Aviat trenta anys de Barcelona 92, i setze anys de l’ordenança cívica. Alguns dels moments en què el poder defineix, imposa el seu model, I ho fa sobre les nostres vides. Sempre per a ells com a objectes sense capacitat de decisió més enllà del vot o la participació segons les estructures burocràtiques i de delegació. No els resulta tan fàcil, no tot funciona i els símptomes es van manifestant tot i l’opinió pública, dels mitjans de formació de masses i de la Realitat com societat de l’espectacle i del control.

La gent que queda fora de la Realitat, de l’actualitat, més de la que es veu, continua en lluita permanent per la vida. En els marges moltes vegades, amb paciència, a poc a poc i de sobte com una multitud connectada emergeix per dir Ja n’hi ha prou! I trencar aquest suposat consens imposat a base de multes, de tribunals, de protocols, de submissions.

Els símptomes dels malestars, de la descomposició, que això no funciona creixen diàriament. Són més dramàtics i afecten la vida de la gent. Violència institucional, violència al carrer, la imposició del més fort amb impunitat. Desnonaments, males condicions de vida. Les violències es transmeten de dalt a baix, els abusos es fan interminables. El panorama és desolador.

Per contra, altres maneres de fer contràries a les formes patriarcals, repressives i autoritàries es donen i defensen la vida. Són més lentes, tenen moltes dificultats. No es veuen fins que amb el temps demostren que són millors, tenen un alt cost personal i col·lectiu.

En els conflictes, al carrer, als espais col·lectius estan en lluita per veure qui guanya si les formes autoritàries, dures, punitives i les basades en el suport mutu, en el respecte, en els acords. Moltes vegades pot el desànim, el cansament, l’esgotament, la incapacitat per seguir. Sempre hi ha motius, sempre hi ha exemples i accions, que ens fan veure que si es pot, sense flipar, sense presses. Aquí s’obren bretxes.

No és fàcil, estan en contra, forces poderoses, la nostra pròpia estabilitat moltes vegades. Els fracassos de les experiències col·lectives fan mal, però cal saber veure, hi ha molts exemples, els èxits de les iniciatives trencadores, les que generen confiança i ajunten a la gent.

Tenim la sort de viure en una ciutat, en un barri que sap molt d’això, de la lluita per la vida, pel carrer. Tenim en la memòria recent i llunyana milers d’exemples de com es van establir organitzacions, pràctiques i eines per lluitar per la vida i la llibertat en moments difícils. I si explorem en la realitat més enllà de l’aparent, veurem moltes persones, col·lectius, famílies buscant el mateix que nosaltres. Com lluitem per la vida d’una alhora que la de totes.

No serà fàcil, cal resistir i tenir forces i intel·ligència per aguantar i trobar noves i millors maneres. Salut i ànims.

Como ir aguantando sin que nos coma la realidad. La lucha por la vida

Pronto 30 años de Barcelona 92, y 16 años de la ordenanza cívica. Algunos de los momentos en los que el poder define, impone su modelo, Y lo hace sobre nuestras vidas. Siempre para ellos como objetos sin capacidad de decisión más allá del voto o la participación según las estructuras burocráticas y de delegación. No les resulta tan fácil, no todo funciona y los síntomas se van manifestando a pesar de la opinión pública, de los medios de formación de masas y de la Realidad cokmo sociedad del espectáculo y del cobntrol.

La gente que queda fuera de la Realidad, de la actualidad, más de la que se ve, continua en lucha permanente por la vida. En los márgenes muchas veces, con paciencia, poco a poco y de repente como una multitud conectada emerge para decir Ya basta! Y romper ese supuesto consenso impuesto a base de multas, de tribunales, de protocolos, de sometimientos.

Los síntomas de los malestares, de la descomposición, de que esto no funciona crecen diariamente. Son más dramáticos y afectan a la vida de la gente. Violencia institucional, violencia en la calle, la imposición del más fuerte con impunidad. Desahucios, malas condiciones de vida. Las violencias se transmiten desde arriba hacia abajo, los abusos se hacen interminables. El panorama es desolador.

Por contra, otras maneras de hacer contrarias a las formas patriarcales, represivas y autoritarias se dan y defienden la vida. Son más lentas, tienen muchas dificultades. No se ven hasta que con el tiempo demuestran que son mejores, tienen un alto coste personal y colectivo.

En los conflictos, en la calle, en los espacios colectivos están en lucha por ver quien gana si las formas autoritarias, duras, punitivas y las basadas en el apoyo mutuo, en el respeto, en los acuerdos. Muchas veces puede el desánimo, el cansancio, el agotamiento, la incapacidad para seguir. Siempre hay motivos, siempre hay ejemplos y acciones, que nos hacen ver que si se puede, sin flipar, sin prisas. Ahí se abren brechas.

No es fácil, están en contra fuerzas poderosas, nuestra propia estabilidad muchas veces. Los fracasos de las experiencias colectivas duelen, pero hay que saber ver, hay muchos ejemplos, los éxitos de las iniciativas rompedoras, las que generan confianza y juntan gente.

Tenemos la suerte de vivir en una ciudad, en un barrio que sabe mucho de eso, de la lucha por la vida, por la calle. Tenemos en la memoria reciente y lejana miles de ejemplos de cómo se establecieron organizaciones, practicas y herramientas para luchar por la vida y la libertad en momentos difíciles. Y si exploramos en la realidad más allá de lo aparente, veremos muchas personas, colectivos, familias buscando lo mismo que nosotras. Como luchas por la vida de una a la vez que la de todas.

No será fácil, hay que resistir y tener fuerzas e inteligencia para aguantar y encontrar nuevas y mejores maneras. Salud y ánimos.