La Llum és de tothom, hem penjat l’autobiografia que va fer  l’octubre del 2017. Desprès va participar a la lluita per un CAP Nou al Raval Nord, a la Coral del Raval, a l’Antiga Massana, al RavaVsVox antifeixista, contra la Llei d’extranjería i la Regularització dels sense papers, en suport als joves que viuen al carrer, aturant desnonaments, en les lluites feministes… Generosa, solidària i exemple de suport mutu. La seva biografía explica la seva trajectòria, vital i lliure de qualsevol compromís que no fos la lluita per la justícia i la llibertat. Amb un somriure sempre. La publiquem perquè la seva memòria continuï viva.

Llum, tindràs el reconeixement de tota la gent que t’estima. Salut i Anarquia!!!

Per orígens familiars, sóc anarquista

El meu avi matern, Isaac , a través del Coros de Clavé al barri xino, ara conegut com el barri del Raval, va participar en les primeres manifestacions del moviment anarquista. Aquesta activitat seva va desembocar en una forta participació durant la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, o durant les col·lectivitzacions durant la guerra civil.

Per altra banda, la meva tieta Llum  va militar a la CNT i la FAI. I la meva mare era de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. La meva tieta formava part dels grups que anaven a requisar a la burgesia per la part alta de Barcelona, i després ho repartia a les classes populars.

La meva mare mor quan jo tinc 7 anys, i el meu pare ingressa en un sanatori amb tuberculosis i mor sis anys després. Érem tres germans, i ens van criar diferent parent. Jo vaig créixer amb la meva tieta Palmira, germana de la meva mare, i el meu tiet Alexandre al Poble Sec. En aquells temps de por, de fam i silenci, jo em sentia totalment invisibilitzada.

La meva arribada al feminisme també té un vincle familiar, però totalment oposat. Quan ja era mare de tres fills, tinc un embaràs no desitjat el 1972. Intento avortar, però no trobo al principi a ningú que m’ajudi. Quan ho trobo, ja hi havia decidit que tindria el fill. Però la impotència que vaig sentir em porta a prendre partit. Sempre dic que sóc una activista feminista gràcies al meu fill Jaume, el petit.

Jo podia tenir aquest fill, però que feia una dona que no s’ho podia permetre, o que no el volia? Aquesta vulnerabilitat és la que impulsa la creació, en 1975, de la perruqueria la Mar , darrere del Museu Picasso. Com al poema d’Alberti, no el Mar, sinó la mar, siempre la mar. Era un petit espai on intento fer un lloc diferent i feminista: muntem una petita biblioteca per les dones del barri gòtic, sense revistes del cor. I el més important, donen assessorament d’avortaments clandestins, i un cop al mes acollim a la Françoais de Toulose que practica avortaments il·legals.

Eren els temps que cada vegada que avortava una dona, o era acusada pel seu marit d’infidelitat, sortíem al carrer amb els cartells de “Yo también soy adúltera”. Era necessari sortir i que la gent sàpigues que existíem. Ens vam fer visibles, encara que normalment acabàvem corrent davant dels grisos. La Mar, juntament amb el bar feminista LaSal que hi havia al carrer Aurora amb Riereta, es van convertir en els dos referents feministes  de finals del setanta i principis del vuitanta a la ciutat de Barcelona.

La Mar dura uns cinc anys, i després continuo amb La Pelu  al carrer Argenteria, davant de l’antic Zeleste. La Pelu es converteix en un referent al món de la perruqueria, perquè no fem com les altres, que realitzaven pentinats emperifollats per a cinc dies, sinó que arreglem els cabells perquè durin setmanes o mesos, en un moment en el qual les dones estan entrant amb molta força al món laboral. Aquest nou model de perruqueria, amb l’oposició del gremi, és el que ha acabat triomfant amb el temps. A la Pelu obríem a la nit, i fèiem concerts de poesia, o balls al mig del carrer.

Quan s’acaba la guerra de Sarajevo , des de La Pelu muntem un projecte per tirar endavant una escola de perruqueria a Sarajevo. Sota el paraigua del que va ser el Districte Onzè que munta l’ajuntament per cooperar, estic durant un mes a Sarajevo per tirar endavant el projecte, l’escola i les perruqueries.

Durant el mandat de Clos, em demanen ser consellera del Districte de Ciutat Vella . Vaig acceptar, però per a mi va ser una difícil decisió perquè em trobava molt més a l’esquerra que els socialistes. És l’època que muntem el festival de Flamenc de Ciutat Vella, els tallers oberts, i el projecte de les dones del 36.

Les dones del 36  m’ha marcat molt a la meva vida. Era la primera vegada que es feia un projecte de recuperació de la memòria històrica sobre les dones de la guerra civil. Volíem, i crec que ho vam aconseguir, oferir un homenatge a unes dones totalment oblidades per la història oficial i que van ser veritables heroïnes durant la guerra.

Quan anava a la CNT a explicar el projecte, no volien saber res de les institucions ni del projecte. Però els hi vaig dir que s’oblidessin que era consellera: “em dic Llum, el meu avi i la meva tieta eren anarquistes, la meva mare es deia Llibertat, i si no participen dones anarquistes, aquest projecte no el faré”. Llavors em van presentar a la Conxa Pérez Collado , miliciana de la CNT a la Guerra Civil. Des de llavors Conxa i jo no ens vam separar mai, i ens vam adoptar com a mare i filla.

Vaig deixar la conselleria i després d’aquesta experiència la meva opció política es va radicalitzar molt. El vincle amb Conxa Pérez era molt fort, i gràcies a ella vaig recuperar totalment l’orgull de ser llibertària. Jo, des del canvi de mil·lenni em considerava una antisistema  i vaig estar sense votar durant uns anys.

Fins que va aparèixer el projecte dels Comuns l’any 2014. Jo coneixia a l’Ada Colau  d’abans perquè li tallava el cabell quan ella tenia 20 anys. El projecte liderat per l’Ada em va semblar coherent i autèntic, i llavors vaig entrar a Barcelona en Comú a la campanya per guanyar l’ajuntament.

Durant dos anys vaig ser consellera de Ciutat Vella de la gent gran , però amb dos anys en vaig tenir suficient. Encara milito als Comuns, però ja no estic a la política activa. Coincidint amb la meva etapa de consellera, jo amb altres amics vam crear una plataforma per donar suport als manters, Tras la manta.

Aquesta militància em va portar problemes amb el meu càrrec de consellera. Vaig sortir en una foto amb un cartell que deia “Perseguir a los banqueros, no a los manteros”, i la consellera del PP va demanar la meva dimissió per antisistema. Però això també va desencadenar una de les experiències més fortes de la meva vida, perquè al plenari en què demanàvem la meva dimissió, es va omplir de gent del barri defensant-me amb pancartes amb el meu nom. La regidora, Gala Pin, no va acceptar la meva dimissió.

Actualment, ja jubilada de la perruqueria i de la política institucional, estic militant a l’àgora Juan Andrés Beníntez, i col·laborant a la llibreria anarquista i llibertària El Lokal (16) del carrer la cera, al barri del Raval. Són espais on estic còmode perquè són molt reivindicatius, que defensen el barri a peu de carrer, lluitant contra els desnonaments o els narcopisos.

20 d’octubre 2017