Ahir es va estrenar el Sense Ficció “Mil anys de presó, adeu a la mili”. Finalment, vam decidir participar, tant com a lokal i Carlos Hinojosa com a insubmís del CAMPI. Va ser una decisió que ens va costar prendre després de parlar molt amb els directors, veure els qui hi participaven i sospesar els pros i els contres. Sempre es donen aquests dubtes, ja que el moviment de la insubmissió va ser una cosa molt especial, que es va escapar a la normalització política, que va desbordar pensaments i pràctiques, que va guanyar en la mesura que va ser decisiu per acabar amb el servei militar obligatori a un cost humà molt elevat.
No va ser fàcil arrencar-ho perquè va tenir en contra molts motius i prejudicis: que si la no violència, que si lliurar-se per anar a la presó, que si incomodar i confrontar no només l’exèrcit, sinó el sistema en conjunt, a l’esquerra que li va apostar a la Prestació social substitutòria i no entenia i menyspreava les pràctiques insubmises. Decidim participar per posar veu a un sector que es va sumar alhora que tants altres que per no encaixar en els supòsits de participació política correctes o normals. Assumint els riscos, ho vam fer amb la millor voluntat i molts dubtes. Si l’encertem es veurà, segons la gent digui la seva.
El programa com tot a la vida, té els seus llums i les seves ombres. Potser és desigual la participació d’insubmisos, poques dones malgrat que la seva participació va ser important; poca gent de fora de Barcelona, de pobles i comarques, actius a tot el territori, potser menys personatges i més insubmisos. La voluntat per part de l’equip va ser bona encara que les inèrcies de vegades s’imposen.
Costa a la gent comuna, creure que les coses s’organitzessin amb tanta intel·ligència, encert, passió i eficàcia, de manera assembleària, descentralitzada, federada, sense una sola línia determinada a seguir, improvisant, canviant, provant. Sense líders ni portaveus únics, no sense baralles que debiliten i desanimen, posant en comú persones, territoris, organitzacions i col·lectius. Sense carreres polítiques, sense alliberats. I sent persones molt joves juntament amb altres de més experiència. Saviesa col·lectiva, autònoma i autogestionària, ingovernable i irreverent.
Okupes, punkis, autònoms, cristians de base, indepes, marxistes i anarcos; gent dels barris. Els ningú en moviment, lliures, alegres i combatius. Autofinançats per concerts, caixes de resistència, festes. Grups infinits de suport de familiars, amigues, veïnes. Xarxes de veritat, i presència constant al carrer.
Això va ser i ha quedat a la memòria popular, com a exemple de que es poden construir moviments radicals, populars per la mateixa gent i guanyar, en el millor sentit de la paraula, als poderosos. Per això és important saber de la insubmissió, per tenir exemples recents del que és possible, amb molt d’esforç, sacrifici i intel·ligència.
Esperem que hagi servit. Salut i insubmissió.
Ayer se estrenó el Sense Ficció “Mil anys de presó, adeu a la mili”. Finalmente, decidimos participar, tanto como lokal y Carlos Hinojosa como insumiso del CAMPI. Fue una decisión que nos costó tomar tras hablar mucho con los directores, ver quienes participaban y sopesar los pros y contras. Siempre se dan estas dudas pues el movimiento de la insumisión fue algo muy especial, que se escapó a la normalización política, que desbordó pensamientos y practicas, que ganó en la medida que fue decisivo para terminar con el servicio militar obligatorio a un coste humano muy elevado.
No fue fácil arrancarlo pues tuvo en contra muchos motivos y prejuicios: que si la noviolencia, que si entregarse para ir a la cárcel, que si incomodar y confrontar no solo al ejército, sino al sistema en su conjunto, a la izquierda que le apostó a la Prestación social sustitutoria y no entendía y despreciaba las prácticas insumisas. Decidimos participar para poner voz a un sector que se sumó a la vez que tantos otros que por no encajar en los supuestos de participación política correctos o normales. Asumiendo los riesgos, lo hicimos con la mejor voluntad y muchas dudas. Si acertamos se verá, según la gente diga la suya.
El programa como todo en la vida, tiene sus luces y sus sombras. Quizás es desigual la participación de insumisxs, pocas mujeres a pesar de que su participación fue importante; poca gente de fuera de Barcelona, de pueblos y comarcas, activos en todo el terrritorio, quizás menos personajes y más insumisos. La voluntad por parte del equipo fue buena aunque las inercias a veces, se imponen.
Cuesta a la gente común, creer que las cosas se organizaran con tanta inteligencia, acierto, pasión y eficacia, de manera asamblearia, descentralizada, federada, sin una sola línea determinada a seguir, improvisando, cambiando, probando. Sin líderes ni portavoces únicos, no sin peleas que debilitan y desaniman, poniendo en común personas, territorios, organizaciones y colectivos. Sin carreras políticas, sin liberados. Y siendo personas muy jóvenes junto con otras de más experiencia. Sabiduría colectiva, autónoma y autogestionaria, ingobernable e irreverente.
Okupas, punkis, autónomos, cristianos de base, indepes, marxistas y anarcos; gente de los barrios. Los nadie en movimiento, libres, alegres y combativos. Autofinanciados por conciertos, cajas de resistencia, fiestas. Grupos infinitos de apoyo de familiares, amigas, vecinas. Redes de verdad, y presencia constante en la calle.
Eso fue y ha quedado en la memoria popular, como ejemplo de qe se pueden construir movimientos radicales, populares por la propia gente y ganar, en el mejor sentido de la palabra, a los poderosos. Por eso es importante saber de la insumisión, para tener ejemplos recientes de lo que es possible, con mucho esfuerzo, sacrificio e inteligencia.
Esperemos que haya servido. Salud e insumisión.