Còpera presenta l’himne de l’ÀgoraAlegria
11 juliol, 2018
Ruta Llibertària. XVI Festes Alternatives Raval 2018
14 juliol, 2018

Bitxos i voltors Pregó de les Festes alternatives del Raval, 12 juliol 2018 Marina Garcés

Bitxos i voltors

Pregó de les Festes alternatives del Raval, 12 juliol 2018

Marina Garcés

Aquest any el Raval Rebel té rostre de gat, entre el gat salvatge de les vagues autònomes i la Pantera Rosa. Un gat punk i feminista que també podria tenir cara de ratolí, de formiga, de pardal, d’escarbat o de colom… de tots els bitxos d’aquesta ciutat que no volen morir ni es deixen matar. Per això el Raval Rebel també podria tenir rostre de veïna, de veí, de migrant, d’estudiant, de puta. De vell, de vella, de pobre, de totes les persones anònimes que encara fan d’aquesta ciutat una ciutat i d’aquest barri un barri. Aquest any, com cada any des de fa cinc anys, el Raval Revel té rostre de Juan Andrés i porta el seu nom, convertit ara, gràcies a la complicitat, la feina, la saviesa i l’amor dels veïns, en una àgora, en un jardí, en un espai alliberat ple de vida, que tampoc no vol morir.

Fa temps que Barcelona és un camp de batalla. Deien que la lluita de classes s’havia acabat i que ja érem tots de classe mitja. Era la ficció d’una Barcelona petit-burgesa a l’abast de tothom. Ara el que ens trobem és que la lluita de classes no només s’ha radicalitzat, sinó que s’ha animalitzat i enfronta avui tota mena de bitxos (“inmuebles con bicho”, diuen els especuladors) a voltors que amaguen el rostre darrera d’empreses, de sigles, de fons d’inversió… Podríem argumentar que els voltors també són animals i que segons la llei de la selva, al final, la victòria és dels més forts i aquest és l’únic dret que val. Però aquest argument, que alguns defensors del capitalisme fan seu, és fals per dues raons: una, perquè a la selva no és veritat que hi guanyin els més forts, sinó que hi conviuen tota mena d’éssers vius, des dels més petits fins el més grossos, des dels que passen desapercebuts fins els que marquen el territori amb la seva presència i els seus rugits. La segona raó de perquè la llei de la selva en aquest cas és equivocada és que el capitalisme no és una selva. És un sistema altament regulat, legislat i consensuat per un conjunt de poders polítics i econòmics que treballen pel seu propi benefici. S’assembla més a la Granja d’Orwell que a la selva on vivien Mowgli o Tarzan.

Si heu vist mai menjar un voltor, haureu vist que picotegen, buscant els trossos de carn prou morta com per poder-la arrencar i digerir. Massa vida els fa mal, els fa mal de panxa. I això és el que hem de perseguir: ser carn viva que els faci mal de panxa. Que no la puguin arrencar i que si ho fan se’ls indigesti. Als ells, els fons voltors, i a tots els seus amics: promotors i inversors, legisladors que criminalitzen la dissidència i la resistència, reguladors que normativitzen l’espai públic amb criteris mercantils, polítics que els protegeixen, publicistes que els maquillen, festivals culturals que els emmascaren, etc.

Tots ells són actors d’una gran operació extractiva de moltes dimensions que està convertint Barcelona (i especialment el seu centre) en una ciutat o per a rics i o per a pobres, per a molt rics i per a molt pobres… És una operació extractiva que converteix la ciutat en la plataforma d’una economia flotant i d’unes poblacions també flotants que subsisteixen a la ciutat per la seva capacitat de consum i per la seva disponibilitat a l’explotació. La resta és residu. Estem parlant de formes de vida, persones, oficis, llengües, somnis, expectatives, vincles, històries, famílies… que són convertits en residus que han de ser o bé expulsats o bé destruïts.

Els voltors necessiten deixar podrir la carn i trencar els ossos per poder-se alimentar. Això, en el cas de les ciutats, dels barris i de la seva gent vol dir estigmatitzar, embrutar, desteixir, dividir, enfrontar… És la manera de trencar i deixar podrir el teixit social i polític, afectiu, cultural i humà que fa que d’una ciutat se’n pugui dir ciutat. Per tant, és la manera de fer no-ciutat enmig de la ciutat. El mateix passa en altres tipus de territoris: quan a Mèxic, per exemple, una minera o una indústria agroalimentària es vol apoderar d’un territori, abans de sembrar soja o obrir mines, sembra el caos. Introdueix al Narco, amb ell arriben fluxos de diner incontrolat, nous crims, feminicidis… i finalment, l’exèrcit abans que el territori pugui ser plenament recuperat pel capital. D’alguna manera, passa el mateix a una ciutat com Barcelona. Sembrar el caos, la por i la desconfiança és la millor manera de recollir beneficis a mig termini per part de determinats poders econòmics i polítics. L’estigmatització del Raval forma part d’aquesta estratègia. Per a destruir-lo i depredar-lo tot val: la pederàstia, la prostitució, la droga, la brutícia, els conflictes culturals… tots aquests estigmes són del Raval. Però els Museus, les biblioteques, els teatres, les escoles i instituts, els artesans, els centres culturals, el restaurants i les botigues de disseny que també hi ha en aquest barri són de Barcelona. El tall que separa el Raval de la ciutat el travessa per dins i aïlla el mal a extirpar. I és el tall que avui sento també aquí, on trobo a faltar molta gent amb qui faig vida en aquest barri i que no el fa seu, ni el barri ni les seves ferides.

Fa tot just unes setmanes sortia de l’Escola Massana, acompanyada d’uns amics, després de donar una xerrada. Havíem estat parlant del sentiment de desproporció que ens cau al damunt en cada acció, en cada lluita, des de cada acte de resistència. La sensació és que fem el que fem mai no n’hi ha prou, perquè el poder sempre és més fort, desproporcionadament més fort. Encara ressonaven aquestes paraules en la nostra conversa quan vam trobar, a la cantonada del carrer Hospital amb la Rambla del Raval, uns cinc o sis veïns del barri que estaven penjant una pancarta i convocant accions de defensa del barri: una senyora gran preciosa, que si no recordo malament es diu Júlia, una noia francesa, un home amb qui no vaig arribar a parlar… Plantats allà, eren el barri contra el món. La vida contra la depredació. Els bitxos contra els voltors… La fragilitat de la seva presència em va encongir el cor, però la franquesa de la seva mirada i de les seves rialles em va tornar el coratge.

Quina desproporció, no? I quanta ràbia. Sabeu quants veïns queden a La Rambla, de dalt a baix? Cinquanta. Els han comptat un per un els amics de l’equip Km0 amb Arquitectes Sense Fronteres i SOS Rambles en un cens recent que han fet amb voluntaris. Cinquanta. Aviat recordarem i plorarem l’atemptat mortal del 17 d’agost a la Rambla. Però ja fa temps que la Rambla mor. La volem bonica però morta? Com la Barcelona de les façanes guapes que han amagat la precarietat i la soledat durant tants anys?

En altres temps i amb altres llenguatges diríem que la correlació de forces, en la lluita per la ciutat, ens és desfavorable. I crec que és així, no ens enganyem. Però la força no és un recurs finit i esgotable. La força col·lectiva no és un pou de petroli sinó un jardí com aquest en el que estem ara mateix. La força es pot fer créixer si la cultivem i la compartim. Per fer-ho son claus tres coses: 1) Distribuir coneixement 2) Compartir recursos i 3)Tramar afectes i aliances. Malgrat els efectes de la depredació, els barris de Barcelona, la seva gent i els seus col·lectius tenen una riquesa de coneixements, de recursos, d’afectes i d’aliances molt gran, entre ells i també amb altres ciutats, pobles i territoris. Junt amb la ràbia, doncs, vull compartir l’admiració i l’emoció que sento davant de tants sabers, lluites i capacitats que no deixen de generar-se entre nosaltres i entre tanta gent de qui ara mateix, des d’aquí, no sabem res. Poder-los compartir és l’estranya força, incontrolable i irrepresentable dels bitxos. Podem viure a les escletxes, però ens cal fer-hi teranyines. Teranyines de coneixement, teranyines de recursos i teranyines de complicitats. Les virtuts de les teranyines, a part de que són boniques, són dues: que tot vibra amb tot i que poden trencar-se per un punt i refer-se per molts d’altres.

La clau per fer teranyines i que siguin efectives és entendre que vivim situacions particulars però que patim problemes comuns. No és el mateix ser vell que jove, migrant que autòcton, home que dona, estar sans que o estar malalts, ser sociables o ser tímids, tenir estudis o no tenir-ne, ser precaris o no ser-ho tant, ser gays, lesbianes o transexuals, tenir la pell més clara o més fosca… però una cosa està clara: la diversitat de situacions, de violències i d’agressions no ens pot tancar en un catàleg classificat i separat de reivindicacions. La vida digna és un problema comú i qualsevol forma d’atac a la dignitat de les persones i dels éssers amb els que convivim és una agressió que ens afecta i ens compromet. Ningú no se salvarà sol. I per això mateix tampoc ningú no ha de partir, ni morir, ni fugir en soledat.

Quan vaig fer el pregó de les festes de la Mercè de l’any passat, em preguntava perquè seguia tornant a Barcelona, tot i que feia quinze anys que treballava fora, a Saragossa, i parlava de la ciutat rebel i dels aprenentatges que han donat forma a la meva vida. Uns mesos després, quan vam presentar el meu llibre Ciutat Princesa, on recullo tots aquests aprenentatges, vam acabar la presentació aquí, en aquesta àgora, ballant la cançó de Battiato “Cerco un centro di gravità permanente”. Per mi, tornar al carrer Aurora és tornar a l’escena del crim, del crim que és voler viure i voler fer-ho juntes. Aquí va néixer Dinero Gratis, aquí es va planejar l’okupació dels Espais Alliberats contra la Guerra, aquí compartíem espai, temps i despeses amb l’editorial Virus i amb el diari Masala, aquí vam escriure un llibre que es deia Por una política nocturna i l’informe contra el Forum “Bcn: el feixisme postmodern”. En aquest carrer hi va néixer també Espai en Blanc i per aquí passava molta gent de la ciutat, cada dijous al vespre, quan buscava còmplices per a qualsevol lluita o per combatre la soledat. Quan nosaltres ja no hi érem, quan el nostre centre de gravetat es va tancar, se’n va obrir un altre, a cel obert i molt més bonic: aquesta àgora, que va convertir la mort violenta del Juan Andrés Benítez en vida dolorosa i dolça dels seus veïns.

Dèiem, en aquell temps, que el carrer Aurora era l’”aurora de todos los ocasos”. Amb el temps he entès que la ironia nihilista d’aquesta frase contenia un cel blau, que no és el cel dels àngels, ni dels prínceps, ni de la salvació, sinó el blau del cel de la matinada i del capvespre, de l’aurora i del “ocaso”, que si us hi heu fixat és el mateix. Aquest és el blau dels qui lluiten cada dia, com diu l’”himne de l’àgora”, dels qui es lleven sabent que han de lluitar i se’n van a dormir sabent que l’endemà hauran de continuar. Per això aquí estem, amb cara de gat salvatge i de pantera rosa, d’escarbats i de ratolins, de formigues i de pardals. Per indigestar els voltors amb la nostra carn massa viva aquest capvespre i tornar a fer-ho demà si cal. Així ho farem en aquest jardí, en aquesta àgora, i en tots els espais alliberats que els bitxos podem fer créixer a cada esquerda d’aquesta ciutat.

VISCA EL RAVAL REBEL!!

Comments are closed.