No és casual el debat, millor els debats que s’estan produint i cal afrontar-los amb valentia, humilitat i respecte envers els iguals. Una altra vegada gairebé tot acaba a les urnes, en una convocatòria electoral, organitzada pel poder responsable de la repressió, que confia en guanyar-les davant del “enemic” i amb la totalitat dels partits: independentistes o no, participant, confiant al seu torn en derrotar el poder repressor. Les pressions per votar tornen a ser tremendes i cal insistir una vegada més que l’abstenció és tan respectable, digna i representa possibilitats de lluitar almenys igual a l’opció de votar qualsevol candidatura.

El terreny de joc torna a marcar les diferències i ho fa en un moment en què ,. alguns pensem, que el terreny de joc havia canviat en part. En que tot i que durant tot aquest temps, el govern, el Parlament, els partits polítics i organitzacions afins, havien marcat l’agenda, es van produir desbordaments, es van obrir bretxes, que van canviar la delegació per l’autoorganització i que van posar en joc no només a l’estat espanyol sinó van obrir possibilitats més enllà dels partits, els sindicats del poder i de la democràcia formal. Entenem que en aquesta desobediència civil, activa, no violenta, massiva molta gent va veure i va sentir i potser per això va donar suport aquestes mobilitzacions més enllà del lliure dret democràtic a l’autodeterminació, intuint la pràctica desobedient del dret a la rebel·lia enfront del poder que ens oprimeix .

La competència electoral partidista torna a inundar el calendari, torna a prendre el carrer i els mitjans. Mentre per baix les lluites continuen, amb menys visibilitat, amb més dificultats i tenen les seves pròpies maneres i els seus propis calendaris i cal defensar-les, cuidar-les i posar-les en primer pla.

Amb vots o sense ells la lluita per l’habitatge, pels drets i les llibertats bàsiques, antifeixistes i antirepressives, feministes i antiracistes són la nostra vida diària i exigeixen de la major unitat (entesa com lluitar en comú cadascú des de la seva posició, sense deixar de ser qui s’és i sense pretendre que tots siguin com ell).

I per a moltes persones i moviments no són els partits ni les eleccions el millor instrument per aconseguir-ho. L’experiència ens demostra que en molts casos es converteixen en frens per a les lluites per acomodament en el poder o interessos propis. És cert que hi ha les seves diferències i que no tots són iguals però també és veritat que comparteixen part d’aquestes dinàmiques.

Entre els anarquistes i llibertaris està sent un gran debat amb posicions diferents i confrontades en què hi ha hagut respecte a cadascú i majoritàriament han participat de les lluites en les seves pròpies realitats. Al carrer el debat s’està donant, és molt el que tenim en joc per mirar-nos i mirar més enllà sense que l’actualitat ens encegui i siguem capaç de pensar i actuar amb i des de la gent, des de les lluites, per ampliar drets i llibertats que, sens dubte, estan en joc.

——————————————–

Autoorganización, elecciones, autonomía y partidos políticos.

No es casual el debate, mejor los debates que se están produciendo y hay que afrontarlos con valentía, humildad y respeto para con los iguales. Otra vez casi todo acaba en las urnas, en una convocatoria electoral, organizada por el poder responsable de la represión, que confia en ganarlas frente al “enemigo” y con la totalidad de los partidos: independentistas o no, participando, confiando a su vez en derrotar al poder represor. Las presiones para votar vuelven a ser tremendas y hay que insistir una vez más que la abstención es tan respetable, digna y representa posibilidades de luchar por lo menos igual a la opción de votar cualquier candidatura.

El terreno de juego vuelve a marcar las diferencias y lo hace en un momento en que,. algunos pensamos, que el terreno de juego había cambiado en parte. En que a pesar de que durante todo este tiempo, el govern, el Parlament, los partidos políticos y organizaciones afines, habían marcado la agenda, se produjeron desbordamientos, se abrieron brechas, que cambiaron la delegación por la autoorganización y que pusieron en juego no solo al estado español sino abrieron posibilidades más allá de los partidos, los sindicatos del poder y de la democracia formal. Entendemos que en esa desobediencia civil, activa, no violenta, masiva mucha gente vio y sintió y quizás por eso apoyó estas movilizaciones más allá del libre derecho democrático a la autodeterminación, intuyendo la práctica desobediente del derecho a la rebeldía frente al poder que nos oprime.

La competencia electoral partidista vuelve a inundar el calendario, vuelve a tomar la calle y los medios. Mientras por abajo las luchas continúan, con menos visibilidad, con más dificultades y tienen sus propias maneras y sus propios calendarios y hay que defenderlas, cuidarlas y ponerlas en primer plano.

Con votos o sin ellos la lucha por la vivienda, por los derechos y las libertades básicas, antifascistas y antirepresivas, feministas y antiracistas son nuestra vida diaria y exigen de la mayor unidad (entendida como luchar en común cada cual desde su posición, sin dejar de ser quien se es y sin pretender que todos sean como él).

Y para muchas personas y movimientos no son los partidos ni las elecciones el mejor instrumento para conseguirlo. La experiencia nos demuestra que en muchos casos se convierten en frenos para las luchas por acomodo en el poder o intereses propios. Es cierto que hay sus diferencias y que no todos son iguales pero también es verdad que comparten parte de estas dinámicas.

Entre los anarquistas y libertarios está siendo un gran debate con posiciones diferentes y confrontadas en los que ha habido respeto a cada cual y en su mayoría han participado de las luchas en sus propias realidades. En la calle el debate se está dando, es mucho lo que tenemos en juego para mirarnos y mirar más allá sin que la actualidad nos ciegue y seamos capaz de pensar y actuar con y desde la gente, desde las luchas, para ampliar derechos y libertades que, no hay duda, están en juego,