recibido esta muerte, como el que reciben todas las muertes por violencia machista no tiene ninguna justificación: es inhumano y despiadado. Feministas Indignadas rechazamos y condenamos cada asesinato por violencia machista y cada noticia que por omisión o acción denigra a la mujer asesinada.

Por último, lo más importante, queremos transmitir toda nuestra fuerza y amor a la familia, amistades y compañeras de Victoria, para que sepan que en estos momentos de dolor profundo no están solas.

Feministes Indignades