Raval Rebel@RavalRebel EL PROBLEMA ÉS L’ESPECULACIÓ Hoy hemos estado con algunas compañeras en la rueda de prensa de respuesta a la campaña difamatoria de la extrema derecha. http://heuranegra.net/okupacio/
La mítica frase “si viure és un luxe, okupar és un dret” no sorgeix del no res. A la nostra ciutat, la situació de l’habitatge fa molts anys que és un bé de mercat exclusiu: Barcelona s’ha convertit en una ciutat per a ser admirada, per a ser habitada per treballadors nòmades hiperqualificats i perquè el turisme pugui visitar el que cada vegada s’assembla més a un parc temàtic. Mentrestant, cada dia hi ha desnonaments a tots els barris, sovint executats per enormes dispositius policials.
Enmig d’aquesta crua realitat, des de fa més de 30 anys molts col·lectius emprem l’okupació com una eina d’acció directa per garantit l’accés a l’habitatge i a la cultura alternativa a un nombre inabastable de persones, posant remei a unes necessitats que cap administració ha aconseguit satisfer. Ha donat sostre a qui no podia accedir-hi per cap altra via i ha permès obrir espais que, des de l’autogestió, ofereixen alternatives a l’oci capitalista, així com punts de trobada, d’organització i de lluita política.
Si s’ha demonitzat l’okupació és perquè constitueix un atac directe a la propietat privada i a la impunitat de qui manté habitatges buits enmig d’una crisi de l’habitatge. L’okupació es coneix com a delicte d’usurpació, però sempre que se’n parla, es fa buscant una deliberada confusió amb el delicte de violació de domicili quan totes dues coses són totalment diferents, tal com estipula el Codi Penal (parlem de l’exemple paradigmàtic i gairebé mitològic de la història de la senyora gran que surt a comprar pa i, quan torna, ja li han entrat a casa). La realitat és que, des dels mitjans de comunicació i determinats partits polítics, s’ha generat una alarma social sobre l’okupació com si fos un dels problemes més greus que afecten la societat. Però si consultem les dades de l’INE, podem veure que hi ha 26 milions d’habitatges a l’Estat i que les denúncies per okupació registrades són 4.300: és a dir, només el 0,07%. I segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, l’okupació va disminuir un 18% a la ciutat el 2021. Mentrestant, portem ja 300.000 desnonaments als Països Catalans des de 2013, sense que se’ls hi doni el mateix tracte preferencial. Una vegada més, doncs, és evident com els mitjans manipulen la informació, minimitzant i invisibilitzant les problemàtiques reals de l’habitatge.
Un altre factor que s’obvia és la quantitat d’habitatges buits que pertanyen a grans empreses, fons voltors i bancs. No s’usen mai, mentre el preu del metre quadrat no para de créixer, dificultant encara més l’accés a una necessitat tan bàsica com és tenir un sostre sobre el cap. Justament, la campanya contra l’okupació està desplaçant el focus de l’opinió pública del rendisme immobiliari i els fons voltors, que tenen moltes lleis a favor seu i tot el poder per a continuar ofegant les llogateres, apujant els preus i expulsant-nos de les nostres llars amb total facilitat.
Les llars de qui viu de rendes, en contraposició a les de qui paga lloguer, són les que acumulen més renda de la ciutat —i això no es deu a cap esforç ni mèrit personal, sinó a l’especulació i la bombolla del mercat d’habitatge fan que els rendistes cada cop acumulin més a costa del treball aliè. La realitat és que, encara que treballis, si no arribes a pagar ni una habitació en un pis compartit, només et queda viure al carrer o okupar una casa buida que ningú fa servir i que, a més, pertany a una gran entitat. La decisió està bastant clara, no?
I, així i tot, és clar que tothom voldria poder accedir a un habitatge de forma regulada. Viure okupant significa viure en la inestabilitat: és una situació dura i precària, a la qual moltes famílies i persones han de recórrer quan veuen que no poden arribar a final de mes o que, per racisme institucional i immobiliari, no poden accedir a un pis. I la situació no va a millor. Tot i les petites millores que ha proporcionat la nova Llei d’Habitatge, continua havent-hi grans mancances: no oblidem que ens trobem en màxims històrics de preu de l’habitatge, mentre que els salaris s’han mantingut gairebé intactes i la inflació desbocada ha incrementat encara més les desigualtats. A més, tampoc prohibeix els desnonaments sense alternativa habitacional de famílies vulnerables.
Per això, quan viure no està garantit, la solució que queda és organitzar-se, participar en els sindicats dels nostres barris, implicar-se en espais autogestionats i lluitar pel dret a l’habitatge. Perquè l’okupació és la lluita contra l’abús immobiliari, la manca d’habitatge assequible i el capitalisme.