Horari durant l’agost al lokal (cat/cas)
24 juliol, 2023
Crònica del concert punk de les XIX Festes Alternatives del Raval
28 juliol, 2023

Crónica de la Ruta Llibertària de les XIX Festes Alternatives del Raval

25 juliol, 2023
 

 

Ruta llibertària pel Raval. 15 juliol 2023

LLOC DE TROBADA: Plaça del Pedró, a les 11 del matí

Aquest any el nostre itinerari serpenteja pel nostre entranyable barri del Pedró. La plaça amb aquest nom és situada a cent cinquanta metres de la porta de sant Antoni, una de les principals de la Barcelona emmurallada fins a mitjan del segle XIX.

La plaça, espaiosa en aquest estret Raval, se’ns mostra generosa, en superfície i humanitat: passen homes portant una gran nevera; un noi i una noia traginen un matalàs; un xicot de pell negre empeny un carro monumental de ferralla, turistes amb el nas enganxat al mòbil arrossegant maletes i bosses. També Roma arribà i plantà aquest pedró o fita quilomètrica aquí, camí de la Península. On som, des de fa segles conflueixen dos dels carrers més vells i antics de Barcelona, el del Carme i el de l’Hospital.

Aquesta plaça en sap molt de l’alegria i la joia de viure, més, però de patiments i misèries perquè aquí hi hagué l’ Hospital dels leprosos, amb el cementiri als peus de l’esglesiola romànica que ombrejava els safaretjos públics que tenia al darrera del seu absis i on anaven a fer la vogada les noies i dones del veïnat.

La font del Pedró era, al peu de la lletra, font de vida del barri junt amb els mateixos productes d’hortes i conreus, aviram, conills i alguns porcs que completaven el cicle anual alimentari dels més afortunats. La font rajava aigua que venia de la mina de Montcada i sempre hi havia cua de gent; però amb càntirs i gerres calia pujar-la a les cases; per això hi havia l’ofici dels aiguaders, que ho feien per a qui podia pagar el servei.

Viure era molt difícil, la certesa de cada moment viscut no en garantia cap altre: les epidèmies del s. XIX, 1820-1821, 1833-34, 1854, 1865, 1885… la cruel mortalitat infantil, la manca d’higiene i les duríssimes condicions de treball mantenien una mitjana de vida de 35 anys.

Des del punt administratiu, al s. XV la ciutat fou dividida en cinc Cuarteles o Quarters; a partir de 1769 cada quarter tenia vuit barris que a la vegada eren compostos per illes o manzanas. El nostre del Raval era el Cuartel Quinto, el qual per la seva banda Est (la Cera, Botella, part d’Hospital), eren els Barris 4rt. i 8è.

Hi havia un control molt estricte de tots els habitants. Els Alcaldes de Barri, gent de confiança dels militars i la seva policia, coneixien totes les famílies. Les Corts de Cádiz intentaren en va canviar aquesta situació. D’altra banda, Barcelona era una ciutat militaritzada, sota comandament del Capità general. El 1847 una altra reforma: la ciutat quedà dividida en quatre districtes: Llotja, Sant Pere, Universitat i Sant Pau. El 1878, s’establiren deu districtes. Avui la ciutat es manté encara estructurada en aquests districtes els quals agrupen un total de setanta-tres barris.

La plaça del Pedró, lloc real i simbòlic de la història del Raval i de Barcelona: leproseria, cementiri, el pedró, monument a sta. Eulàlia, safaretjos públics, mercat, hostals i cases de dispesa per dormir i menjar, convents, lloc de sortida de carros i tartanes amb destí provincial i nacional… resten cases molt antigues… Una de les principals portes de pas de Barcelona, amb baluard. Sortia la carretera cap a Sans, i Montjuïc, el Llobregat i pobles de Lleida, Saragossa, Madrid. Nus de comunicacions.

El Trienni Liberal (1820-1823) obligà a Ferran VII a sotmetre’s a les Corts de Cádiz: la gent arreglà la plaça al seu gust (tragué el cementiri i l’atri de la capella, anivellà el sòl, amplià la font…)

Durant les lluites dels filadors i teixidors (1854-1856) pel dret d’associació, la plaça fou territori de proclames i arrencada de lluites.

També al 1869, quan el govern revolucionari central ordenà la dissolució de la Junta revolucionària de Barcelona, aquesta plaça i carrers del Pedró foren l’escenari de sagnants i violentes lluites contra els militars enviats per reprimir.

La plaça i el barri del Pedró. Tant de manera geogràfica com urbanística, la plaça assenyala la seva influència

2. –Carrer de la Riera Alta (abans Riera Alta d’en Prim)

Era una de les grans rieres que baixaven de Collcerola. Al cap d’avall del carrer hi havia la gran i moderna fàbrica d’Erasme de Gònima (1746-1821), on es feien estampats de lli i cotó, amb 600-1.000 treballadors, el 20% eren nens i nenes; exportava a les colònies americanes amb el seu vaixell Sant Erasme.

Quan Mèxic intentà instal·lar una fàbrica d’estampats, protestà al govern. El nét fou Erasme de Janer i Gònima a qui li agradava fer ostentació de la seva riquesa. L’empresa era orgull de la burgesia barcelonina. La fàbrica tenia una torre amb rellotge i campana que volia reglar la vida del seu proletariat. Erasme tenia el seu palau al darrere de la fàbrica, al carrer del Carme.

El 10 juliol 1889: Mobilització, assalt i crema de les casetes de consum (burots), una era al cap de la Riera Alta. Repressió i presons.

L’1 de maig 1890, Manifest: Compañeros: hemos entrado en la senda emancipadora de verdad. Tenemos un compromiso de honor que cumplir. No nos separemos, pues, de la senda emprendida, y cumplamos como buenos.

Hace muchos siglos que somos carne de explotación; hora es ya que seamos hombres libres.

Lo menos que podemos exigir son

OCHO HORAS DE TRABAJO

Lo más á que podemos aspirar es á la emancipacion social.

Comencemos la tarea como corresponde.

Las sociedades adheridas declaran que no trabajarán hasta que se consigan las ocho horas.

Las demandas de cada oficio á los burgueses, las equivalencias del trabajo á destajo correspondientes á las ocho horas, y todas las particularidades concernientes á cada ramo de produccion es objeto de cada sociedad, y cada una determinará con absoluta libertad lo que le sea conveniente; pues es imposible una tarifa para todos los obreros, dadas las distintas especialidades de servicios de produccion.

Que cada uno y todos cumplan con su deber.

¡Viva la jornada de las ocho horas! ¡Viva la huelga universal! ¡Viva la solidaridad obrera! ¡Viva la emancipacion social! (Firmat per 35 entitats i federacions obreres)

La resposta arribà dos dies després amb la proclamació de l’estat de guerra.

Trabajando en una fábrica de la calle de la Riera Alta sufrió ayer contusiones graves en la pierna y pie izquierdos, un niño de nueve años de edad, que tuvo que ser auxiliado en la Casa de socorro de la calle de Poniente. (22 març 1895)

En una fundición sita en la calle de la Riera Alta ocurrió ayer, á las cinco de la tarde, un desgraciado percance. Hallábanse trabajando el dueño de dicho establecimiento en unión de dos operarios de 19 y 14 años respectivamente, cuando cayóles en el rostro, en los brazos y en las manos parte del hierro que, en estado de fusión, contenía un recipiente que se encontraba atado a una cuerda pendiente del tocho. Los tres infelices sugetos resultaron con quemaduras de pronóstico grave, que los fueron curadas en la Casa de Socorro de la calle de Poniente, siendo después trasladados á sus respectivos domicilios. (3 maig 1895)

En la calle de la Riera Alta un carro atropelló ayer tarde á un niño de dos años de edad, dejándolo muerto en el acto. El conductor del vehículo apeló a la fuga, sin que se consiguiera darle alcance. Los municipales se hicieron cargo del carro y lo llevaron al depósito. (14 juliol 1895)

En la Casa de Socorro de la calle de Poniente fue auxiliado anoche un muchacho que presentaba el ojo izquierdo lesionado y una abundante hemorragia por la nariz. Según manifestó el niño, le causó la lesión su principal, dueño de una fábrica de fichas de dominó de la calle Riera Alta, arrimándole un puñetazo. (2 set. 1896)

El 7 de febrer de 1906 una explosió destruí un taller de focs artificials situat al terrat de la casa n. 4 i 6; moriren dues nenes d’11 i 14 anys que hi treballaven.

El 1872 se sol·licità la instal·lació de raïls al Raval per a la circulació de tramvies de tracció animal; el veïnat s’hi oposà, no volien més excrements de cavalls, més tràfec ni més accidents. El maig de 1875, els primers ripperts entraren pel carrer de l’Hospital, creuaren la plaça del Pedró, sant Antoni i, pel nou Eixample, arribaren a Sants; retornaven per Riera Alta, el Carme i les Rambles. De seguida començaren els accidents; com l’agost de 1884: Un joven fue atropellado en la calle Riera Alta por el coche n.º 11 de la tranvía de Sans que le ocasionó varias contusiones en el brazo derecho y heridas en el pie izquierdo. Quan l’any 1897 la gent s’assabentà de la pretensió de substituir la força animal per l’elèctrica, aquella s’organitzà en dues associacions veïnals que s’hi oposaren rotundament. Però la força bruta —aquesta, en tots els sentits— ho va fer tirar endavant, i el 1904 baixaven els primers tramvies elèctrics per la Riera Alta, aleshores carrer força més estret i sempre amb molta gent. La sangonera d’amputacions i morts feren que aquest tramvia fos anomenat la degollina per uns i el rei Herodes per altres.

3. –Carrer Nou de Dulce

(Domingo Dulce y Garay, 1808-1869, militar). Col·laborador i amic d’Espartero. A Cuba fou partidari de l’abolicionisme de l’esclavitut.

L’habitatge del Raval es va convertint, també, en lloc d’especulació. Això provocarà l’empobriment i la misèria de molta gent. El metge Font i Mosella escriví: El mes pasado los diarios políticos de esta capital hablaron de una casa situada en los arrabales de la puerta de San Antonio, la cual a pesar de tener una superficie bastante reducida, albergaba entre sus cinco pisos a ciento quince habitantes, de los cuales la mayor parte eran trabajadores de las fábricas. Yo también podría hablar de un cuarto sito en una taberna de la calle Ostelers (sic) y de otro de cierta casa de la plaza del Padró, en los cuales dormía tanta gente que no podía penetrarse en ellos ni transcurrirse por los mismos por el sinnúmero de catres que los ocupaban. En el primero se recogían casi todos los amoladores franceses, y en el el segundo varios jornaleros.

Al n. 12 del carrer hi havia instal·lada una societat de negocis composta per diversos agents comercials, italians i francesos. El seu gerent, el senyor Barregat, es feia passar per cònsol. Al seu pas per la ciutat deixaren un profon rastre d’estafes i robatoris de bon nivell, mentre entre el veïnat gaudien de bona consideració. L’abril de 1898, mentre Espanya perdia les restes de l’imperi colonial, la policia els detingué tots, passant finalment a la presó Vella d’Amàlia. (ED., 16 abril 1898)

A primers del segle XX, als baixos del n. 8 d’aquest carrer tenien la seu La Sociedad de Operarios Sombrereros i El Sindicato de Yeseros Adornistas; l’any 1907, els yeseros tractaren de fer aliança amb la Sociedad de Encañizadores de Barcelona.

Als anys seixanta encara pervivien a molts del nostres carrers els cors que Anselm Clavé fundà entre la classe obrera. Al carrer Dulce hi havia les societats corals L’ Avi, L’ Alba i El Girasol. La segona pasqua era la festa grossa, amb diners aportats gota a gota durant tot l’any; cada agrupació feia una excursió amb autocars, família inclosa, a algun poble de la costa o allà on haguessin decidit, amb un bon dinar de restaurant. Contents, tornaven ben de nit. De vegades l’excursió durava un parell de dies; això estrenyia els vincles veïnals.

4. –Carrer de sant Erasme

Esta mañana, muchos de los trabajadores que huelgan se han reunido en un patio de la calle de San Erasmo, inmediato al almacen de la paja. (juliol 1869) Es tracta d’un solar que hi havia al costat del que avui és la plaça del Pes de la Palla, precisament propietat d’Erasme Janer. Aquest i el potentat Baltasar Bacardí posseïen una gran part dels horts d’aquest sector del barri; pas a pas es van convertir en constructors i venedors de cases pels treballadors. La pobresa planava damunt d’aquests mentre que Erasme Janer ja era alcalde de Barcelona i després el nou carrer era batejat amb el del seu patró: sant Erasme. Per assegurar-ho bé, l’Erasme Janer passà a ser el director de la Caixa d’Estalvis de la província de Barcelona.

En aquest ambient on la riquesa escarnia i se’n reia de la pobresa i dels seus pobres, la violència humana es desfermava: l’alcohol, les baralles i els accidents als tallers i fàbriques eren el pa de cada dia. La desnutrició era bona causa de la gran sinistralitat, sobretot entre la canalla:

En la calle de San Erasmo acaeció otra desgracia. Un niño cayó al pozo desde el terrado de su casa, del cual fué estraido cadáver. (DB., 29 abril 1867)

Una desgracia ha acaecido hoy en una de las pocas fàbricas que trabajan. En la del Hort pintat el batan llamado diablo ha cogido la mano de un niño destrozándosela de una manera horrible. Al pobre chico ha debido amputársele el miembro destrozado. (17 agost 1869)

Anoche, en la calle de San Erasmo, fué herido de gravedad un hombre por otro que, segun se dijo, vive en la calle de Poniente y que no pudo ser habido. Las heridas que aquel recibió son dos y ambas de arma blanca, una en el costado izquierdo que parece mortal y otra en la espalda. (DB., 24 abril 1872)

Avans d’ ahir una noya que trevallava en una fàbrica del carrer de Sant Erasme tingué la desgracia de que una engravació li agafés una mà fentli malbé dos dits. (12 febrer 1890)

En la calle de San Erasmo, cerca de una fábrica de estampados, fueron detenidos tres obreros por agentes de policía. Parece que entre estos y los detenidos entablóse una lucha á brazo partido. La causa de la detención parece ser que aquellos obreros pretendían se interrumpieran los trabajos de la fábrica. (18 juny 1892)

5. –Carrer de sant Gil

La gent d’aquest carrer mereixia ser admirada; el seu coratge, decisió, empenta foren molt sovint un exemple per als altres.

El maig de l’any 1872 fou detingut en una barberia d’aquest carrer un tal Garibaldi, xicot de 28 anys, de nom autèntic, Rosal. Alguns el situaven vinculat amb els primers grups àcrates de Barcelona. Abans ja s’havia escapat de la presó de Cervera, acusat de la mort d’un guàrdia civil, i de la d’Amalia, encausat per robatoris d’objectes a les esglésies. Fent-se passar per un visitant, amb barret, bastó i vestit amb un frac sortí per la porta gran de la Presó Vella. Després estigué un temps a París.

El primer de maig de 1900 desfermà molta de l’energia que treballadores i treballadors tenien acumulada i reprimida; la nit del 10, les barriades del Pedró i de sant Antoni s’aixecaren contra les forces d’ordre i contra els tramvies. El nostre carrer fou el primer a aixecar una barricada: arrencades les llambordes, en un parell d’hores s’alçà una estreta fortalesa des de la qual no es deixava de cridar i insultar els guàrdies perquè marxessin. Tres trets sortiren d’un balcó; un guàrdia caigué. La barricada fou assaltada i nombrosos testos foren llançats des dels terrats… A la matinada arribà la tropa; alguns morta, ferits, presons… Aquell brou que bullia ja feia anys, seria servit durant la propera Setmana Tràgica… L’endemà tornaren les lluites. Un home, Epifanio Gorriz, que passava per aquells carrers fou reconegut com un antic tinent de la Guàrdia civil que ara es trobava a la reserva; identificat, fou envestit per la massa que el massacrà. Com d’altres veïns, sucumbí en aquells esclats revolucionaris.

Sant Gil es convertí en un indret atractiu per a molts dels qui volien donar un significat ben diferent de l’afer social imposat: La Sociedad de Aserradores Mecánicos de Barcelona y sus contornos, notifica á las sociedades obreras que se ha trasladado á la calle de San Gil, 19, cervecería. Al propio tiempo, invita á los socios á la reunión general que se efectuará á las nueve de mañana. (26 abril 1902) També els matalassers instal·laren el seu local al costat, al n. 17. (febrer 1913)

Al juliol de 1933, en plena segona República, a les dues de la nit es presentaren dues persones que s’identificaren com a policies al domicili de Joan Grant, carrer de sant Gil n. 20, impressor d’ofici i membre de l’Agrupació pro cultura Faros. Ja fet el dia, el pare el cercà per totes les Comisaries. La policia digué que ella no en sabia res. El cas és que Joan Grant desaparegué per sempre més.

6. –Plaça del Dubte

Diu més aquest nom que els de tots els sants dels nostres carrers junts. És a través del dubte que avancem; de vegades la raó sola no pot desfer el dubte d’una difícil decisió a prendre; quants patiments per desfer-lo! També hi juga un paper l’honestedat i la solidaritat.

Fins a l’any 1995 quan foren desmuntades dues finques que donaven a la Riera Alta, aquí hi teníem el carrer del Dubte, amb una font amb dos canons que o no rajaven o ho feien poc. També aquí hi havia la sortida dels cotxes d’un meublé que tenia l’entrada pel carrer del Príncep de Viana.

7. –Carrer del Príncep de Viana

Aquest carrer junt amb el de Requesens (perpendicular) fou acabat de construir el 1850.

L’abril de 1880 trobem en els baixos dels números 6 i 8 del carrer l’existència d’ “El Centro de Enseñanza libre y laica La Cosmopolita”. Era una de les escoles pioneres del laïcisme a Barcelona. Acabades les hores dedicades a la mainada, als vespres es donaven conferències per als adults. Poc després l’escola passà a la ronda de s. Pau 14, baixos, i això ens fa pensar que el camí emprès s’anava eixamplant.

No tot eren hores tràgiques; la gent sabia divertir-se, organitzar-se i gaudir de la companyia d’unes i altres. Poques festes passaven que no fossin celebrades: festa major del barri, festa del carrer, pasqües, patronals d’oficis… Hi havia un parell de conjunts musicals que eren molt sol·licitats i la major part dels seus components vivien al barri. L’un era la societat coral humorística La trompeta que tant feia riure pel seu atreviment crític, sarcàstic i simpatia dels seus components. L’altre era La Antigua dels Francisquets, orquestra instrumental que tant podia acompanyar una missa de festa major, tocar una sardana, un concert clàssic o balls al carrer.

Príncep de Viana era en aquest sentit molt amic de les festes i rivalitzava amb d’altres de més pulcres a l’hora de fer els guarniments i enramats; els veïns competien amb els del Carme, de l’Hospital i fins i tot amb els de Xutclar que eren els qui més premis s’enduien quasi sempre.

Un fet inesborrable fou la processó que, com cada any, celebraven els de la parròquia del Carme el 4 de juny de 1880. Just quan la comitiva enfilava el carrer del Príncep de Viana el capellà que portava el tabernacle, s’entrebancà, caient a terra ell i el que duia a les mans. El que s’esdevingué tot seguit semblava assajat: aplaudiments, xiulets i pel damunt de tot grans rialles que sortien de les tavernes properes. L’aparent fervor s’evaporà, i al seu lloc aparegué l’anticlericalisme més descarnat i blasfem. Així ho deia la premsa: (…) sentírem com un bon número de concurrents demanavan ab certa fruició á una de las músicas que toqués una mazurka (!) No fou pas aixó sols; un grupo no gens petit de joves que serian de bon humor entraren á una taberna: lo mateix, exactament, que succehí en altre de las professons d’ enguany. Y com si despres de tot aixó no n’ hi hagués prou encare, una de las músicas, al terminar la professó, s’ en va anar tocant la marxa de Peracamps, com si estessim en plena época revolucionaria. (Diari Català, 5 juny 1880)

Acabada la revolta el 1939 i en plena repressió del més dur franquisme, a les tres de la matinada Tomàs Vandellós Navarro que acabava d’arribar de França, intentà l’atracament de l’hotel del carrer. Les coses no anaren bé i Tomàs fou detingut. Les explicacions oficials del règim, però, eren sempre plenes de confusió i descrèdit per als perdedors. En aquest cas, deien, l’acompanyava una prostituta que en el darrer moment, el traí, i ell, convicto y confeso, ha pasado al juzgado Militar. (LV., 19 agost 1942)

8. –Carrer de la Cendra

El nom sembla que ve donat per un propietari que es deia Sendra. El carrer ja existia cap al 1790. Malgrat l’estretor del carrer, era un punt de sortida de viatgers cap a fora de la ciutat:

De la calle de la Sendra, meson del mismo nombre, junto á la puerta de San Antonio, saldrá mañana domingo una tartana muy bien aparejada para Murcia, tocando en Castellon de la Plana, Valencia Alicante, baños de Archena y demás pueblos de la carrera: admite pasageros y equipage á precios equitativos. (DB., 15 maig 1847)

Sale todos los dias de casa Juan Escaix (a) Pau Boitx , calle de la Sendra, n. 34 por la mañana al abrir la puerta de S. Antonio, sale un ómnibus para Molins de Rey (DB., 28 agost 1851)

A l’escaleta número 73, del carrer del Hospital, van trobar ahir els tranzeunts à un home estès à terra. Va dir que’s deya Joseph Mateu, de 30 anys, habitant al carrer de la Cendra, y que el seu mal era una terrible debilitat produïda per la gana. Va ser portat a l’ Hospital. (LVC., 5 juliol 1901)

Troballa d’armes: Uns agents de policia de la secció de les Drassanes deturaren al carrer de Montserrat, tocant al de Santa Mònica, un noi que duia un paquet i els inspirà sospites.

El noi, conduït a là delegació manifestà dir-se Andreu Morcillo Garcia, de 15 anys, aprenent d’una sastreria, habitant amb els seus pares al carrer de la Cendra. 1, baixos. El paquet contenia 24 pistoles automàtiques i 12 revòlvers. El noi manifestà que els duia a un cambrer del vapor “Victoria Eugenia” que està a punt de sortir cap a Buenos Aires.

Es va fer cercar el cambrer, Felip Alcaraz Salvador, de 32 anys, i manifestà que les armes eren seves, que les havia comprades a l’armeria Beristain, on no li havien donat guia ni factura, i que les destinava, a revendreles a Buenos Aires.

La policia practicà registres al domicili del cambrer i a la sastreria, sense que donessin resultat. Ha estat citat l’armer perquè digui què hi ha sobre el particular. (LVC., 4 maig 1921)

9. –Carrer dels germans Salvador. (Fins a 1860, el carrer tenia el nom d’Amalia xic, com una continuació menor del d’Amalia)

Els germans Joan i Josep Salvador Riera (1690-1761) foren els més rellevants savis d’una família rica, preocupada pel coneixement de la naturalesa. Estudiaren a França i entre quatre generacions dels Salvador reuniren un molt important col·lecció de plantes, que sumen més de 4.000 exemplars i han sigut un referent durant dos-cents anys pels estudiosos europeus. Avui es troba al nou Jardí botànic de Montjuïc, així com una excepcional biblioteca.

Foren aquests carrers els primers que portaren l’aigua canalitzada a les cases a Barcelona. Recordem com l’aigua potable era un dels principals problemes del Raval.

A part dels pous, hi havia tres rieres principals que recollien l’aigua de Collcerola: la d’en Malla, que venia de St. Gervasi, baixava fins al carrer Comtal, Riera del Pi (Cardenal Casañas) i Rambla. Una altra ho feia pel Torrent de l’Olla, Torrent de Junqueres, Riera de St. Joan (més o menys Via Laietana, sota Comtal), carrer de Montcada i al mar. I una tercera, que sortia entre St. Gervasi i Sarrià, entrava per Valldonzella, Riera Alta i Baixa, Riereta, St. Pau i a mar.

Els pous, imprescindibles a l’època, eren a la vegada focus d’infeccions; la major part estaven situats a pocs metres del pous morts o d’aigües fecals les quals arribaven a contaminar les abundoses aigües freàtiques de la ciutat. Dins la ciutat va arribar a haver-hi nou-cents pous; d’alguns un animal treia l’aigua per mitjà d’una sínia, com era el Riereta cantonada amb Vistalegre.

També eren importants les mines d’aigua. L’arribada de les primeres aigües canalitzades al Raval provenien del Rec Comtal les quals tenien el seu origen a Montcada i per una séquia entraven a la ciutat pel portal Nou (carrer del Rec Comtal). D’aquest rec provenien les primeres fonts públiques de la ciutat: Canaletes, Hospital, Pedró…

A la dècada dels 1850 començà l’arribada de l’aigua a les cases pel sistema de contractació: aforament per plomes i dipòsits. (1 ploma = 1,44 l/minut o 2.200 l/dia).

10. –Carrer de la Cera

Al n. 51 del carrer hi hagué a partir dels anys trenta l’Escola Racionalista Labor; els alumnes passaven de ser ents passius que havien de ser educats en l’obediència i submissió a persones amb sentit crític, lliures i sense influències religioses. Un dels professors que passà per l’escola fou Albert Carsí, gran geòleg i educador. Carsí s’implicà en la lluita perquè l’aigua fos un bé públic i gratuït. Ajudà de molt a prop a Puig Elias en la creació del CENU, (Consell de l’Escola Nova Unificada de Catalunya).

Una mica més avall, al n. 51, hi hagué la Fonda de Cal Lluís. Al 24 de gener de 1946 hi hagué un sagnant enfrontament entre un grup de maquis acabat d’arribar de França i la policia. El desastre acabà amb la mort de dos policies, una maqui, clients de l’establiment, i diversos ferits. Eren els inicis de la larga lluita contra el franquisme, després de fracassades la revolució i la guerra.

Una escola laica funcionava al segon pis del n. 28. Impartia coneixements universals amb bases científiques i racionals, és a dir, no ideològiques. Al febrer de l’any 1883 va morir el seu professor Joaquim Gifreda.

El 9 d’abril de 1882 tenia lloc a Barcelona el Congreso de Albañiles de la Región Española. Tres setmanes després, a Reus, les Sociedades de artes y oficios Manufactureros, es reunien per celebrar un Congrés. El moviment s’organitzava i creixia; al carrer de la Cera hi hagué enfrontaments entre vaguistes, revenedores i venedors ambulants. Finalment s’imposaren els qui demanaven la vaga. També els tramvies Ripert que passaven pel Raval s’aturaren quan ja no els hi quedava cap vidre sencer. (LV., 30.03.1882)

El Teatre Ambigú Barcelonès (inaugurat el 1897) va ser un teatre ubicat en el número 31 del carrer de la Cera; s’hi celebraren diversos mítings algun dels quals li costà el seu tancament temporal.

L’any 1904 fou convertit en el Restaurant Palais fins que el setembre de 1922 tornà a ser local d’espectacles: el Cine Padró. El 1979 el local fou cedit al Ministerio de Cultura per esdevenir la Filmoteca Nacional a Barcelona i el 1981 fou traspassat per a convertir-se en la Filmoteca de la Generalitat.

I som al número 1 del carrer, davant el nostre Lokal, el qual i des de fa trenta-cinc anys continua sent un dels referents més importants de lluites, expressions socials i cultura llibertària, no ja sols del Raval, sinó de la mateixa ciutat.

Comments are closed.